El previsible

Arran de la resposta donada per la Casa Blanca -a partir d’una petició de posicionament ‘oficial’ davant el clam de la societat catalana de poder fer una consulta sobre l’estatus de la nació catalana- i veient els comentaris que ha despertat la susdita resposta penso que paga la pena aturar-se a rumiar-se un parell de coses… això sí, primer de tot la carta…

Resposta de la Casa Blanca

Cal parar atenció al fet què cap estat -a menys que hi tingui interessos ocults, confessos i/o no confessos- dona recolzament a cap procés de secessió de cap altre estat amb el que tingui relacions relativament normals, com és de suposar amb la relació de l’estat espanyol i els EEUU. No cal esplaiar-se més, oi? La resposta donada per la Casa Blanca no és res més que una mostra d’això que dic.

L’altra fet a tenir en compte és que ni els serveis d’intel·ligència són infal·libles -els nord-americans tampoc- ni els serveis diplomàtics estan prou preparats per a entendre la dimensió de certs moviments i/o corrents socials i/o nacionals -com és el nostre cas-. Un tast d’això és la descripció -resumida- del que va passar amb la reacció política i la comprensió demostrada de la situació què, des dels serveis diplomàtics dels EEUU, es va tenir del procés previ a la separació de l’antiga Txecoslovàquia -esdevinguda el 1993- i que tot seguit pujo…



Estalviar desassossecs innecessaris
Isabel-Helena Martí – 03/02/2013

“In considering the relationship between our policy toward Czechoslovakia and the outcome of events -most important, the breakup of the country- one is struck by the fact that our policy had such marginal relevance for the outcome. While the U.S. preference remained the preservation of a single state, the forces that were tearing the country in two were not subject to U.S. influence, and policy options soon reduced to opposing or accepting a process that was beyond our control”.

El motor que propel·lí el procés de separació de Txèquia i Eslovàquia fou tan formidable en la seva potència i operà amb tanta agilitat que quan els Estats Units s’adonaren que la dissolució de la federació anava de veres fou massa tard per poder influir-ne, en un sentit o altre, en el procés. Paul Hacker, diplomàtic de carrera, ubicat al bell mig de l’escenari on es descabdellà aquest vibrant episodi històric, en fou testimoni privilegiat. Primer, a l’octubre de 1990, com a cònsol de l’ambaixada americana a Bratislava, després, el 1991, com a cònsol general, i finalment, com a chargé d’affairs (ambaixador in pectore) d’ençà la independència eslovaca, l’1 de gener de 1993, fins al juliol d’aquell mateix any.

Hacker havia estat instruït a la Universitat de Colúmbia sota la batuta il·lustre de Zbigniew K. Brzezinski, reputat analista en matèria de política exterior americana que esdevingué, poc després de la dissertació doctoral de l’autor del llibre, assessor del president Jimmy Carter (1977-1981). Quan el diplomàtic estatunidenc arribà a Bratislava, el 1990, amb l’encàrrec de reobrir el consolat americà, clausurat feia quaranta anys per les autoritats estalinistes, dominava l’eslovac i el txec, i s’expressava amb fluïdesa en onze llengües més. Aquest magnífic cabal de coneixements es mostrà, però, del tot ineficaç a l’hora de gestionar, de forma satisfactòria, la dificultosa relació personal que mantingué amb la seva cap jeràrquica, l’ambaixadora a Praga. D’ella, diu Hacker, en un to indissimuladament connotat, que estava “dotada d’un peculiar sistema lògic i una molt forta personalitat”. El seu nom? Shirley Temple Black.

Quan, als vint anys, la nena-mite del glamurós Hollywood de les dècades dels 30 i 40 abandonà la carrera cinematogràfica, optà per significar-se en el vessant polític. De la mà del Partit Republicà, i havent-se agregat el cognom del seu segon marit, Charles A. Black, fou nomenada per Richard Nixon delegada a les Nacions Unides i, posteriorment, ambaixadora a Ghana (1974-1976) i Txecoslovàquia (1989-1992). L’ambaixadora Temple fou, durant el seu destí a Praga, lleial corretja de transmissió de la que el Departament d’Estat considerava havia de ser la posició nord-americana a Txecoslovàquia, sumida, aleshores, en una desficiosa pugna entre la integritat territorial i la dissolució. La consigna era clara: suport incondicional a Václav Havel en l’afany per mantenir les dues nacions, Txèquia i Eslovàquia, unides sota la mateixa arquitectura estatal. El febrer de 1990 el president Havel s’havia adreçat al Congrés dels Estats Units, referint-se en termes elogiosos i força eloqüents al llegat de Thomas Jefferson. Haver-se manifestat inspirat pels principis de la Revolució Americana, el seu tarannà serè i conciliador, i uns antecedents inqüestionables de lluita contra el règim comunista, suscitaren un alt grau d’adscripció. D’aleshores endavant ningú a Amèrica dubtà que l’escriptor i dramaturg txec era l’home a emparar en el conflicte sobrevingut en aquell indret remot de l’Europa Central.

No va ser fins al gener de 1992 que Washington cridà a consultes Paul Hacker. Les opinions al sí del Departament d’Estat estaven encara dividides. De fet, els cables de l’ambaixada a Praga no havien començat a suggerir un possible escenari de trencament fins feia, amb prou feines, uns mesos, i sense atorgar-li un caràcter rellevant. No obstant això, explica el diplomàtic nord-americà, entre els nuclis d’intel·ligència ja s’havia estès el convenciment que la independència d’Eslovàquia era inevitable. Quan l’ambaixada a Praga rebé noves directrius respecte al seu capteniment polític en relació a l’afer la capacitat d’influència en el procés, de desenllaç imminent, fou nul·la. L’1 de gener de 1993, poc temps després, es produí la dissolució dels vincles polítics entre txecs i eslovacs. Vladimir Meciar, líder del Moviment per una Eslovàquia Democràtica (HZDS), desdenyat per la diplomàcia americana pel seu temperament rude i estil autocràtic, havia dirigit amb mà de ferro, tenacitat obstinada i escassa sensibilitat democràtica un divorci de vellut.

El primer cable rebut per la Secretaria d’Estat a Washington, via Viena, després de la declaració d’independència d’Eslovàquia és un document confidencial però desclassificat que WikiLeaks donà a conèixer l’agost de 2011. Porta per títol Independent Slovakia enters the world stage, data del 4 de gener de 1993 i fou redactat per Paul Hacker:

“With the fanfare of fireworks, the roar of thousands of rockets, the uncorking of hundreds of thousands of bottles of champagne, slovaks celebrated not only the coming of the New Year January 1, but also the milennial achievement of an independent state. The Slovak Parliament, meeting on that day, formally issued a Declaration of Independence. Officials attended a high mass that day, and held a reception for ambassadors or charges from the seventy-odd countries that have already recognized Slovakia. The spirit of the day seemed to be “We can do it”. A subtle psychological turn seems to have occurred to the realization that slovaks now are truly on their own. The makings of a new state are still incomplete, and the uncertainties of outsiders will take some time to be relieved. As Slovaks return to their everyday cares, they will soon find out what is in store on the other side of the coin of independence”.

L’altra cara de la moneda a la que es refereix el text no sembla haver projectat una ombra massa allargada sobre la integració de la República d’Eslovàquia al concert internacional que, aviat, esdevingué absoluta. Sense anar més lluny, en el decurs de les seves primeres 24 hores de vida, la nova entitat estatal fou reconeguda diplomàticament per 93 països, entre ells els EUA, Rússia, la Xina, la Gran Bretanya, Alemanya i França. Divuit dies després, el 19 de gener, era admesa com a membre de ple dret al sí de les Nacions Unides. L’any 2004 ingressà a la Unió Europea i el gener del 2009 a l’eurozona.

Avui, el màxim representant de la diplomàcia nord-americana a Bratislava, l’ambaixador Theodore Sedgwick, s’escarrassa per mostrar la fi d’aquelles antigues prevencions en relació a la independència eslovaca. A propòsit del vintè aniversari de la Declaració d’Independència, escaigut el passat 1 de gener de 2013, manifesta vehement:

“Slovakia has developed into a modern, successful, democratic nation that is a valued member of the international community, and the United States has served proudly as a partner in support of this impressive transformation. Our close relationship today is based on our mutual commitment to freedom and human rights, and supported by deepening ties of commerce and cooperation, both in Slovakia and around the world. On this joyous occasion, the United States joins with Slovakia in the celebration of twenty years of independence and friendship”.

La diplomàcia la fan les persones i, per tant, no és infal·lible. Cal preguntar-nos quantes lliçons podem extreure’n els catalans d’aquesta història. Una mirada diligent ens pot estalviar desassossecs innecessaris.



Doncs, això. No siguem histèrics, que la resposta de la Casa Blanca no hagi dit el que volíem sentir no vol dir pas que no ens facin reconeixement un cop feta la passa final, i sobretot si aquesta es guarneix amb tota la transparència i legitimitat democràtica que el procés està duent fins ara… Els estats -i els EEUU no en són cap d’excepció- no els agraden els canvis, altra cosa és la rapidesa amb que els accepten, però en tot cas sempre s’adapten, i no en tinc pas cap mena de dubte que en cas català la història tornarà a confirmar aquesta màxima…

Així que ja ho he dit… ha passat el previsible, oi?

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: