Declarem-nos independents!

Fa dies que no escric al bloc… no és per que no hi hagi de què escriure sinó perquè gairebé sembre arribo prou tard com per a que altres blocaires i els mitjans de comunicació no s’hagin fet ressò, però avui, com que no penso escriure del cap notícia recent, ni passada, he trobat la meva ‘oportunitat’. El cas és què veient com van les coses -en el vessant nacional, és clar- i que certs escenaris van desapareixent a mesura que avança l’any potser és l’hora de fixar-ne un, clar i definitiu, per donar per tancat aquest període de ‘transició nacional’, oi?. No estic proposant pas deixar-ho córrer, no, estic dient que és l’hora d’acabar aquest periple, acabar amb tota aquesta teatralitat -que si més no creia necessària per escenificar de cara al món la nostra voluntat de diàleg- que no ens porta enlloc i tant sols no fa més que allargar l’agonia d’una societat farta, espremuda i exasperada amb la situació actual. No hi ha, ni hi haurà, cap negociació per a una consulta ‘legal’ dins l’Estat espanyol, no es pot fer cap ‘transició’ suau, i els traumes que alguns es volien estalviar no ens els estalviarem pas… així doncs, què hem de fer? Volem la independència? sí o no? La volen els ‘representants polítics’ de l’autonomisèria? Quan de temps més ens haurem d’esperar per començar a sortir-nos-en del forat on ens han abocat les polítiques de l’estat invasor? Quan haurem d’esperar per fer florir Catalunya? Jo penso que poc, ben poc… La situació és de fallida tècnica, de la Generalitat i de la societat en general, l’estat invasor no es pot permetre ‘el luxe’ de fer-nos cap mena de concessió -si no vol veure com es trenca en mil bocins aquesta falsa ‘unidad de destino en lo Universal’- i l’encaix català a Espanya -que fins avui dia ho ha estat a cops de mall- no té futur, ni defensors… Doncs, què toca fer? Clar i català, declarar-nos-en independents, acabar de passar l’any assentant la nova situació i enlairar-nos-en cap a aquest futur. I què cal per fer-ho? doncs valor, valor per acceptar la realitat. La certesa que el nostre futur dins l’Estat espanyol és més fosc que la gola del llop hauria de ser prou argument com per cercar qualsevol altre sortida, aquest és el grau de desesperació al que hem arribat. Tant se’m dona si les pròximes 30 generacions seran més pobres que les d’avui -que ho dubto-, tant se’m fot que la UE no ens vulgui al seu club -vist com s’ho maneguen potser millor ser-hi fora, oi?- tant se’m fot les amenaces de boicot espanyol -d’aquí tres dies no tindran ni paper per eixugar-se les llàgrimes-. Que farem fallida del tot? i que no ho estem fent lligats a l’estat invasor? Prou! El temps és un luxe que no ens podem permetre, per dignitat, per amor propi, per amor als nostres conciutadans…

S’ha acabat, sense retrets ni mirades enrere, ha arribat l’hora… és l’hora de declarar-nos independents!

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: