Catalunya i l’ONU

ONULa proppassada setmana es va fer la celebració del vintè aniversari de l’admissió de l’Estat andorrà a l’Organització de les Nacions Unides. Per commemorar l’esdeveniment el Secretari General de l’ONU -Ban Ki-moon- va visitar Andorra i en acabar, i aprofitant la proximitat, se’n va anar a veure el president de l’estat espanyol.

Durant la roda de premsa –a Andorra-, i com resposta a una pregunta sobre el procés sobiranista a Catalunya, Ban Ki-moon va descriure la posició de l’ONU amb aquest termes:

“Les qüestions pendents entre els països i dins els països s’han de resoldre sempre a través de mitjans pacífics i per la via via del diàleg, tot respectant les aspiracions genuïnes dels pobles”.

Clar, oi?

Mes tard, durant la trobada que el Secretari General de l’ONU va tenir amb el president espanyol, Ban Ki-moon va ser comminant per aquest segon a fer les gestions necessàries per a que l’estat espanyol pogués formar part del Consell de Seguretat de l’ONU durant els pròxims dos anys. Eps! A que ve aquest sobtat interés per formar part d’aquest organisme?. Quin interés pot tenir l’estat espanyol de formar part d’aquest ‘Consell’ amb aquesta immediatesa?. Quin afer cabdal hi ha a l’agenda espanyola que els faci necessària la seva presència al susdit organisme?

Un apunt…

Perquè un estat sigui admés com a membre de l’ONU ha de presentar una sol·licitud que ha de ser aprovada pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat -els Estats Units, la Xina, Rússia, el Regne Unit i França- i finalment votada per l’Assemblea General, on ha d’obtenir dos terços de vots favorables.

Aquest òrgan -el Consell de Seguretat- a més compta amb la presència d’estats convidats que durant el terminin de dos anys consecutius participen de les activitats del mateix, les taules de treball i les deliberacions.

Permeteu-me que sigui primmirat i malfiat, tot alhora…

Lligant fils amb la petició del president espanyol, i sabent-ne que l’únic assumpte que pot donar peu en aquest impuls per formar-ne part del Consell de Seguretat és la independència de Catalunya, voldria dir que els espanyols la fan factible dins el termini de dos anys?. O tant sols forma part de l’estratègia per aturar-nos-en mirant de condicionar -des d’aquest òrgan- l’opinió dels estats més influent del món?. Venint d’aquest galifardeus tot és possible però, hores d’ara, no em fa patir gens ni mica car n’és prou de coneguda la ‘fama’ que té arreu del món avui dia l’estat espanyol… per dolenta, és clar!

No en dubtaré pas que un reconeixement -admissió- a l’ONU és quelcom de cabdal per a qualsevol estat que vulgui tenir veu en els cors mundials però, de bones a primeres, no és quelcom estrictament necessari per constituir-se com estat sobirà, com tampoc no ho és ser part de la UE (Unió Europea).

Que el futur Estat català haurà de ser integrant de l’ONU? Doncs si, però no cal condicionar la nostra llibertat a la pertinença a curt termini a aquesta organització, oi? Però anem amb compte que els espanyols no s’estaran de donar pel sac si pensen que d’aquesta manera ens podran retenir dins el seu desastrós estat…

Doncs això.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: