No perdem el nord

brujola-nordSorprèn, i molt, veure tanta i tanta gent preocupada pels problemes espanyols davant les mostres de corrupció que darrerament suren a tort i a dret… Fins i tot des de Catalunya han sortit tot de veus que proposen, i reclamen, solucions per a aquesta inesgotable font de ferums… Doncs no!, la nostra feina no és pas arreglar les espanyes, ni reconvertir-les, ni readaptar-les, ni sanejar-les, no, és una tasca que després de 100 anys -potser més i tot- no ha servir per a res i se’ns menja l’ànima i les energies, i no volen ser ‘salvats’, encara menys si la solució ha de venir de Catalunya, si ha de ser una ‘solució’ a la catalana…

El fet de negar-me a col·laborar en una hipotètica resolució dels problemes espanyols no és pas -de la meva part- una renúncia a donar-los-en un cop de mà si el demanen de bon cor, però la ‘proposta’ no va per aquest camí. Tots el que demanen ‘salvar’ les espanyes ho fan demanant-nos que ens auto-aniquilem, que deixem de ser catalans i, amb aquest acte, deixem de tensar el món polític, social i econòmic esdevenint mansos, servils, callats i… espanyols…

Forma part, tot plegat, d’una la visió de la nostra realitat centrada en les espanyes que, alhora, ens exigeix deixar de veure el món amb els nostres ulls i passar a veure’l des del mirall espanyol pancastellanista, imperialista, i de subordinació als seus poders, els seus idearis i els seus imaginaris. El sacrifici que ens en demanen és excessiu, ens demanen ‘deixar de ser’, abraçar-nos al seu món i oblidar-nos-en de tot plegat, de la catalanitat.

Ho sento, però no… He viscut cert temps per altres llocs del seu país -tant a Madrid com a d’altres indrets- i n’he vist les conseqüències de la submissió de les societats de les altres terres -que no són ‘la capital de estado’- com per copsar la ‘desmemòria’, la manca d’identitat més enllà del simple ‘folklorisme’, l’oblit de la història -en el millor dels casos encara remenen algun que d’altre personatge del seu passat il·lustre al que s’aferren com a nàufrags a un tronc- i l’assumpció de les ‘gestes espanyoles’ com a fets gloriosos i admirables malgrat què, en major part, han sigut contra les seves llibertats, els seus símbols i la seva història, esdevenint, a través d’aquest procés d’espanyolització, societats de segona categoria, assimilats i reduïts en la seva ànima, sense empenta, ni llum, anònims que no surten en lloc, excepte quan hi ha desgràcies (veieu el cas de Galícia -per exemple- amb l’accident del tren).

És aquest el futur que desitgem? deixar de ser una nació amb llum, força, creativitat, empenta, imaginació, il·lusió, amb capacitat per sortir al món amb personalitat pròpia, per assolir el paper de ‘comparsa’ d’altri per a major glòria i gaudi dels que manegen els fils de la titella espanyola?

Els ‘problemes espanyols’ són, per damunt de tot, ‘espanyols’, i ho hem de saber i no oblidar-ho mai… No vulguem ser salva-pàtries d’una pàtria aliena que no ens vol aital som. Això ja ho hem fet durant massa temps i no ens en hem sortit pas, i així doncs… cap a Europa…

No perdem el nord!

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: