E la nave va…

Estelada espelmesCal celebrar l’èxit de la passada Diada Nacional, amb la Via Catalana com a element més destacable i aclaparador de tots els que varen succeir, però sense oblidar-nos-en què, a Madrid, una colla d’inadaptats van assaltar la Fundació Blanquerna agredint els que hi celebraven un acte institucional de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet no ha tingut, al meu parer, el tractament judicial que calia car els agressors, identificats i coneguts membres de d’organitzacions que fan apologia del feixisme, han sigut posats en llibertat poques hores després de la seva ‘detenció’ i quan, no ens en oblidem, la Generalitat de Catalunya és -a desgrat meu- una branca de les institucions espanyoles. Això posa en qüestió, de primeres, el fons de part del contingut de la ja famosa carta de resposta d’en Rajoy adreçada al MHP Sr. Artur Mas on demana ‘lealtad institucional’, cosa que ells no han fet amb la Generalitat de Catalunya -pels motius anteriors- quan ha estat atacada. Què hauria passat si els vàndals haguessin estat independentistes catalans i l’objectiu qualsevol -altre- acte institucional espanyol? Penso que no cal que hi doni cap resposta, les hemeroteques en van plenes a vessar d’exemples… Ara que no voldria que aquest afer em desviés del que vull comentar i això és que, des de la Diada, el nombre d’estelades i senyeres presents a les balconades de la meva població ha augmentat un 100%, no us en podeu imaginar el goig que fan… i que sento… i que jo anomenaria l’efecte Via Catalana!

D’altra banda cal fer-hi una ullada a les declaracions que des de diverses fonts s’han anat produït aquests dies -posteriors a la Diada-. N’hem tingut per donar i vendre. Unes des del vessant internacional; declaracions de membres dels governs Lituà i Letó, i fins i tot unes -de rescatades- de l’ambaixador dels EEUU a la Gran Bretanya on no hi posen pegues al possible reconeixement de Catalunya com a Estat si esdevé independent per vies ‘indubtablement democràtiques i pacífiques’. No cal dir que la reacció de la diplomàcia espanyola ha sigut traure foc pels queixals, fet, per altra banda, gens sorprenent donat el context actual de desconcert i ràbia que branden a tort i a dret… Les altres negant-nos la major i refermant-se en que cauríem als inferns si goséssim fugir de ca l’amo…

A més de les anteriors han aparegut les típiques i tòpiques amenaces de grups ultres, diaris de l’extrema dreta espanyola i declaracions diverses dels ‘españolísimos de toda la vida’ refermant-se en allò que ja sabem, ens volen aniquilats de totes totes per traïdors a la pàtria, la seva és clar, i demanant i profetitzant que ens caiguin -ens cauran- al damunt tota mena de penalitats, penalitzacions i agressions -seves, és clar-. Res de nou…

Una més, que es comencen a sentir veus ‘no nacionalistes catalanes’ que demanen intel·ligència al govern espanyol i que permetin la consulta d’autodeterminació de Catalunya, poques per ara, però ja se’n senten… amb un però; el problema de qualsevol governant espanyol és que després d’anys i panys demonitzant els ‘nacionalismes perifèrics’, venent el fum del ‘patriotisme constitucionalista’, traient molt de profit electoral amb el conreu de l’odi als catalans i assenyalant les ‘autonomies’ com les culpables de tot, ara no se’n poden fer enrere sense immolar-se ells i les seves organitzacions polítiques i cap d’ells s’estima tant les espanyes com per a sacrificar-se per elles. També cal assenyalar que en aquests anys han bastit unes oligarquies locals que no cediran el seu poder i les seves prebendes, aconseguides amb els diners de la ‘solidaritat interterritorial’, sense lluitar a mort (tenim l’exemple de les reaccions dels ‘barons’ del PP i el PSOE davant la proposta del dèficit asimètric), a banda dels tokkōtai ultres que són, amb la connivència del ‘Ministerio del Interior’ i el CNI, el més perillós que hi ha hores d’ara. Per poder-ho fer haurien d’esmerçar 40 anys més fent ‘pedagogia’ dins les espanyes i, és clar, ni ells ni cap de nosaltres està disposat a donar-los-en aquest temps…

I un altre, ara ja no hi ha espai pels dubtes, ha arribat l’hora de dir si s’hi és a favor o contra el camí de la plena sobirania de Catalunya i veure’m, al llarg de les pròximes setmanes, el que de debò pensen les diferents formacions polítiques i socials que fins ara no s’han manifestat. És temps de definir-se…

I per últim, que vist i llegit gairebé tot el que corre per les xarxes i la premsa no puc més que corroborar que tot segueix el seu curs i que el vaixell cap a la independència va ferm i de dret cap a la seva destinació. En poques paraules… això ja està finat, res serà com abans del 2010, per bo o per dolent, tant sols és qüestió de poc de temps, un temps en que ens haurem de mantenir molt i molt ferms, si ho fem així ho aconseguirem.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: