La Independència i la Unió Europea

Ja fa prou temps que els catalans usem l’eslògan “Catalonia, the next state in Europe”. Vist des d’aquí sona a trivialitat, però de ben segur que als australians, per posar el cas, els ajudarà a situar-nos en el mapa. Si una cosa està clara es que si Catalunya s’independitza d’Espanya, serà un Estat d’Europa, a no ser que tot el món es posi d’acord per modificar les zones geogràfiques que delimiten els continents. Som a Europa i seguirem a Europa. Ara bé, hi ha qui en aquesta consigna “Catalonia, the next state in Europe” hi atorga implícitament connotacions polítiques, però no, una cosa es Europa i l’altre es la Unió Europea.

I com ja ha començat el debat sobre aquesta qüestió; la Independència i la Unió Europea, aprofito per escriure el que em fa rum-rum a la closca d’aquest tema tant interessant. La qüestió no es menor, doncs te unes fortes implicacions, no només per a una Catalunya independent, si no també, per als qui ens envolten, anant de més a menys, Espanya, la UE i el món sencer. Val a dir però, que son connotacions principalment econòmiques i comercials.

Comencem per Espanya, i quan parlo d’Espanya no em refereixo a la gent que hi viu, a la qual respecto molt, si no a les seves institucions i classes dirigents. La qüestió sempre es la mateixa, son babaus o ens hi prenen? Fa deu dies de la Via Catalana (11-set-2013) i ja en fa nou que el Govern espanyol ha posat en marxa la seva campanya en contra de la independència de Catalunya. Quina ha estat la seva primera llança? Si Catalunya s’independitza d’Espanya quedarà automàticament fora de la UE. Aquest es el missatge que ens volen fer arribar als catalans, i posaran totes les eines diplomàtiques al seu abast per mantenir la Unidad de España (Margallo), dit això, comencen converses amb la resta d’estats membres per tractar aquesta qüestió. Jo no els veig tant babaus com per creure-s’ho i estar decidits a dur-ho a terme, però mai se sap. Entenc que ho utilitzin com a argument per a lluitar contra l’independentisme, segurament els dóna més rèdits a Espanya que aquí, als que estem convençuts ens preocupa però no ens farà enrere. A la resta segurament els amoïnarà, però espero que cerquin, i a poc a poc tots anem obtenint, la informació necessària per poder dirimir la qüestió, amb rigor i coneixement, més enllà de l’amenaça margalliana.

Fa temps que el professor Sala-i-Martin, entre d’altres entesos, ens expliquen les conseqüències d’una Catalunya fora de la Unió; la exempció del deute corresponent, els aranzels i la moneda.

Tot això si la UE legisla al respecte abans de que es produeixi la hipotètica independència, ja que actualment no hi ha res escrit sobre què cal fer quan d’un Estat membre se n’escindeix una part. Si no ho fa, seguirem essent ciutadans de la UE i per tant seguirem formant-ne part. Amb tot, aquest argument d’exclusió no es més que especulatiu. No ens poden excloure i mantenir el deute alhora per la senzilla raó que el deute és amb l’Estat espanyol i hauria de ser aquest el que negociés amb el nou Estat català. Hom comprendrà que no negociaríem la assumpció d’un deute a canvi de res.

Quan ens parlen d’aranzels cal tenir en compte no només els productes catalans que es consumeixen a Espanya -que haurien d’anar a buscar a una altre banda, i quina mandra…- també cal tenir en compte els productes que Catalunya consumeix d’Espanya i aquests aranzels potser ja no els interessaria tant de pagar, però encara més importants són els aranzels de trànsit que Espanya i la resta de UE hauria de pagar a Catalunya per les importacions i exportacions que passessin pel nostre territori. En aquest sentit, per a nosaltres seria diner net, vull dir, beneficis sense despesa. Faig aquests supòsits en el ben entès que Espanya no es pot permetre despeses extres per construir, ampliar o millorar altres rutes de trànsit mercantil, com la xarxa del nord-oest, foradar els Pirineus o anar omplint vaixells de València a Marsella.

Ens queda la moneda, que com també ha dit molta gent que hi entén, no ens podrien prohibir d’usar-la. El pitjor que podria passar es que l’haguéssim de comprar, i que per dolents, ens la posessin a un preu desorbitat, cosa que recauria directament en tot el trànsit de mercaderies entre Espanya i la UE.

Anem a per la UE, ara mateix te una patata calenta damunt de la taula, per més que intenti dissimular-ho. Tots vèiem que no es mullaria fins que no fos inevitable, i efectivament així ha estat, no s’han mullat fins que Espanya els ha obligat a fer-ho. Com deia abans no hi ha encara legislació al respecte, el que no treu que no hi estiguin treballant, i per al bé de tots, espero que ja hi sigui arribat el moment. Però ara per ara, tot el que poden fer es seguir la corrent, amb la boca el més petita possible, i dir amén al discurs d’Espanya, el qual sí es un Estat membre. Diplomàticament hi ha uns protocols a seguir. A més, està el deute que Espanya hi te, i que la UE no estarà disposada a condonar. Per tant, de moment a nivell polític, procuraran no enfrontar-se a l’Estat espanyol fins que no sigui irremeiable. Arribat el moment, la UE haurà de decidir si l’únic deutor es Espanya -el que en resulti de la secessió de Catalunya- o si el nou Estat català n’ha d’assumir la part que li correspon. En aquest últim cas no hi ha una altre solució que Catalunya es mantingui dintre de la UE.

L’altra tema que la UE haurà de tractar amb molta cura, es la seva imatge exterior. Una imatge que ja avui està molt malmesa amb la crisi financera, una UE sobre la que cada vegada hi ha més veus crítiques. De fet, si no fos per la quantitat de diners que Alemanya s’hi ha deixat, la UE ja se n’hauria anat en orris. Perquè desenganyem-nos, la UE segueix essent una unió econòmica -poc hem avançat des de la CEE- i monetària, i potser això últim a mitges, ja que les directrius que marca el BCE cada Estat se les passa per allà on més li convé. Del Parlament Europeu no cal parlar-ne gaire, un lloc on van alguns i algunes electes (no totes les que deurien) de tant en tant, que ens costa un munt de diners a tots i que el què fan o diuen, en general, no serveix per a res. Però si la UE vol recuperar credibilitat per poder estar a l’alçada i competir amb Amèrica i Àsia, haurà de adoptar una postura seriosa i competent sobre el fet que ens ocupa. Excloure una part de la població que ja hi pertany no sembla molt bona idea.

En quant al món, així a l’engròs, la qüestió catalana se li en re-fot. N’hi ha que no saben que existim i n’hi ha que, si en algun moment tenim un Estat, seguiran sense saber-ho. El que es rellevant per al món, altre cop es la qüestió econòmica. Com em va dir l’altre dia un conegut, que hi entén molt de negocis, les empreses no hi entenen de sentiments. Actualment Àsia es un mercat ja no emergent si no consolidat i un dels seus principals compradors es Europa. La major part de la mercaderia que arriba a Europa ho fa a través del canal de Suez, passant l’estret de Gibraltar i el de la Manega per arribar als estibadors d’Holanda. Les empreses asiàtiques fa molt temps que es miren amb molts bons ulls el corredor del mediterrani, ja que els suposaria una reducció en el temps d’entrega i en la despesa de transport. Aquest corredor està aturat única i exclusivament per la tossuderia castellana amb el beneplàcit obligat de la UE. Resumint, un moll de carrega i descarrega al Mediterrani, amb una bona xarxa de distribució, i sense aranzels, beneficiaria tant Àsia com Europa.

Per acabar només faltem nosaltres que vulguis que no, hi tindrem alguna cosa a dir. Què hi guanyem i què hi perdem estant dintre o fora de la UE. I aquest ha de ser el nostre debat. Perquè, per més que molesti a Madrid, al final la decisió serà nostra. Amb tot el que hem vist fins ara podem intuir que hi ha coses a favor i coses en contra, tant si ens quedem com si ens n’anem. Tant si la legislació vigent en el moment de la constitució del nou Estat no implica una exclusió de la UE, com si efectivament en som exclosos i hem de decidir si volem tornar-hi a entrar. Tenim exemples a Europa d’economies potents que no només no formen part de la UE, si no que no hi volen entrar, i menys ara tal com està el pati.

Per tant, es un tema sobre el que haurem de reflexionar molt, i molt profundament. Espero i confio que a partir d’ara sortiran veus sàvies que ens explicaran de manera estricta i rigorosa els avantatges i desavantatges de seguir pertanyent a la UE, demanar-ne el re-ingrés o quedar-nos fora. En qualsevol cas, penso que ha de ser un tema absolutament desvinculat de la decisió de si volem la independència o no. L’escenari actual ja el sabem i no el volem. Haurem d’escollir quin dels escenaris possibles es el millor per a nosaltres com a Estat, i això no ho podem fer fins que no ho siguem. Una bona manera de construir una societat es consultant a la gent com vol que siguin i es facin les coses. Aquesta podria ser la primera de les consultes. Es evident que tenim moltes coses per corregir o millorar, i ho volem fer, però em d’anar d’una en una, amb molta cura, reflexió i responsabilitat. Això no treu que comencem a tractar aquesta qüestió, tampoc podem estar-nos pas molt temps als llimbs. El què es ben cert es que dependrà de la nostra voluntat, tant la independència, com tantes altres coses que haurem de decidir.

No serà fàcil, però ja es engrescador.

Xavi Carol.

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: