Moderadament dialogants

Diàleg de sords
Ara que el diari capçalera del botiflerisme a Catalunya s’ha llençat a la defensa de la ‘moderació’ -això sí, només per dir-nos-en que siguem nosaltres els que ens moderem- i demanant ‘diàleg’, per trobar una ‘solució’ -renuncia?- a la via independentista, és quan cal fer memòria què la ‘moderació’ i el ‘diàleg’ han sigut de sempre les premisses que s’han brandat des de la política catalana davant les negociacions dels afers importants del país.


Cal dir per endavant que em vaig prendre la molèstia de llegir el famós editorial i que em va semblar un insult a la intel·ligència, la memòria i la dignitat dels catalans -els que en tenim- quan a més, i així com de passada, deixava anar que parlaven en nom de “l’empresariat català”. És prou clar, un cop llegit, que el que de debò demanen no és pas ‘diàleg’ per solucionar l’atzucac que vivim sinó, més aviat al contrari, que fem renuncia de la independència i que abracem de nou l’Estat invasor, donem pau a l’establishment -que es veu que està patint d’allò més- i que ens mostrem ‘moderats’ i ‘dialogants’ amb aquells que ens volen exterminar… en pocs mots, que fem renuncia expressa al país -Catalunya, és clar-.
Bé, potser algú els hauria de fer memòria de com han anat, fins ara, tots i cadascun dels intents de diàleg amb l’Estat invasor, per allò de que la memòria és etèria, però és una tasca massa feixuga per poder-la fer per mi mateix, que em demanaria d’esmerçar un temps del que no disposo i disposar d’una capacitat de síntesi de la que, a desgrat meu, no gaudeixo. Però vés per on que ha sigut avui que fullejant -és un dir- la premsa digital que he anat a petar a aquest apunt del ElSingularDigital que reflecteix, irònica i prou acuradament, la història del ‘diàleg’ entre Catalunya i l’Estat espanyol durant els anys de ‘democràcia’.



Diàleg
Jofre Llombart – 29/10/2013

– Hola, ara que el dictador és mort, voldríem demanar-vos que…

– (xiuxiuejant) Xxxxxt… Sí, sí, tranquils, ara en parlem però deixeu assentar la democràcia…

– D’això… que ja han passat 5 anys de la mort del dictador i ja veieu que el nacionalisme governa… Que podríem parlar de competències?

– Sí, i tant… Ensenyament, Sanitat, i també posQUIETO TODO EL MUNDO!!! SE SIENTEN, COÑO!!!

– Què passa???

– Tranquil, Jordi tranquil, és la guàrdia civil.

– Tot bé?

– Sí, però allò de l’Ensenyament i la Sanitat haurà de ser per tothom, no volem que la resta s’enfadin…


– Ah, bé, m’és igual, mentre nosaltres també ho tinguem… El que passa és que ens agradaria recuperar els Mossos, la policia que hi havia abans a Catalunya.

– (xiuxiuejant) Xxxxxt….Sí, sí, ara en parlem, però saps què passa? És que estem a punt d’entrar a la CEE i no convé augmentar la conflictivitat política.

– Però si no és augmentar la conflictivitat, és que simplement volem recuperar allò que…

– QUE NO, REDÉU, QUE ARA NO!

– Val, val, però que consti que…

– PUJOL, ENANO, HABLA CASTELLANO!

– Com diu?

– No ho heu entès bé: “Pujol, guaperas, habla como quieras”. Aquí teniu els Mossos.

– Escolti, com que hem de pagar nosaltres Sanitat, Ensenyament, Mossos (que ja ens agrada), potser que ens deixéssiu tenir un millor finançament…què en podem parlar?

– (xiuxiuejant) Xxxxxt…. Sí,sí, però ara no, que estem a punt d’entrar a l’euro i no convé augmentar la conflictivitat econòmica.

– Ja, però és que la cosa comença a ser insostenible.

– QUE NO, REDÉU QUE ARA NO!

– Escolti, que amb tanta negativa, cada cop hi ha més gent que vol marxar…

– És que sempre esteu demanant…

– No, no demanem, estem intentant recuperar allò que era nostre.

– Sou un pou sense fons.

– Doncs mireu, fem una cosa. Deixem per escrit què ens podeu donar i què no.

– D’acord. Apoyaré.

– Mireu: el poble ha votat majoritàriament que…

– Doncs no, és inconstitucional.

– Això és un NO?

– Això és un NO.

– I les seleccions catalanes?

– Hahahaha. NO!

– I el corredor del mediterrani?

– Pel Pirineu.

– I el pacte fiscal?

– Ni parlar-ne.

– És que no arribem a final de mes.

– No m’estranya…

– Però si són vostès que…

– QUE NO!!!

– Prou! Ja n’estem tips, marxem!

– No sou suficients.

– Com ho sap?

– La majoria silenciosa està per la unió.

– Doncs miri, votem i sabrem quants som.

– No, és il·legal.

– Doncs si som majoria al Parlament, marxarem igual.

– I perquè no dialoguem?



Vist i llegit, i coneixent de primera mà com han anat les coses i on ens trobem com a País, és prou clar que ser ‘moderats’ i ‘dialogants’ amb l’Estat invasor no ens garanteix, ni garantirà, la supervivència cultural ni econòmica de Catalunya i de retruc dels seus habitants, i tant se val com se sentin o s’hi identifiquin nacionalment, i el que és prou clar és que aquesta ‘aposta pel diàleg i la moderació’ només és una crida desesperada, de socors per als uns i de rendició per als altres, que jo, que em sento increpat pel clam, no penso atendre… i que si algú s’ha de mostrar ‘moderadament dialogant’ aquest cop haurà de ser l’altre…

Doncs això.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: