Estirar la corda de la pregunta

L’altre dia el President Mas demanava que si s’estirava la corda de la pregunta el procés podia acabar malament. I te raó. El que no sé es si quan deia ‘pot acabar malament’ s’ho imaginava en el mateix sentit que m’ho imagino jo i, essent agosarat, crec que molts altres catalans. Per a mi, que acabi malament no es com alguns polítics de segona pensen, que els independentistes acabarem decebuts, frustrats i abatuts, més aviat acabarem emprenyats, enutjats i revifats. I aquest cop no serà amb el tribunal constitucional espanyol que ens emprenyarem, si no amb els polítics catalans, tan amb els que estan fent tot el que poden per dur a terme aquest procés tant complexe, com els que no ho estan fent, i aquí els deixo de moment, després hi tornaré amb aquesta segona mena de polítics. Crec que ha quedat demostrat per activa i per passiva que aquest no es un problema jurídic, si no un problema polític, i per tant està en ma dels polítics que el camí s’enfili cap una banda o cap una altre. Malauradament, si la cosa no va bé, tots cauran dins en el mateix sac, tant uns com altres.

Deixeu-me tornar un moment a l’apunt del President; “la corda es podria trencar”. Algú creu que si la corda es trenca, els catalans -els independentistes- ens quedarem de braços creuats i ens en tornarem a casa com qui torna del futbol havent perdut? Home, no. Què pot passar no ho sé, però pel bé de tots millor no esbrinar-ho. Està clar que la corda es pot trencar, però això, altre cop, només depèn dels polítics. El què alguns d’ells no saben veure es que aquesta corda els hi em posat a les mans el poble de Catalunya, el poble que porta dos onzes de setembre empenyent-los de forma inequívoca cap a un únic camí. I es que no estem pas parlant d’un cordill de llana, estem parlant de la corda que un poble ha sostingut durant més de tres-cents anys. No es una corda qualsevol, es una corda que per bé o per mal passarà a la història d’aquest país i en conseqüència a la història de la humanitat, perquè per petit que sigui, els catalans també tenim el nostre racó en aquest món.

Vaig de tornada doncs amb qui te la corda a les mans en aquests moments, els polítics. Sabem que n’hi ha de millors i de pitjors. Hi haurà qui pensarà, de dolents i de pitjors. Bé, en el moment en que estem, voldria tenir certa esperança en que n’hi ha de ‘millors’, perquè si no malament rai. De ja fa algun temps que la societat en general estem desencantats amb els polítics, i amb raó, s’ho han guanyat amb escreix. Però per més greu que ens sàpiga, només ells poden dur a terme el canvi d’estatus polític que Catalunya té al món. Per tant, ens agradi o no, estem en les seves mans. Per això els hi hem donat la corda. I amb tot, n’hi ha que l’han agafat, i l’han agafat ben fort, han entès quina es la situació del país, i la seva com representants, i estan estirant d’ella amb força. Jo no en soc de polític -ni ganes- però des del punt des d’on jo me’ls miro, ha d’haver estat un esforç important el fet de canviar la seva mentalitat per adequar-se a la nova situació en què ens trobem, perquè no ens enganyem, als polítics, igual que als caporals militars, quan menys bellugui la cosa, millor. Però no tots els polítics d’aquest país han sabut llegir el canvi que s’ha produït en la societat, o potser no l’han entès, o potser l’han llegit i l’han entès, però no saben ben bé què toca fer ara. I es que n’hi ha que obliden que es deuen al poble, que només en son els representants i que arribat el cas, si aconseguissin formar un govern, haurien de governar per tots els electors, els que els han votat i els que no. I el polític que no entén això per a mi no es un bon polític. Es, simplement, un polític de segona.

Els polítics de segona creuen que tota la gent que els ha votat pensa exactament com ells i que quan ells prenen una decisió al respecte d’alguna qüestió, tots els que l’han votat estaran d’acord amb la seva decisió. Després hi ha els que no pensen ni en això, ni tan sols en els electors que els han votat, aquests només pensen en la ‘seva feina’ que consisteix ni més ni menys que en tenir un número d’escons i amb això aconseguir moure, en la mesura que els ho permet, la dinàmica de la política, procurant estar sempre a favor de si mateixos i en contra dels demés. Sembla ben bé que, més que una feina, per a ells la política sigui únicament un joc d’estratègia, com l’Escacs o el Risk. Aquesta mena de polítics no son ni de tercera regional. I n’hi ha que estan ben amunt, en posicions de poder que han anat aconseguint a base de fer tripijocs pels passadissos. D’els electors només se’n recorden dues setmanes cada quatre anys.

Doncs bé, ara resulta que el futur del país està precisament en mans d’aquests polítics, els de segona i més avall. I per què? doncs perquè tenen a les seves mans, no pas la corda que els catalans els hem posat a les mans no, el que tenen son els seus estimats escons que els permeten pitjar el botó verd o el botó vermell a la seva elecció i interès. Es total i absolutament injust que aquests polítics, com a persones individuals, entorpeixin el desig del poble català, bé si més no, de la gran majoria del poble català. No pot ser que per la ineptitud, covardia, o interessos personals d’uns quants senyors i senyores que no saben fer la tasca que se’ls ha encomanat, pugui acabar trencant-se la corda. Perquè si es així, arribat el cas, ho pagaran car. Es per això que els prego des d’aquí -suposo que no em llegiran, però si algú els ho pot fer arribar n’estaré ben agraït- que facin tot l’esforç del què sigui capaç el seu caparró, per entendre que ja no estem parlant de la política domèstica i quotidiana, estem parlant de la política de la història, que res no es com fa quatre anys, en que estarrufaven el cul a la seva cadira del Parlament per debatre tal o qual llei. Estem tots aquí per decidir el nostre futur, un futur com a poble, un futur a llarg termini. Facin si us plau el favor de, si no saben estar a l’alçada de les circumstàncies, o no s’hi veuen capaços, o simplement no saben quina es la millor posició a prendre per raons tàctiques, de partit, o del que sigui què els inciti en el seu dia a dia, deixar pas a la gent. Facin el què la gent els demana. I es que, deixant de banda el Partit Popular i Ciutadans, de la resta de partits, de tots, hi havia gent a les dues últimes manifestacions de l’onze de setembre. Tos i cadascun dels partits polítics, a excepció dels dos que ja he anomenat, han de deixar de fixar-se en la parcel·la, petita o gran, que tenen  al Parlament i obrir-se de mires a la multitud que s’ha expressat clarament per dues vegades consecutives.

Anomenaré només els caps dels partits, ja entenc que no prenen les decisions de forma unilateral i sense consens amb qui els envolta, però com no en conec el nom de tots, i es faria llarg, doncs cadascú que s’ho agafi pel nom que el representa. Sembla que hi ha qui ja ho ha entès; Mas, Junqueras i Fernandez, hi ha qui molt a contra-cor sembla que ho està acceptant; Duran i Lleida i després hi ha qui encara no sap què ha de fer; Herrera/Camats. Després està en Navarro, que qui l’entengui que el compri. Vull fer una menció especial a aquest últim, ja que em costa de creure que sigui tan inepte com representa. Suposo que deu estar lligat en una teranyina d’influències i poders, i ves a saber tu quantes coses més, de la qual no se’n pot escapolir. El ridícul que està fent actualment el PSC sí que es per omplir pàgines i pàgines als llibres d’història.

I un cop dit tot això, si tots aquests polítics son capaços d’entendre la situació en què ens trobem i de posar-se a l’alçada de les circumstancies, l’acord de la pregunta es ben senzill. La pregunta ha de ser la que el poble els està demanant que es faci. No han de ser ells qui escullin la pregunta. De la mateixa manera que ha sigut el poble qui els ha posat la corda a les mans i ells l’han hagut d’agafar, correspon al poble decidir quina ha de ser la pregunta, i ells l’han d’acceptar. L’Assemblea Nacional Catalana, com a organització no política i socialment transversal ha estat la que va mobilitzar una gran concentració l’onze de setembre de 2012 a Barcelona, i la que va organitzar i mobilitzar una Via Catalana de banda a banda del país l’onze de setembre de 2013. Tant en un cas com en l’altre, cap dels assistents va qüestionar quin es l’objectiu de l’ANC, es clar; aconseguir la independència de Catalunya. Tothom, absolutament tothom que hi va assistir hi va estar d’acord. Ara l’ANC està posant la pregunta en mans dels polítics; ‘Vol que Catalunya sigui un estat independent?’. Si hi ha algú, que hagi anat a la manifestació de l’onze de setembre de 2012 a Barcelona i a la Via Catalana de l’onze de setembre de 2013, que no hi estigui d’acord, si us plau, que aixequi la ma.

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: