El dilema d’Europa i la independència catalana

Catalunya-Europa
Ja ho sabem -sabíem-, Europa només actua davant la consumació dels fets. En el nostre cas, de Catalunya i la seva reivindicació d’esdevenir independent, ho farà quan tinguin damunt la taula la Declaració d’independència, és clar, sigui via DUI o no, però no cal témer en excés perquè no se’n està pas de pensar-se que fer, d’observar i rumiar que succeeix a Catalunya, de pensar-se com actuarà quan arribi l’hora…


Les declaracions dels ‘dirigents’ europeus referint-se a l’assumpte català com a ‘un afer intern de l’Estat espanyol’ -com en Durao Barroso en resposta a la carta d’en Mas- tant sols dona resposta al que també sabem -sabíem-. Europa, l’EU més exactament, és un ‘club’ d’Estats i cap d’aquests vol enemistar-se amb un altre dels socis, però el pragmatisme mana a la política europea, i el no voler trasbalsos també.

I perquè parlo d’Europa?

Hem de tenir molt clar que és en aquest escenari on es resoldrà la qüestió, en l’àmbit internacional. L’escenari, ho vulguin o no, ho vulguem o no, no és pas el ‘Estado español’, és el món i, subsidiàriament, Europa i l’EU, o a l’inrevés si es vol… I és per això, també, que malden a tothora perquè apareguin ‘dirigents europeus’ -els que ho han fet fins ara ‘només’ són alts buròcrates en situació de vulnerabilitat, pendents de reelecció i/o amb Estats vulnerables a les pressions espanyoles- dient que ens en farien fora del món mundial. I és també per això, perquè el veritable àmbit on s’ha de resoldre el ‘dilema’ és el món, que des del ‘Estado’ han posat com a cap visible de la contesa el ‘Sinistre d’Exteriors’.

Un senyal…

Fixem-nos bé que fins ara no hi ha hagut cap ‘dirigent del món’ -d’aquests que de debò tenen influència- que s’hagi expressat -ni a favor ni contra- de la voluntat catalana d’esdevenir independents, en tot cas els ‘més agosarats’ s’han limitat a dir que podrien reconèixer una suposada independència catalana si aquesta s’esdevé com a conseqüècia d’un procés ‘indubtable, i rigorosament, transparent i democràtic’.

En aquí rau la clau de tot. Europa és -i s’ha de suposar que ho vol seguir sent- un referent mundial pel que fa a la democràcia, el seu desenvolupament i la seva aplicació pràctica.

I doncs, que ens cal fer?

Resoldre’ls el dilema, cal fer el que estem fent, i això és donar-nos-en un mecanisme, homologable a Europa -que haurà d’esdevenir el nostre avalador principal-, amb el que puguem expressar la nostra voluntat, la nostra decisió. És per això que el ‘Estado’ i el seu govern s’oposen aferrissadament a que puguem votar, car és el mecanisme homologat a Europa, indubtablement democràtic, i que no donaria lloc a cap interpretació interessada, o intencionadament alterada, de la voluntat de Catalunya i que amés tothom entén, i a partir d’aquí, i a ulls del món, esdevenir un Estat i consumar el fet, aquest fet que farà que Europa bellugui.

Clar i català, IN-DE-PEN-DIT-ZAR-NOS del ‘Reino de España’.

Sense això no podem anar enlloc. Bé, sí que en podríem però les dificultats afegides serien de ben segur massa per a la nostra capacitat d’influència i convicció -pressió?- en el terreny internacional, perquè reitero, hem de tenir molt clar que és en l’escenari internacional on es resoldrà la qüestió.

I un altre…

Sabem -sabíem- que l’UE també és una unió civil, de ciutadans dels Estats que la conformen, que a través d’aquesta unió els ciutadans han adquirits drets i deures, i que aquests primers -els drets- són molt difícils de modificar -traure’ls en aquest cas, si ens en creiem les amenaces d’expulsió- sense esquerdar els fonaments -els principis- d’Europa, i per això l’argument de la sortida de l’Estat català de l’UE és poc creïble…

Perquè…

Com pots fer fora de l’UE uns ciutadans europeus amb la condició ja adquirida de ciutadania de fa temps, que resideixen en un territori de l’UE que fins feia no res formava part d’un Estat membre de ple dret de l’UE, i que compleixen amb tots els requeriments per ser-ho? Per la seva condició de ciutadans d’un nou Estat malgrat haver nascut aquest a través d’un procés de decisió indubtablement democràtic?. Com ho fas sense socarrimar-te?


Massa llarg pel poc temps del que disposo… però tingueu per cert que hi tornaré…

I com a final aquest editorial d’en Vicent Partal publicat a VilaWeb.



Tocant de peus a terra
Vicent Partal – 09/01/2014

Ja ho sabíem: en posar data oficial al referèndum tot havia de canviar. També a Europa. Ahir es van escaure unes declaracions de la Comissió Europea –en la línia habitual– amb un informe francès molt interessant i sobretot molt pragmàtic. En el front oficial ens van dir allò que fa temps que van decidir de dir: que l’aparició d’un estat tercer el deixaria fora de la Unió. Paraules pensades al mil·límetre per al consum polític immediat i ajut al soci espanyol, que de moment és l’únic soci possible. Ara, l’informe ja és tota una altra cosa.

El text de l’informe, que arriba des de les altures de l’administració francesa (atenció al detall), entra de ple en la via del pragmatisme. Reconeix que la posició de la Comissió és clara, però avisa que també és insostenible: seria absurd de tractar Catalunya com si fos Turquia o Bòsnia, diu. Perquè no ho entendria ningú.

I per això advoca per la via del pragmatisme, posant l’èmfasi en una pregunta que és la clau de tot: una volta aconseguida la independència, què hi guanyaria Europa si expulsàs Catalunya? Observeu el condicionant de la pregunta: una volta aconseguida la independència. I la resposta és òbvia. Fins que Catalunya no haja proclamat la independència el discurs oficial pot continuar insistint en tot això del país tercer, però quan l’haja proclamada, quan haja efectuat l’acte polític de proclamar-la tot canvia també per a Europa. I en el nou context la Unió no tindrà cap més remei que canviar d’enfocament.

L’informe fins i tot proposa una manera de resoldre la qüestió sense que ningú n’isca derrotat: fer coincidir el període de negociació de la independència amb Espanya amb el període de negociació del ‘reingrés’ a Europa, que en realitat seria una formalitat administrativa. I Espanya? El fet més curiós de tot és que pràcticament ni l’esmenta. L’afer és entre Catalunya i la Unió Europea i l’informe en cap moment no considera què caldria fer si Espanya dificultàs el procés. Assumeix allò que tots sabem: que Espanya no pot sabotar-lo.

El peus comencen a tocar terra, doncs. Nosaltres ens vam equivocar pensant que tot seria més fàcil que no és, però comença a fer-se palès que tampoc no serà tan difícil. Si els catalans ens mantenim ferms en la proclamació de la independència Europa no tindrà cap més remei que adaptar-s’hi, perquè per a Europa el risc de deixar fora Catalunya, com ja sabíem i remarca aquest informe, és un malson.

PS. És especialment interessant la insinuació que l’informe fa en el sentit que la Unió Europea, constitucionalment, és una unió d’estats i de ciutadans i que per això intentar retirar la ciutadania de la Unió als catalans que ja ho són toparia frontalment amb la constitució europea i seria jurídicament insostenible. Compte amb això…



Esvaïm-los els dubtes, votem i declarem l’Estat català, que un cop fet Europa ja farà el que ha de fer… i resoldrà el seu dilema…

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: