In memoriam: Josep Maria Castellet

Josep M. CastelletTot just ahir, i malgrat haver-ho vist a les xarxes, gràcies a una trucada de la mare en vaig ser conscient de qui era en Josep Maria Castellet, o si més no del que en vull que en quedi en la meva memòria. Això sí, abans de contar-lo, i com a record des de l’exterior de mi, aquest article de l’Ignasi Aragay publicat al diari ARA (cal subscripció per veure’l).



Castellet: el seductor seduït
Ignasi Aragay 10/01/2014

SEMPRE HI ERA i sempre igual. Feia molts anys que anava encorbat -potser tota la vida!-, que gastava una veu rogallosa, que de la seva seriositat et treia de sobte un franc somriure d’orella a orella. Era difícil enganxar-lo de mal humor. Lligava totes les salses literàries. Havia estat company de viatge de l’esquerra antifranquista i company de pacte cultural amb el democristià Joan Rigol. Era l’home pont per excel·lència: entre ideologies, entre cultures, entre llengües. Era una mena d’agnòstic ecumènic, respectuós i respectat. Sectari contra el sectarisme. Ara en diríem transversal. Li sortia de dins, li venia de família. Li interessaven més les idees que les creences. Castellet ha estat sobretot tolerància, savoir faire, simpatia, desapassionament, rigor, detallisme, amistat, señorío, complicitat.

Com a bon editor, li agradava més llegir que escriure. I conversar. Era un tafaner universal, un viatger. Per les seves mans, per la seva ploma, per la seva vida hi van passar -per citar només els que ja no hi són- d’Espriu a Octavio Paz, d’Aranguren a Josep Pla, els germans Goytisolo i Joan Fuster, José M. Valverde i Terenci Moix, Max Cahner i Gil de Biedma, Montalbán i Gabriel Ferrater, Sacristán i Rodoreda, Comín i Bastardes i Carles Barral i Alberti i Passolini i tants altres. Ha estat un seductor intel·lectual que s’ha deixat seduir per tots aquests monstres de la paraula. I s’ho ha passat bé mentre creava la primera gran editorial europea en català.

Castellet era qui millor podia explicar, des de la cultura i des de la intimitat, la Barcelona de la segona meitat del segle XX, la dels anys de la recuperació i eclosió de la cultura catalana, i la ciutat que ha estat, i segueix sent, literàriament bilingüe i cosmopolita. És qui millor ho podia fer i qui ho ha fet: ens queden els seus escenaris de la memòria, el seu testimoni i el seu bon record.



I ara l’interior…

Va ser el dia que enterràvem el pare, fa gairebé 30 anys, que jo hi era assegut en un banc a la sortida del Cementiri de les Corts. Recordo, en mig de la tristor i la desolació d’aquell moment, que un home d’aspecte familiar i posat de senyor, amb aquell posat senyorial que deprenen les persones fermes, cultes i elegants, allò que tot just deixaven entreveure els meus ulls plorosos, se’m va atansar i va asseure al meu costat, em va abraçar i va provar de consolar-me… no recordo hores d’ara si va reeixir en la seva humana tasca… tinc la sensació que més aviat no… però no pas per culpa seva…

Val a dir què, llevat de la família més propera -en Josep M. Castellet era cosí del pare, en segon o tercer grau-, ningú més va gosar d’apropar-se per donar-me consol… i per això, i per la trucada de la mare que m’ha fet venir la memòria i recordar-me qui va ser aquella persona, he aconseguit traure de les golfes de la ment els records aquell instant.

Poc més puc dir, era part d’aquella família que ‘conreàvem’ de tant en tant i que jo, molt petit quan encara ens hi veiem, no en tenia gaire consciència, i que hores d’ara sento, i molt, no haver sabut valorar i mantenir, i que l’últim cop que en vaig saber d’ell fora en aquelles malaurades circumstàncies. No ens n’hem tornat a trobar mai més.

Sí puc dir que tinc al cap l’estranya familiaritat que de sempre he sentit tot aquest temps quan per una d’aquestes, i través de mitjans públics, hi veia la seva imatge. Fins ara ho havia atribuït a la semblança de posat amb l’avi, de més edat que ell però esculpit amb la mateixa fusta, allò que en diríem ‘de la mateixa escola’, i no pas a aquests altres records que descric avui. Malifetes del cap, suposo, que ens vol amagar les escenes vitals que ens van fer mal…

I malgrat tot això, i el anys que en fa, no tendria perdó de Déu si amb el fet del seu traspàs no deixés constància del gest, sensible i humà d’en Josep M. Castellet, del que vaig ser testimoni directe, i dir que, passats aquest anys i més madur jo, li valoro i li ho reconec més si cal i del que en vull deixar, ara sí, testimoni escrit per traure’l de l’oblit, el meu oblit…

En pau descansi…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: