De fidelitats i dissidències

Parlament britànicEls esdeveniments del proppassat dijous, amb declaracions i contradeclaracions i retrets diversos i variats, i la cua que arrossega, em donen peu, si més no, per mirar de traure’n suc i entendre el que ha passat. El fet és que una formació política, el seu òrgan ‘decisori’, va decidir que en una votació molt important no respectaria el seu programa electoral, contradiria les declaracions fetes des de feia més d’un any pels seus ‘líders’ i donaria l’esquena al territori d’on surten els seus vots, tot això salpebrat amb amenaces cap a tot aquell díscol que gosés no seguir la ‘disciplina de partit’ en aquest afer.

Tot plegat em porta, un altre cop, a parlar del model de conformació dels partits polítics, la seva fidelitat vers l’electorat, la representativitat ‘real’ dels susdits i el que entenc com a democràcia.

Anem per pams… Res que no sapiguem hores d’ara, els partits polítics es conformen a partir de l’associació de persones amb uns interessos compartits i que aquests -els partits- passen a tenir responsabilitats públiques per mitjà de processos electorals. Fins aquí tot prou clar… el però s’esdevé quan analitzes l’accés dels diferents personatges que conformen les cúpules de les formacions polítiques al ‘lideratge’ dels seus propis partits, per una banda, i els seus membres electes a les responsabilitats de representació de la societat, de l’altre. Les primeres, i en teoria, són un ‘afer intern’ de les pròpies formacions però això no treu que les maneres són, o haurien de ser, el reflex del que després s’esdevindrà en l’altre àmbit, perquè a l’hora de la veritat això no s’esdevé pas.

Fixem-nos-hi en el partit que ha protagonitzat la polèmica, el PSC, que si més no ven de cara enfora que els seus òrgans directius són escollits democràticament, no diuen que les assembles de ‘notoris’ -càrrecs electes-, on s’escullen aquests primers, els ‘electors’ han estat prèviament ‘filtrats’ en base a la seva ‘fidelitat’… a segons qui… car són aquests òrgans els qui decideixen qui pot i qui no pot presentar-se a les eleccions i passar -si els electors del carrer els hi donen confiança, o fins i tot sense aquesta confiança- a formar part d’aquest ‘grup d’elegits’. Tot plegat pot semblar ‘molt democràtic’ però amaga una perversió -que ara surt a la llum amb tota la seva cruesa- en el fet que és un sistema d’elecció que es s’alimenta a ell mateix de membres auto-escollits.

Exemple:

Si ‘la cúpula’ de la meva organització fa la llista d’elegibles per a unes eleccions i aquests, un cop escollits, s’afegeixen al grup d’il·lustres que han de decidir sobre la composició de ‘la cúpula’ -que els ha escollit prèviament a ells- a qui retran fidelitat? a qui votaran per conformar ‘la cúpula’? als que ja hi eren i els han ‘endollat’? o a qualsevol altre que no saben si els ‘mantindrà’ en el lloc?

Un cop descrita la primera ‘perversió’ cal fer-hi una ullada a la segona…

Es suposa, si no és massa suposar, que els càrrecs electes a llocs públics s’haurien de deure als electors ‘del carrer’, oi? Si més no tenint en compte que han de desenvolupar una tasca pública… Parlo dels alcaldes, regidors, parlamentaris i senadors catalans… exerceixen un càrrec on s’espera que facin de valer els interessos de qui els ha escollit en darrer terme, i no pas dels qui els hi han ‘endollat’ en unes llistes electorals, oi? Doncs no!, en aquesta formació -PSC- això no és així per convicció… Si més no això és el que va dir en un mitjà públic no fa gaires dies el qui assenyalen com a ‘dofí’ del cap del partit, Sr. Navarro. Qui va perpetrar aquestes declaracions va ser el Sr. Lucena, literalment va dir: ‘mentre a mi m’escolleixi una Junta, i no hi hagin llistes obertes, jo em dec a la junta que m’ha escollit’, i sense cap mena de vergonya! I els electors del carrer, què?
Això que pot semblar un fet aïllat es manifesta un i altre cop amb les actituds, reiterades, davant la votació d’afers cabdals pel país, Catalunya, on aquest partit -mai millor dit perquè s’està trencant en mil bocins- vota atenent-se a raons que no són de país sinó de ‘clan’.

I així tenim que uns càrrecs electes per a la funció de representació pública ‘juren’ i reten fidelitat a… el partit! Convertint la política en un joc d’aprofitats, xucladors, trepes i endollats…

I per acabar, un article a Vilaweb on es comenten les amenaces d’expulsió pels qui, essent conseqüents amb el compromís del partit amb la ciutadania -via programa electoral-, no han obeït les ‘consignes’ de partit… deixant més clar, si calia, on són les fidelitats i on les dissidències…

Doncs això.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: