Joc de trons… i llamps

TempestaÉs per la dificultat que mostren, els dos grans partits polítics espanyols, per enfrontar de cara els problemes que té l’Estat espanyol -què ens agradi o no ens afecten directament- i que presenten aquesta resistència a evolucionar i adaptar-se per fer avançar el seu sistema de governança cap allà on els temps i la gent els demana que m’hi veig avocat a escriure’n.

El procés de successió monàrquica per via hyper-accelerada que porten a terme aquest dies, i que volen tancar en poc més de sis setmanes, sembla pensat d’aital manera per no donar peu, ni temps, per a un debat seriós del model polític i institucional de l’Estat. Els fa por que la gent digui la seva? Més aviat, si fem cas a les paraules que vaig sentir dir en persona al Sr. Germà Bel, l’esbatussada que han patit els dos grans partits espanyols, amb els resultats electorals de la passada contesa europea, amb una caiguda de gairebé 30 punt percentuals cadascun, els ha espantat… i de valent… i la missió sembla ser, ara i a corre-cuita, la de mantenir les estructures de poder i influència -el que anomenaríem el ‘sistema vigent’- per que d’aquí no gaire els hi ve al damunt una de més grossa, si més no… i aquesta, que no admet ‘jocs de mans’, insalvable i sota els llums i les mirades d’Europa i el món.

Però anem a pams…

El ‘sistema vigent’, aital el coneixíem, es sostenia per la confiança del poble espanyol en el sistema cuinat en l’anomenada ‘Transición’. El seu ‘Cap d’estat’ (Juan Carlos I), presentat com a símbol suprem, alçat als altars per ell mateix -que s’hi va posar d’allò més bé- i d’altres, a través de la construcció d’una mitologia al voltant propi procés de canvi i de l’actuació del monarca de llavors -jove i fresc-, i després -o alhora- durant la crisis del 23-F, feien la resta. Sense oblidar-se’n pas de la campanya de marketing què, per terra, mar i aire, va aconseguir amarar la societat de l’època… Ell era la garantia de les llibertats, tutor i àrbitre del sistema institucional, polític i parlamentari espanyol, a banda de tenir, suposadament, controlats els militars, la peça més temuda de l’escaquer. Si aquest símbol fallava -aital ha succeït- la cadena de confiança era evident que s’esberlaria -aital ha succeït- i el sistema quedaria desllorigat, deslegitimat, car no ja hi quedaria pas cap referent a l’imaginari col·lectiu espanyol que ho pugés relligar tot, institucions i sistema polític i parlamentari. Perquè si d’amunt d’algú va recaure el pes de sustentar la confiança abocada pel poble aquest va ser el monarca -després convertit en símbol-, i no pas cap altre…

Un mer afer de transmissió de confiança per empatia… Si jo hi confio en tu i tu em dius que me’n refii d’aquest altre, és d’esperar que jo me’n refii d’aquest altre, perquè hi confio en tu, oi? Però si deixo de confiar en tu, per quins set sous hauria de seguir refiar-me d’aquest altre? El fet resumit és que l’avalador, el dipositari principal de la confiança, ha perdut la credibilitat i ja no pot ser pas garantia per aquest de més enllà… A aquest ‘altre’ el podem anomenar ‘sistema polític-institucional’.

L’única solució en veient els esdeveniments recents, els comicis al Parlament Europeu, i els propers amb 11s i 9n a Catalunya, i el moment polític-social intern que s’està vivint a l’Estat espanyol, era reposar aquesta peça del puzle -encara que els hi cal de fer-li una mítica a mida al nou Rei, però en això, si més no, ja s’hi han ficat hores d’ara- per a mantenir el ‘sistema’. Bàsicament és una operació per apedaçar-lo i que aguanti fins a les pròximes fites, i d’aquí la posició-bunyol pro-statu-quo del PSOE. Perquè, de debò, tot plegat es fa per aconseguir la pervivència del model espanyol de governança, del bipartidisme i per a la supervivència de les elits extractives que viuen parasitant del ‘Estado’, les quals, amb els ‘actors principals’ de l’opereta, PP i PSOE, en són part activa i interessada…

Mala peça al teler…

El major maldecap amb el que es troben és que amb l’11s i el 9n a la cantonada, i l’aparició d’una nova formació política no assimilada -fins ara- pel sistema, Podemos, -ben al contrari que C’s i UDyP, ja incorporades en aquest-, una maniobra de regeneració, real o fictícia, no pot fer-se per manca de temps, són plats que s’han de cuinar de mica en mica, que demanen força més temps. I de temps, diguem-lo ara obertament, ja no en disposen pas… més aviat els hi és un bé escàs, car i preuat…

D’altra banda no hi havia cap garantia de continuïtat monàrquica més enllà d’aquest cap d’any, amb la contesa catalana al bell mig i l’afartament de la societat espanyola davant les evidències que la confiança dipositada ha estat traïda… i aquest afartament expressat a les urnes… i al carrer… perquè, si tot va com ha d’anar, l’Estat aital és avui dia trontollarà de cap a peus i de ben segur que el terratrèmol s’hauria d’endur pel davant el sistema, la Casa Reial espanyola, els partits polítics preeminents fins ahir… o gairebé, amb moltes d’altres herències del franquisme i el post-franquisme… o hauria de ser així si tenen cap mena d’interès per sobreviure al primer terç del s. XXI.

No tinc pas clar que se’n puguin sortir o que pugui ser així, però quelcom belluga… entre jocs de trons… i llamps.

Doncs això.

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: