Olor de pluja…

Isòbares-PPCCQuè voleu que us en digui?… la sensació que quelcom d’important i definitiu és a punt d’arribar-hi no me la puc traure del cap. Tinc, tenim, al davant una fita molt i molt important i, si s’acompleix, serà, ara sí, el veritable tret de sortida del procés d’independència del Principat.

Fins ara, i molt a desgrat meu, érem a les ‘matines’ de tot plegat i la sensació que això no avançava ni amb puntades de peu se’m feia molt feixuga d’arrossegar en el tràfec diari i malgrat tot una estranya sensació m’anava dient que anàvem pel bon camí.

I ves per on que aquest matí aquesta editorial d’en Vicent Partal (que tot seguir reprodueixo) me n’ha fet tornar a pensar…



El 9-N fa olor de pluja
Vicent Partal – 29/10/2014

En la meua vida he tingut la sort de seguir com a periodista processos polítics sorprenents i molt importants, revolucionaris, d’aquells que canvien un país o el món. Molts de vosaltres m’heu llegit, certament amb paciència, anècdotes personals que, aplicades a això que vivim avui, em permeten de fer-me una idea molt precisa del camí que seguiran les coses al nostre país. I crec que puc dir que tota aquesta experiència fins ara m’ha servit de molt, m’ha ajudat a entendre aquest procés fantàstic pel qual transitem.

Algunes d’aquestes anècdotes em són difícils d’explicar perquè cal entendre-les amb molt de matís i sobretot contextualitzar-les. Però més o menys tothom ha acabat assumint, com vaig aprendre a Letònia, que la nit de la independència no passa res, per exemple. Que tot acaba passant d’una manera molt més suau d’allò que la gent pot imaginar no ho hauria dit si no hagués vist caure davant els meus ulls el mur de Berlín, com si res, i no hagués acompanyat els berlinesos orientals que tornaven caminant a casa. Que hi ha un dia que tot s’accelera i es torna imprevisible ho vaig aprendre a Eslovènia. Que un error de l’adversari et fa travessar la línia de manera que ja no hi ha retorn ho vaig copsar vivament a Lituània. Que tu també et pots equivocar ho sé d’ençà que vaig estar a Palestina. Que la duresa més gran no pot tèrcer la voluntat tenaç de la gent ho vaig veure clar en la transició sud-africana. Que els estats poden arribar a uns extrems de crueltat esgarrifosos, ho vaig entendre a la Xina.

Tanmateix, hi ha una cosa que no sé explicar. I m’hi he resignat: el factor que canvia radicalment l’escenari i fa esclatar en bocins el tauler no el veus fins que no hi ets dins, endut per la fúria imparable de la història. Ara, com en les grans tronades de la tardor, encara que això siga així, també te n’arriba l’olor, abans de veure els llampecs i abans de sentir-ne els trons. No vol dir necessàriament que haja de ploure, però vol dir que la pluja és a punt i que pot començar en qualsevol moment.

Ahir vaig recordar-ho tot plegat quan vaig veure les amenaces de Rajoy contra el 9-N. No sé què passarà de diumenge en vuit, però crec que, segons què facen ells, podria ser definitiu. I quan ho pensava vaig notar que m’arribava, del fons estant, l’olor de pluja.



Ensumeu al voltant… no el sentiu? Arriben flaires… olors de llibertat…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: