Els murs de Jericó

Murs de JericóDe petit em varen contar una història -de les moltíssimes que n’hi ha a la Bíblia- que deia, si fa o no fa, que el poble d’Israel estava en guerra amb el rei de Jericó i de retruc amb el seu poble. També deia que el reialme de Jericó, circumscrit a la ciutat del mateix nom, era envoltada d’un altíssim mur, gairebé inexpugnable, i bastit amb unes portes alhora també inexpugnables… En veient, els israelites, que no podien assaltar la ciutat-reialme, es varen adreçat al seu Déu que els hi va dir de fer una corrua, amb l’Arca de l’aliança al capdavant, precedida de set sacerdots amb trompetes que haurien de fer sonar davant els murs de la susdita ciutat.

Dit i fet, els israelites varen seguir fil per randa les indicacions del seu Déu i -segons ens diuen- amb el só de les trompetes varen aconseguir esquerdar el mur i finalment derruir-lo, permetent-los-hi d’entrar a la ciutat i guanyar aquella guerra.

No se pas si aquesta història, anècdota, llegenda o com la vulgueu anomenar, és certa, però sí que hi veig cert paral·lelisme amb el que va passar el proppassat 9N.

Els catalans ens hi trobàvem davant d’uns murs colossals, immensos, i d’aspecte inabastable per les nostres capacitats, però ves per on els varem enderrocar, o gairebé, perquè en veient les conseqüències dels fets del 9N de ben segur que els hem esberlat definitivament. Parlo, si més no, d’uns murs a l’imaginari col·lectiu, l’Estat espanyol i la seva capacitat de coerció i repressió, la omnipotència de les seves lleis i tribunals emparats, això sí, en el record de les agressions i repressions patides pels catalans al llarg dels darrers tres-cents anys.

Però… com varem ser capaços d’enderrocar-lo? Si se’m permet seguir amb els paral·lelismes diria que per una qüestió de fe. Aital els israelites varen creure en el seu Déu, la nostra fe -no pas religiosa però potser igual de metafísica- en els ideals de democràcia, justícia i el dret dels pobles a l’autodeterminació, va fer el seu paper. Els murs de por d’una memòria històrica amarada amb la sang dels avantpassats varen caure. Potser no pas per a tothom però sí per a un gruix de gents prou com per fer visible aquest canvi tant important i que al meu parer assenyala, si no és ja definitiu, l’enderrocament dels murs. No varen ser trompetes, sinó urnes i paperetes de votació, però varen ressonar… vaja si varen ressonar… fins a 2.300.000 vegades…

El fet de veure gent alegre, joiosa, emocionada, les expressions d’agraïment, i de certa admiració val a dir, cap als que varem tenir el gran honor de poder servir en les meses de votació -com la façana visible del voluntariat del 9N en el seu conjunt- allí on varem exercir el nostra llibertat d’expressió i, si se’m permet, d’autodeterminació, és quelcom que no puc explicar amb paraules.

I si quelcom varem aconseguir el proppassat 9N va ser això… enderrocar els murs… els murs de la por, els nostres murs de Jericó.

Siau…

Els comentaris estan tancats.