Entre nacionalismes…

EspanyaAndalusia Fa força dies que vaig dient, i escrivint, que l’atzucac català es donat per causa de l’existència de dos nacionalismes -complementaris- que ens encotillen…

El primer és el que tothom reconeix, el castellà, qui ha donat nom i discurs a l’ocupació i els intents d’assimilació de Catalunya. L’altre, més discret, però tant o més perniciós, és l’andalús. Pot sonar malament, per allò de la correcció cap als nouvinguts a Catalunya, molts dels quals tenen el seu origen en terra andalusa, però no me’n puc estar de dir-ho.

I perquè d’aquesta afirmació?

Es del tot clar, des del vessant polític, on neixen i d’on es sustenten els dos grans grups polítics espanyols; el primer -PP- de les castelles, i el segon -PSOE- d’Andalusia i Extremadura, sense oblidar-nos-en que ambdues tenen tentacles i/o derivacions per la resta del territori de l’Estat espanyol.

El primer és el que ha imposat el model territorial, polític i el discurs i ha forjat l’imaginari ‘nacional-catòlic’ espanyol. El segon és el que ha fet l’expansió més notòria -en nombre de ‘representants’- d’aquest imaginari dins el territori dels Països Catalans amb les grans migracions dels 60 i 70 de segle passat, i amb l’ajut inestimable del tentacle socialista a Catalunya, que ha alimentat i mantingut el sentiment d’origen d’aquesta gran col·lectivitat -Feria de Abril a Catalunya, per exemple- arribant gairebé a impermeabilitzar-la davant la ‘cultura autòctona’. Algú es creu que a Andalusia ens permetrien -ja no dic subvencionar- una Festa , per exemple, de Sant Jordi a Sevilla? Algú es pensa que hauria cap mena de tolerància cap a una ‘expressió cultural catalana’ com aquesta a casa seva? Jo en tinc els meus dubtes, que desitjaria infundats…

I pels trolls… No és cap atac de racisme ni els vull cap mal a aquestes gents, que prou pena van tenir en haver de deixar casa seva a cops de gana i misèria, però obviar el paper que han tingut -inconscient i involuntari, és clar- en l’expansió de l’imaginari nacionalista espanyol és, de totes totes, d’ignorants de la realitat social i cultural dels territoris de parla catalana… o mala fe…

Una altre…

Un dels factor principals -si no és el més rellevant- és el de la dependència econòmica de l’estat espanyol dels territoris mediterranis amb Catalunya, les Illes i el País Valencià com a fonts d’extracció. La transferència -massiva- de rendes des d’aquests territoris cap a l’interior i el sistema de subsidiarietat financera, principalment a Andalusia, juntament amb les estratègies de vot captiu a través de la subvenció conformen aquest escenari

Una pausa. Els imaginaris castellà i andalús no són semblants, tot i ser tots dos espanyols, pel fet que uns s’imaginen poble i els altres noblesa -només cal fixar-se en la litúrgia de les mostres culturals i religioses dels uns i dels altres- d’aquí que el PSOE s’anomeni d’esquerres i tingui el seu feu al sud i el PP -malgrat no ho diguin obertament- de dretes i amb feu a les castelles…

A banda, la visió que cadascun d’aquests nacionalismes tenen d’ells mateixos, als seus llocs d’origen, conforma el discurs que des de les dues bandes s’ha brandat contra el tercer nacionalisme, el díscol i insolidari nacionalisme català. Tots alhora ens anomenen garrepes, egoistes i insolidaris per interessos complementaris. Els ‘nobles’ perquè sense els recursos que xuclen no poden mantenir el seu ‘status’ privilegiat i sumptuós ni la fantasia de solvència econòmica que sustenta el model de ‘Estado’. El ‘poble’ perquè sense els recursos no podrien garantir el benestar -justet- i la fràgil pau social que gaudeixen.

I més. De moment, i gràcies al sistema de transferències de recursos, no han entrat en conflicte obert, i això ho saben els dirigents a banda i banda. Cap dels dos nacionalismes el qüestiona -font de sustentació del model d’estat- car els hi garanteix viure aital ho fan, però, que pot arribar a succeir si aquest cercle viciós es trenqués? si no hi arribessin quantitats ingents d’euros des del Mediterrani, com s’ho farien per mantenir l’estat en els paràmetres de riquesa actuals? D’aquí que tant els uns -PP- i els altres -PSOE- es considerin a si mateixos ‘partidos de Estado’, que cap dels dos no hagi fet cap mena d’esforç per canviar el sistema i tos dos alimentin els sentiments de rebuig i estigmatització contra el tercer nacionalisme… aquest que està revelant-se pel tracte gairebé colonial a que es sotmès de part dels altres dos en nom… de l’estat…

Final… Els dos nacionalismes existeixen -màxima representació de les dues Espanyes- i es complementen, però alhora es traven l’un amb l’altre -fixeu-vos en l’atzucac polític espanyol alhora de conformar govern- quan el nacionalisme català -i algú altre- ha deixat de fer de frontissa fart de ser aixafat pels dos contendents. I d’aquí que deixo anar aquesta qüestió…

Quan de temps durarà la convivència entre aquest dos nacionalismes un cop el tercer n’hagi fugit i la fantasia del fals benestar es faci fonedissa?

Doncs això.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: