Carles Boix: Balanç del 27-O

Carles BoixBé, doncs avui, seguint la línia de no fer aportacions personals -les raons no puc dir-les- manllevo una sèrie de tres articles d’en Carles Boix publicades al diari digital El nacional dirigit pel periodista José Antich.

Sé que el resultat és un text prou llarg com per despertar la mandra d’alguns, però l’autor, de més que reconeguda solvència, fa que pagui la pena l’esforç.

Prèviament, i com sempre, els enllaços als esmentats articles que tot seguit presento:

Balanç del 27-O (1): El marc estratègic

Balanç del 27-O (2): El referèndum

Balanç del 27-O (3): Postil·la




Balanç del 27-O (1): El marc estratègic
Carles Boix – 29/11/2017

Des de la proclamació d’independència del 27-O, el Govern (ara a l’exili) de la Generalitat ha estat acusat d’irresponsable, incompetent, mentider i feble. Irresponsable perquè va dur el país a un lloc que, ens diuen, sabia que era impossible d’assolir. Incompetent perquè va prometre portar-nos al país a un lloc que potser és assolible, però sense preparar mai els mitjans per arribar-hi. Mentider perquè va negar que no es podia arribar a on ens havíem proposat i/o que no estava preparat per arribar-hi. Feble perquè quan tocava fer l’últim pas, es va tirar enrere, cremant unes oportunitats i generant un estat de desànim fins a fer impossible assolir durant un llarg període de temps (que alguns xifren en una o dues legislatures i altres en una o dues generacions) l’objectiu desitjat.

Bona part d’aquestes acusacions són previsibles (tot i que algunes d’elles contradictòries entre si). La política (de partit i de periodisme) es basa en bona mida a culpabilitzar i disminuir l’enemic. En el cas de l’unionisme, amb el propòsit de desmobilitzar els votants independentistes i jivaritzar l’autonomia. Entre els equidistants, per absorbir una part d’aquells votants i restablir un pol polític cove-al-peixista que pugui extreure concessions de la majoria de torn a Espanya. Entre un cert independentisme, per empènyer el sobiranisme cap a l’última batalla, fins i tot si això implica escapçar el seu lideratge actual i recular temporalment fins a la casella de sortida.

Mentrestant, el votant sobiranista viu el desenllaç d’aquest primer desafiament a l’Estat entre el desconcert, el desànim i la frustració. No fer-ho és gairebé impossible, almenys per dues raons. Primer, la història d’aquest octubre ha estat complicada, plena de giragonses, de possibilitats aparentment il·limitades i de dubtes a voltes clamorosos. Segon, a la classe política sobiranista li ha faltat capacitat d’explicar les decisions preses, en part per la seva divisió interna, en part per la mateixa naturalesa estratègica del joc en marxa (que alguns creien que obligava a mantenir certs silencis per reforçar l’envit a l’Estat espanyol).

La història d’aquest octubre ha estat complicada, plena de giragonses, de possibilitats aparentment il·limitades i de dubtes a voltes clamorosos

En aquest article (i en dues peces més successives) ofereixo una anàlisi del mes d’octubre per intentar entendre, més enllà dels fets mateixos i de la intrahistòria de les decisions fetes a Palau (i que ja han estat explicades, primer a El Nacional i ara, amb més o menys fortuna, a la premsa espanyola), per què va passar el que va passar. Avui descric el marc conceptual i estratègic que ens va dur fins a l’1-O. En un segon article, analitzaré el conjunt de forces (gairebé vectors d’un camp físic) que van dur fins al 27-O. I en una tercera part, faré un petitíssim judici de valor, en forma de postil·la.

1. El marc conceptual i estratègic

L’1-O i el 27-O van culminar un procés iniciat pel sobiranisme per assolir dos objectius: primer, generar el mecanisme perquè els catalans poguessin expressar el seu suport (o rebuig) a la independència; segon, trencar l’oposició sistemàtica de l’Estat espanyol a exercir el dret d’autodeterminació, que, cal emfatitzar, és una cosa ben diferent a trencar l’oposició de l’Estat espanyol a la independència en si. Aquests dos objectius es recolzaven mútuament. En la mesura que la gent votés a favor del dret d’autodeterminació, s’esperava que Madrid deixaria de qüestionar la legitimitat de les demandes de la ciutadania. I, en la mesura que Espanya s’obrís a les propostes catalanes d’utilitzar un procediment per decidir democràticament l’estatus futur de Catalunya, s’entenia que l’Estat s’avindria a fer un referèndum per resoldre el contenciós polític pacíficament i, si s’esqueia, negociar un procés de secessió.

Després de la sentència del TC i de les mobilitzacions ciutadanes del 2010-12, una majoria (àmplia) dels partits catalans es van comprometre a negociar un referèndum amb Madrid. Quan tots aquells intents de negociació van fracassar i un cop el 9-N no va aconseguir generar la participació necessària per sacsejar Madrid, el sobiranisme va decidir convertir les eleccions del 27 setembre del 2015 en un referèndum implícit, definint-les com a tal, organitzant una coalició de forces favorables a la independència, i provocant, amb força èxit, el posicionament contrari de la majoria dels altres partits, que van passar a acceptar explícitament la seva condició d’“unionistes” (amb una excepció que resultaria crítica a la següent fase del procés). El resultat, un 48 per cent de vots i una majoria absoluta d’escons per als partidaris del Sí, va ser extraordinari. Tot i això, la manca de 2 punts percentuals per trencar la barrera del 50 per cent va fer impossible una declaració d’independència directa (immediata o a través del concepte —estranyíssim al meu entendre— de procés constituent).

En aquell moment, la majoria parlamentària sobiranista hauria pogut congelar el procés sobiranista, administrar l’autonomia i esperar a expandir la seva majoria a les properes eleccions. Si no ho va fer es degué, al meu entendre, a dues raons. En primer lloc, aturar-se trencava amb l’estratègia binària que he descrit abans: forçar un vot per poder finalment fer seure a l’Estat; buscar el punt feble de l’Estat per poder votar. En segon lloc, com que l’unionisme estricte havia quedat clarament per sota de l’independentisme, era difícil parlar d’una derrota de l’independentisme, sobretot perquè hi havia una força política entre els dos blocs, CSQP, que incloïa (segons diverses enquestes) un sector de votants favorables a la independència de Catalunya i que recolzava un referèndum pactat. (La necessitat de comptar amb el suport de la CUP va tenir un efecte important sobre el lideratge polític però menor sobre l’estratègia en si. Si JxS hagués volgut canviar de tàctica, apostant per l’espera, hauria pogut negociar amb CSQP.)

S’ha estès la interpretació que les elits polítiques catalanes en el fons no volien un referèndum amb tots els ets i uts i que, per això mateix, van quedar sobrepassades per la determinació i el coratge de més de 2 milions de catalans

Els partits sobiranistes van cometre un error important. Haurien d’haver exigit claredat a CSQP i una data límit a la seva proposta de fer un referèndum amb l’acord de l’Estat: això hauria fet encara més paleses les contradiccions inherents a fer una promesa (un referèndum pactat) que no pots complir mai (atesa l’oposició frontal del 70 per cent de les Corts). En tot cas, el pas del temps va demostrar que ni la majoria parlamentària sobiranista ni la supermajoria referendista aconseguien (o aconseguirien) trencar l’oposició espanyola simplement demanant un referèndum. I això va empènyer a la Generalitat a fer un nou pas polític.

Descartat tant el retorn a l’autonomisme com la independència exprés, el Govern es va trobar amb dues opcions sobre la taula. La primera, convocar noves eleccions (potser definides com a “constituents”), va quedar descartada. Probablement, haurien suposat repetir els resultats del 27-S (en bona mida com a conseqüència del confortable paper equidistant de CSQP). I no haurien aconseguit superar o trencar la resistència de l’Estat espanyol a convocar un referèndum.

La segona opció era la d’organitzar el referèndum directament o, fent servir un terme molt generalitzat (però utilitzat amb excessiva intencionalitat política), unilateralment. La decisió, presa primer dins de l’executiu català, consensuada després amb les forces parlamentàries, i força aplaudida per una part de l’independentisme social, pretenia superar l’atzucac que imposava la majoria de les Corts espanyoles i la manca de cooperació dels autodeterministes no sobiranistes. I semblava fer possible trobar aquell punt de trencament de la resistència espanyola a resoldre les demandes catalanes al que he fet referència abans.

Després de l’1-O i a la llum del 27-O, s’ha estès la interpretació que les elits polítiques catalanes en el fons no volien un referèndum amb tots els ets i uts i que, per això mateix, van quedar sobrepassades per la determinació i el coratge de més de 2 milions de catalans. La realitat, però, va ser més complexa —amb conseqüències importants per entendre on som i cap a on podem anar—.

Per una part del sobiranisme, el referèndum havia de ser una gran demostració de força, com ja ho va ser el 9-N

Amb els polítics sobiranistes a la recerca d’un ariet per trencar democràticament l’oposició de l’Estat a decidir democràticament, el referèndum es va convertir gradualment en el punt de trobada del sobiranisme per generar una sortida a la gàbia en què ens trobem tots tancats. Per un sector del sobiranisme, el referèndum era el punt final d’un procés d’alliberament, la porta de sortida directa: un cop guanyat, l’únic que calia era fer la declaració d’independència i desplegar, amb tota legitimitat, la república. Per un altre sector, en canvi, el referèndum de l’1-O també era el referèndum que no es podria fer mai amb el permís de l’estat. Tanmateix, aquest segon sector l’entenia com un mecanisme estratègic, com una eina per forçar la negociació amb l’Estat. Per això mateix, no hi veia cap contradicció entre organitzar-lo i insistir (fins a l’últim moment) en la seva disposició a dialogar amb Madrid. Finalment, per una altra part del sobiranisme, el referèndum havia de ser una gran demostració de força, com ja ho va ser el 9-N: una nova manifestació on els participants es comptarien a si mateixos d’una manera regulada i precisa i on es tornaria a demostrar que teníem raó, i que permetria començar a negociar, ara sí de debò, amb l’Estat. Fixem-nos en un detall poc explorat (però rellevant per entendre què va passar a partir de l’1-O): els partidaris d’interpretar el referèndum com a una manifestació es van guardar molt de dir-ho en públic; de fet, el sector pro-referèndum-real-però-amb-negociació-posterior-inclòs-un-altre-referèndum, també. I ho van fer per dues raons. D’una banda, revelar el caràcter instrumental de la convocatòria els hauria deixat marcats com a “processistes” —potser injustament perquè el seu objectiu continuava sent, com el de tothom, de trencar l’oposició de l’Estat—. D’altra banda, revelar el valor purament simbòlic que atribuïen a la consulta hauria tret tota la credibilitat política de l’operació de cara a l’estat: una amenaça no té cap possibilitat d’èxit si l’altre bàndol no la percep com a real. Fixem-nos, però, en un segon detall: l’Estat, coneixent o almenys intuint les divisions sobiranistes (i, sobretot, els càlculs del sector “simbolista”), va descomptar en part l’amenaça real del referèndum (o, almenys, de la voluntat de dur la independència a la pràctica).

(Avui en dia, aquestes posicions, que no es corresponen a cap partit o candidatura en concret sinó a sentiments i estratègies personals, continuen disputant-se quina ha de ser la interpretació final del que va passar —i, per tant, del que ha de significar el 21-D: parada (i desplegament lent) o pura ratificació. Penso, per exemple, en el darrer article del Dr. Mas Collell al diari Ara aquest diumenge o en les declaracions de la consellera, la Dra Ponsatí, a Vilaweb.)



Balanç del 27-O (2): El referèndum
Carles Boix – 2/12/2017

Amb independència del propòsit últim del referèndum (torcebraç simbòlic, eina estratègica o instrument d’alliberament final), la seva execució era arriscada. La consulta del 9-N s’havia convertit en una espasa de doble tall: havia demostrat la capacitat d’auto-organització del sobiranisme, deixant tocada la reputació del govern espanyol (particularment en relació als seus seguidors més radicals); però, alhora, acabaria forçant l’independentisme a emfatitzar que l’1-O no era un nou 9-N i que, aquest cop, la consulta anava de debò. Per això mateix, per tal de convèncer els sectors “unilateralistes” (CUP i un sector de Junts pel Sí) que el masisme no manipularia el referèndum i per tal d’obligar Madrid a seure a negociar, els diputats sobiranistes van aprovar dues lleis (la del referèndum i la de la transitorietat jurídica) que, en principi, els lligava de mans i peus amb la independència.

L’Estat va optar per la interpretació més radical del pas fet pel Parlament. En comptes d’acceptar l’1-O com a mer exercici del dret d’expressió i, simultàniament, deslegitimar la seva validesa, Madrid va abraçar la interpretació unilateralista del referèndum com el referèndum i va definir l’1-O com un atemptat directe a la unitat d’Espanya, tot prometent, repetides vegades, que actuaria en conseqüència. Al principi, la retòrica i l’acció estatals van anar descompassades: el govern Rajoy va descartar tramitar el 155 en resposta a l’aprovació de les dues lleis (malgrat les protestes d’un sector del PP i aliats) i no es va produir cap tipus d’intervenció judicial i policial explícita fins a mitjan setembre. Tanmateix, la manca de resultats operatius (de localització del material del referèndum, etc.) van forçar l’Estat a desencadenar les detencions del 20 de setembre (i a empènyer determinats grups empresarials a canviar les seves seus socials amb maniobres que algun diari hauria d’explicar amb més detall). La contraresposta (pacífica) ciutadana el mateix dijous dia 20 probablement va fer recular l’Estat. (L’1-O es va produir la mateixa pauta de comportament: acció estatal, resposta ciutadana, desescalament.) En qualsevol cas, davant de l’obertura de col·legis electorals, l’Estat va triar la repressió policial directa: dura i, alhora, focalitzada en certs moments i llocs. I aquella violència (combinada amb la participació de 2,3 milions de ciutadans) va convertir l’1-O en una victòria (amarga pels ferits que va deixar) de difícil administració.

Sense violència policial i amb una participació sensiblement superior, la declaració d’independència s’hauria produït sense gaires traumatismes. La inacció policial ja hauria assenyalat que l’Estat es trobava en retirada. La gran majoria dels catalans (inclosos els no i, sobretot, els indiferents) haurien acceptat el veredicte de les urnes. I les dues parts haurien començat algun procés de negociació sobre la secessió.

Amb la participació que vam tenir, no gaire allunyada de la del 9-N, però sense violència policial, l’1-O s’hauria convertit en un altre 9-N. La Generalitat no hauria pogut fer gaire cosa més que convocar eleccions i l’Estat hauria simplement accelerat l’estratègia de processos judicials i multes individualitzades. (Faig un incís. Fins a mitjans setembre, menys del 50 per cent de la població deia que participaria en l’1-O d’acord amb les enquestes o “tracking polls” que se solen fer regularment (a voltes diàriament) sobre participació. Després de les primeres intervencions policials, d’escorcolls, intervenció de correspondència, la intenció de participació es va disparar cap al 60 per cent. Evidentment, no sabem si aquesta intenció era ferma o simplement una forma d’expressar el rebuig ciutadà cap a l’Estat.)

En comptes d’acceptar l’1-O com a mer exercici del dret d’expressió i, simultàniament, deslegitimar la seva validesa, Madrid va abraçar la interpretació unilateralista del referèndum com el referèndum i va definir l’1-O com un atemptat directe a la unitat d’Espanya

Per contra, la combinació de repressió policial i una participació mitjana va generar el que a la cultura americana es coneix com a una “tempesta política perfecta”. D’una banda, la violència, que l’Estat necessitava per demostrar la seva voluntat de mantenir la unitat d’Espanya, va legitimar el referèndum i va crear una onada de simpatia arreu. Sobretot a fora (llevat d’Espanya, on el sentiment més favorable no va passar de sentir molta vergonya). El dia 3 d’octubre, mentre esmorzàvem plegats a la Rambla, un vell amic meu estranger va comparar la reacció mundial envers l’1-O català amb la que es va produir els primers dies després de l’11-S nord-americà. També va predir que aquella onada s’aniria apaivagant amb els dies.

A casa nostra, la resistència pacífica a les urnes (i dins de la resistència incloc tot el procés de convivència cívica que vam experimentar moltíssims al voltant dels col·legis electorals) va desbordar el càlcul del referèndum com una-gran-manifestació-per-forçar-una-negociació, tot afeblint-ne els partidaris. No era gens fàcil adreçar-se als ciutadans per explicar-los que tot havia estat una mena de “teatre” que acabaria en unes noves eleccions. Primer, perquè hi havia hagut ferits. Segon, perquè ja havíem tingut un 9-N, sense que hagués tingut cap conseqüència política real. Reconvertir l’1-O en un 9-N bis era matar la confiança de la població i implicava destruir la credibilitat de l’envit plantejat a l’Estat perquè aquest accedís a asseure’s a la taula de negociació.

D’altra banda, la participació, no gaire llunyana del 9-N, no semblava (per una part de l’estat major darrere del referèndum) prou sòlida per impulsar la república sense trobar resistències importants a l’hora de desplegar-la —per part de l’Estat i dins del país—.

La combinació de violència policial i participació mitjana explica, més enllà de les possibles incompetències de gestió (presents arreu, començant, sobretot, per l’Estat espanyol), els dubtes i les anades i vingudes del Govern entre l’1-O i el 27-O. La mateixa nit de l’1-O, la celebració oficial dels resultats es va fer amb sordina, fent servir amb una declaració pública ambigua, amb paraules mesurades que satisfeien (almenys momentàniament) tots els sectors que havien convingut a fer la consulta. Tanmateix, la indignació popular generalitzada i la vaga i manifestacions del 3-O van girar la truita fins a imposar el relat del referèndum-com-a-referèndum. Potser aquell estat d’ànims hauria pogut ser aprofitat per sortir finalment de la gàbia. Això, però, no ho sabrem mai.

La combinació de violència policial i participació mitjana explica, més enllà de les possibles incompetències de gestió, els dubtes i les anades i vingudes del Govern entre l’1-O i el 27-O

El Govern va decidir dilatar el temps de reacció. Els terminis, força estrictes, previstos a les lleis aprovades abans de l’1-O no es van complir. Com ja he subratllat abans, hi havia dubtes (més de naturalesa psicològica que sobre la preparació material en si) sobre la capacitat de prendre el control. Però hi havia, sobretot, l’esperança (ingènua) que el cop de força de posar 2,3 milions de persones a votar en pau acabaria per trencar el front constitucionalista espanyol. Collat per l’opinió pública sobiranista i per la necessitat estratègica d’empènyer l’Estat espanyol a moure peça, el 10-O el president de la Generalitat va fer i suspendre alhora una declaració d’independència purament verbal. El mètode, que va incloure una “ratificació” amb la firma dels diputats sobiranistes, fora de la cambra i sense cap valor legal, va resultar incomprensible davant de la majoria de la població. Entenc que el que intentava, amb poca traça, era reforçar, de cara a Europa, el discurs de la via catalana com a via pacífica i democràtica. I comminar l’Estat a dialogar. Això darrer no va tenir cap èxit.

La dilació a l’hora de prendre alguna decisió (independència, eleccions o declaració directa amb suspensió temporal) va accentuar la magnitud del problema (real o imaginari) de la capacitat de controlar el país. Durant aquells dies d’espera, va aparèixer una nova variable: les manifestacions unionistes, relativament importants tot i que inflades pels organitzadors i mitjans afins; i, per damunt de tot, la violència, gens reprimida institucionalment, de l’ultranacionalisme espanyol, primer a les mateixes manifestacions i després en forma d’incidents aïllats però força virulents.

Tot el debat sobre les raons que van dur a no defensar la proclamació s’ha centrat en la possible reacció, coercitiva i violenta, de l’Estat espanyol. Malgrat les protestes d’innocència de l’unionisme, la probabilitat de repressió a gran escala no era descartable. Es va produir l’1-O i el govern espanyol hi va fer referència de forma més o menys explícita. Tanmateix, la violència d’un Estat té moltes formes. Algunes, directes: les que es derivarien de l’aplicació de l’article 116 de la constitució, per exemple. D’altres, indirectes: dutes a terme per individus o grupúsculs “incontrolats”, actuant impunement i cercant de generar una espiral d’acció i reacció. L’acció directa de l’Estat pot ser duríssima però és frontal. Un home sol no pot parar una filera de tancs a Tiananmen. Però una gernació de persones pot aturar-los. Actuant de manera tan explícita, l’Estat repressor apareix com l’enemic de la societat i, en aquell paper, pot acabar de cohesionar-la encara més. Això i l’existència d’una certa transparència informativa poden esfondrar la violència institucional si aquesta només hi troba resistència pacífica. En canvi, les formes indirectes de violència (recordem l’amenaça en forma d’oracle dèlfic de l’expresident —aquest, sí, expresident— Aznar, quan va dir que els catalans ens dividiríem i combatríem entre nosaltres abans de ser independents) són les més perilloses. La violència no estatal, practicada de manera atomitzada i gairebé anònima, té forma de càncer, sobretot quan la policia no fa l’esforç per aturar-la.

El càlcul, equivocat o no, de la possibilitat de la violència va pesar en el desenllaç del 27-O. Un càlcul conscient pel que fa a la violència estatal, com ja han dit públicament diversos líders d’aquell moment. Però, també, un càlcul inconscient pel que fa a la possibilitat de violència individual —practicada, unilateralment, per una minoria de nacionalistes espanyols, però capaç de trencar la imatge de Catalunya com a societat pacífica—.

Donar garanties per part d’Espanya hauria estat equivalent a reconèixer la posició d’igualtat i la legitimitat del govern de Catalunya

Un cop el Govern va anar endarrerint la declaració d’independència i amb la maquinària per votar el 155 en marxa, només quedava l’opció de convocatòria de noves eleccions. Això trencava amb els compromisos adquirits mitjançant la votació de la Llei de Transitorietat però semblava oferir dues possibilitats als seus partidaris: mantenir el control de la Generalitat; i fer una jugada de màrqueting a l’estil Tarradellas.

Mantenir la Generalitat descansava, en tot cas, sobre algun tipus de garantia que Madrid no intervindria amb duresa (destituint el govern català) i que, fins i tot, arxivaria la votació al Senat prevista per al divendres, dia 27. Tot i que falten per conèixer força peces del trencaclosques, sembla que el lehendakari Urkullu va fer de “mitjancer” (segurament en el sentit més lleuger d’aquesta paraula, és a dir, com a missatger) entre Madrid i Barcelona. Deixem de banda que el govern basc era part directament interessada en el conflicte i per tant no podia actuar en cap moment com a àrbitre (o fins i tot simple missatger) neutral. Donar garanties per part d’Espanya hauria estat equivalent a reconèixer la posició d’igualtat i la legitimitat del govern de Catalunya. Com que això era impossible i com que no tenia sentit garantir res a un govern que ja havia decidit de recular, les garanties no es van produir en cap moment (com han confirmat, a posteriori, els senyors Millo i Rajoy).

Quedava la darrera carta: el tarradellisme. L’any 1977, Tarradellas va viatjar directament a Madrid per entrevistar-se amb Adolfo Suárez. L’entrevista, diuen, va anar malament pels plantejaments “maximalistes” del president català i la tebior del president espanyol. Tanmateix, en Tarradellas, un cop va sortir del despatx d’en Suárez, va afirmar públicament que l’entrevista havia estat un èxit per al restabliment de la Generalitat. Quan el va sentir, Rodolfo Martín Villa, en aquell moment de Governació, li va dir a Suárez: “El viejo zorro nos ha ganado”. Puigdemont, opinen alguns columnistes, hauria pogut fer el mateix: convocar eleccions i, fent-se amo del relat heroic i democràtic de l’1-O i superant l’amenaça del 155, guanyar-les.

Suposem que la llegenda és real i que el comentari de Martín Villa es va produir. I ara, preguntem-nos: què va aconseguir el president Tarradellas? La resposta: res. El seu gest no va tenir cap pes significatiu sobre la redacció de la Constitució (l’oposició democràtica catalana ja navegava sola, amb el seu imaginari federalista/soleturià) ni va evitar que, al cap de poc temps, s’aprovés la LOAPA. Si som on som és perquè, a causa de la correlació de forces del moment i a causa d’una esquerra hipnotitzada pel simbolisme d’aquelles declaracions, no es va arribar a crear el sistema de garanties necessari per l’autonomia catalana. Jo em quedo amb l’anotació de Josep Pla a Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (Destino 2017) (sí, el mateix que va escriure que Espanya era un “embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”) a la sortida d’una trobada amb en Tarradellas l’any 1962: “Comiat de Tarradellas a l’estació de Narbona. Desagradable saturació política. El temps que m’ha fet perdre!”. En qualsevol cas, el tarradellisme no va triomfar a Palau el dia 26. Amb la primera batalla ja perduda, el president de la Generalitat va preferir afirmar la sobirania de Catalunya. Tanmateix, completament contrari a una possible escalada en el conflicte, va deixar-la com a afirmació purament simbòlica.



Balanç del 27-O (3): Postil·la
Carles Boix – 14/12/2017

Dels esdeveniments del mes d’octubre, n’extrec aquestes consideracions:

1. El punt final de l’octubre (la proclamació no defensada) va ser el resultat de múltiples vectors polítics. Els més immediats: la diversitat d’objectius dels diferents sectors sobiranistes. Aquesta multiplicitat, poc explicitada (per les raons que vaig exposar en els articles anteriors), va acabar desarticulant l’estratègia que tots els sobiranistes van compartir (fer un referèndum) davant d’un contrari que coneixia i coneix les diferències i debilitats del catalanisme.

2. En tot cas, cal deixar ben clar (ara, a la campanya, i en tots els balanços futurs que es facin de la política catalana d’aquests darrers anys) un fet central: el vector fonamental, és a dir, el responsable últim d‘un mes d’octubre tan traumàtic va ser el conjunt de l’unionisme (incloses les posicions dels “equidistants”) per la seva oposició frontal a reconèixer (i en el cas dels “equidistants”, incapacitat absoluta a fer possible) la demanda favorable a fer un referèndum de quatre de cada cinc catalans i a resoldre les diferències polítiques existents a Catalunya de forma civilitzada, pacífica i democràtica.

3. Els partits del 155 fan campanya brandant l’espantall del caos i de les pèrdues irreparables que va produir el 27-O. El nivell orwellià de desinformació al que exposen a la població és extraordinari —equivalent al que hem vist practicar per part de trumpistes i brexiters—. De caos, no n’hi va haver. La proclamació va venir precedida d’una tensió psicològica important (sobretot entre el sobiranisme) però mai de cap violència, anarquia o aldarulls al carrer —llevat, precisament, de la coacció aplicada per les forces policials estatals i dels incidents provocats per ultres espanyolistes—. De la mateixa manera, no hi ha hagut cap conseqüència econòmica negativa rellevant, com indiquen les dades de producció i consum que comencen a aparèixer, confirmades pel mateix Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda. L’únic impacte, el canvi d’adreces socials, que ha tingut lloc prové, precisament, de les pressions de l’Estat.

Hi ha hagut pèrdues polítiques i humanes considerables. Tanmateix, totes, absolutament totes, han recaigut sobre tots aquells que van participar en el referèndum de l’1-O

Això sí, però: hi ha hagut pèrdues polítiques i humanes considerables. Tanmateix, totes, absolutament totes, han recaigut sobre tots aquells que van participar en el referèndum de l’1-O. Els qui s’hi oposaven no van rebre cap cop; no tenen ni amics ni coneguts ni representants a les presons; no pateixen per la intromissió constant de l’Estat al Govern de Catalunya; no temen pel que els pugui ocórrer si expressen les seves opinions lliurement, entre amics, a les xarxes socials o als diaris; no se senten ocupats en la seva vida quotidiana.

Diguem-ho d’una manera. La majoria sobiranista va jugar netament i pacíficament: es va organitzar per votar sense trencar ni destruir res; va manifestar-se sense fer mal a ningú; va esperar que les seves esperances es convertirien en realitat; i, quan va considerar que el país podia trencar-se, va preferir recular un pas i mantenir-se en el combat de la paraula i el vot. Com la mare de debò que, davant de Salomó, va preferir cedir el fill abans que el rei d’Israel el pogués partir pel mig. I, a diferència de l’altra dona, disposada a qualsevol cosa per imposar la seva voluntat. Que ho recordin aquells que van votar Unió i que ara poden tenir la temptació de votar l’opció Iceta-Espadaler.

4. Resoldre els conflictes (i, sobretot, un conflicte tan essencial com el de sobirania) de forma pacífica ha passat a ser part constitutiva de la cultura política catalana. Cal emfatitzar-ho perquè això no havia estat sempre així. Fins a la Guerra Civil, Catalunya va conèixer un nombre important d’episodis revolucionaris. Fa poc més de mig segle que l’historiador Vicens Vives dedicà part de la seva Notícia de Catalunya a la dimensió violenta dels catalans.

Si només queden les eleccions, fora bo que les candidatures independentistes fessin servir una certa transparència a l’hora d’explicar què faran després del 21-D

5. Si la via pacífica és l’única possible i considerant que la via del referèndum “unilateral” ha quedat amortitzada per l’1-O i el 27-O, l’única via autodeterminista torna a ser les eleccions. I, si només queden les eleccions, fóra bo que les candidatures independentistes fessin servir una certa transparència (dins de les possibilitats que donen unes eleccions absolutament mediatitzades per la intervenció de l’Estat) a l’hora d’explicar què faran després del 21-D. Si la suma dels seus vots és inferior al 50 per cent dels votants, entenc que hauran de tornar a jugar amb força el joc de les majories a les Corts espanyoles per acabar amb el govern Rajoy —a canvi de la restitució del 155 i la retirada d’acusacions delictives—. Dubto que el PSOE, que depèn de les subvencions al sud i sud-oest espanyol com mai i que és autor i alhora presoner d’un nacionalisme espanyol desfermat, s’hi avingui. En tot cas, però, si ho fa, tindrem eleccions a la primavera. (Potser les tenim igualment, amb el PP ansiós per treure partit del càstig imposat als catalans.) Si la suma és més del 50 per cent, ens trobarem, en canvi, davant de la ratificació, absolutament legítima, de la proclamació.

6. De cara a la campanya que vivim, no hi ha una estratègia única per guanyar. Podria haver-se fet amb una llista. Ara n’hi ha tres. Totes dues fórmules són vàlides. Com passa en un mercat amb diverses empreses, la multiplicitat de llistes aboca naturalment als partits a competir entre si. Això, que és positiu en eleccions normals, no ho és en moments extraordinaris com l’actual. Per altra banda, l’existència de llistes separades dona una flexibilitat programàtica que hauria de permetre convèncer votants diferents. Però, aquesta flexibilitat cal utilitzar-la: encarregant-se, cadascú, d’atraure el votant encara no convençut o mobilitzat que es troba en la frontera natural de cada força amb els partits unionistes. I, sobretot, fent una campanya (pro)positiva: sense victimisme; explicant les possibilitats que crea la sobirania.



Per pensar-hi, oi?
Doncs això

Siau…

Els comentaris estan tancats.