El ‘Dret a decidir’, projecte de país o excusa? (I)

Un pensament que des de fa molts dies em volta pel cap és el mirar de copsar què va voler dir-nos, als catalans, el Gran Timoner amb l’expressió ‘Dret a decidir’. Després de rumiar-ho força encara no he arribat a treure’n cap mena de conclusió, i és per aquesta causa que a través d’escriure-ho miro de treure’n l’entrellat.

Anem per pams. Tinc molt clar que per poder decidir res primer s’han de complir una sèrie de premisses fonamentals sense les que no és possible prendre cap mena de decisió, a saber:

  1. Cal tenir més d’una opció a escollir davant una realitat, fet o repte.
  2. Cal estar en disposició, real i mental, per obtenir-ne els beneficis i/o assumir-ne les conseqüències, pèrdues?, de la susdita decisió.
  3. Cal tenir l’autoritat necessària i suficient per que la decisió sigui assumida pels altres.
  4. Cal tenir els recursos i/o les eines necessàries i suficients per fer que aquesta decisió esdevingui efectiva.

Podria esplaiar-me força més, però m’ha semblat que amb aquestes hi ha prou.

Comencem. Cal fixar-nos en el context, per poder situar el discurs, i aquest el conformen el poble català i llurs aspiracions de llaurar-se un futur propi, un Estat Català?, i sense oblidar-se de l’àmbit, la política feta des de Catalunya sota el jou d’un estat aliè, i contrari, i els moviments socials ‘sobiranistes’, per que d’això en parlem, no?. Aclariment del que vull dir; aquestes dues realitats podrien expressar-se amb una relació direccional molt senzilla entre: Estat Català -vers- Estat Espanyol, una via de doble sentit per la que belluguem des de temps immemorials i amb totes les conseqüències de ser-hi al bell mig del camí i no tenir un rumb clar, al menys fins ara.

Analitzem la primera premissa i encetem-la amb una pregunta; tenim més d’una opció?. Si som conscients del context, sí. Podem escollir entre fer-nos el nostre Estat, d’una banda, o deixar les coses aital són, i viure sota el jou d’un estat aliè i contrari i deixar de ser nosaltres, és qüestió de decidir-se.

Amb segona premissa sorgeixen més dubtes, la primera té una resposta clara, però aquesta… Si la destriem, la premissa, potser fem més via. En llur primera condició, l’estat real, i no ho dic jo ho diuen especialistes i estudiosos de diversos àmbits, i sabent que en parlem de si estem en disposició ‘certa’ d’assumir els beneficis i/o les pèrdues del que decidim, la resposta és sí, tant si es vol seguir com fins ara, i les conseqüències ja les hem tastades i els ‘beneficis’ els coneixem, com si prenem l’altre sentit, més difús en aquest dos aspectes, les pèrdues i els beneficis, però amb l’aval del que diuen els que en saben… i diuen que guanyaríem, i molt.

No val oblidar que mentre siguem en trànsit hi ha certs sectors, els que hores d’ara es mostres més porucs a fer la passa, que potser, i dic potser amb tot el convenciment, les passarien magres, car són sens dubte el més exposats, i són els que mostren estar en pitjor disposició mental i, real?.

Si fa o no fa aquesta segona qüestió estaria resolta, la disposició ens la fem nosaltres i no té com a resposta un ‘sí’ o un ‘no’, sinó més aviat un volem o no volem?, i depenent de la resposta ja et predisposes tu mateix, o no.

Més difícil se’m fa analitzar aquesta tercera premissa, car, per una banda, la resposta de l’estat ocupant la sabem, però no és pas aquesta la que ens ha d’amoïnar, ens ha d’amoïnar la dels altres actors europeus i internacionals que són els que poden forçar el primer, l’estat aliè, a acceptar la nova situació, amb el condicionant que ells també l’han acceptar com a pas previ.

Tenim l’autoritat?, considero que sí, que com poble, i si fem cas dels tractats internacionals que parlen del respecte i del dret dels pobles a llur llibertat i llur dret a l’autodeterminació, aquesta autoritat ens ha estat adjudicada. Som un poble, no hi ha cap mena de dubte, però hi ha prou amb això?. Hauria d’haver, malgrat tot, una majoria d’actors de la comunitat internacional convençuts que Catalunya és subjecte de dret, per que el fet de ser poble, per se, ens permetés acollir-nos al dret internacional donant-nos, per aquest fet, l’autoritat necessària i suficient que ens cal.

I per acabar, l’última premissa; disposem de les recursos o les eines per a que la nostra decisió esdevingui efectiva?, si som capaços de convèncer-nos i convèncer als altres de que les tres primeres premisses les acomplim, i sabent que formem part de les cultures democràtiques de l’Europa occidental, amb una gran capacitat econòmica i disposant, malgrat sigui en forma d’esborrany, d’uns òrgans de govern nacionals, la resposta a això cau pel seu propi pes.

Ben mirat tant sols és qüestió de voluntat, la nostra voluntat de voler, o no, esdevenir plenament sobirans, i el dret el tenim tot, tot el dret del món, i ho podem fer, la qüestió és posar-s’hi.

Fins aquí arribo amb l’intent d’esbrinar i aclarir-me què voldria significar ‘Dret a decidir’ en el context que es suposa ha estat llençat aquest concepte. Però no és el final, em deixo per a una segona part el provar de treure’n l’aigua clara, a través d’un fragment del discurs que el M.H. Artur Mas va fer al Debat de Política general el proppassat dimarts, del que podria ser el que volia que entenguéssim.

Siau…

Albert B. Bernaus (i VII)

Punt i final. Amb aquest darrer article de n’Albert Bertrana i Bernaus tanco la sèrie que l’hi he dedicat. Aquest últim article va aparèixer el proppassat 2 d’agost d’enguany i, talment com els altres, va ser publicat a El Punt Avui.



Cap a l’estat propi
Albert B. Bernaus – 02/08/2011 – El Punt Avui

“L’obstacle jurídic per al poble català per fer ús de la seva sobirania resideix en la Constitució espanyola”

Reprenc l’exposició de les bases, estratègia i fases que conformen el Pacte Nacional per a l’Autodeterminació (El Punt Avui, 15/08/2010). L’objectiu és que el poble de la nació catalana sigui reconegut subjecte de dret internacional per decidir si es vol constituir en estat. Atès que aquest dret –i fins i tot la seva existència com a poble– no li són reconeguts en l’ordenament jurídic polític que emana de la Constitució espanyola, el procés per accedir a l’estat propi per vies democràtiques haurà de ser per vies democràtiques noves, fora de les institucions dependents d’aquella Constitució. Cada poble accedeix a l’estat propi per procediments apropiats a la seva situació.

La situació jurídica del Poble català té aspectes positius i negatius. La carta de l’ONU va introduir els pobles en el dret internacional, els reconeix sobirans per decidir si es volen constituir en estat. L’Estat espanyol com a membre de l’ONU va signar la carta, que proclama “la igualtat de drets dels pobles i el seu dret a l’autodeterminació”. L’obstacle jurídic per al poble català per fer ús de la seva sobirania i dret a l’autodeterminació resideix en la Constitució espanyola, al punt 1.2, on diu: “La sobirania resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.” Adoptada per referèndum. I l’estol de lleis i de sentències del seu Tribunal Constitucional, en aplicació d’aquella Constitució, han consolidat nocions com “el titular indivís de la sobirania a tot l’Estat és el poble espanyol” o “els catalans són la part del sobirà poble espanyol que resideix à Catalunya”. I la comunitat internacional està obligada a respectar aquella Constitució i l’ordenament jurídic derivat, i a no prendre en consideració cap procés d’autodeterminació per crear un estat català que s’intenti des d’institucions regides per aquell ordenament, incloent-hi el Parlament de Catalunya. Si ho fes incorreria en ingerència en un afer intern d’un estat homologat com democràtic, Espanya.

Conèixer i assumir la realitat d’aquesta situació dóna bases sòlides que condueixen a haver d’adoptar una estratègia nova i apropiada. Lògicament orientada que el poble català es doti de personalitat jurídica pròpia davant la comunitat internacional i deixi de ser considerat una mena de subpoble del poble espanyol. En conseqüència, hi ha fases i operacions importants del projecte que no poden ser dutes a terme des de les institucions del sistema polític espanyol citades. La societat civil catalana i les seves entitats hauran de prendre, doncs, noves responsabilitats a un nivell més alt, com la creació i elecció d’una cambra independent de representants del poble català, per dotar-nos d’una Constitució catalana. Tot en estreta col·laboració i coordinació, això sí, amb els partits polítics d’obediència catalana que s’hi avinguin. Car els independentistes i nacionalistes conseqüents elegits a les institucions del sistema polític espanyol, si bé no hi poden organitzar l’autodeterminació del poble català ni proclamar la independència, sí que hi poden dur a terme unes tasques molt importants i necessàries en la nova estratègia, com és preservar la integritat de la nació catalana en els diferents aspectes i atributs materials i immaterials, a fi que l’estat català sigui encara viable en el moment de la seva creació.

Aquest nou marc d’acords entre entitats i partits conforma el Pacte Nacional per a l’Autodeterminació. Algunes entitats significades de la societat civil s’hi van adherir davant notari, i alguns partits ho estan estudiant. Aquest marc és on la unitat d’acció cap a l’estat propi és possible.



Clar i català. El camí ja el tenim, les ganes i la voluntat també, només cal posar-hi fil a l’agulla. Anem-nos-en, pròxima fita Catalunya 2014!

Siau…

Albert B. Bernaus (VI)

Ara, una mica més serè després d’haver-me esplaiat amb l’apunt anterior, aprofito per pujar el sisè article de la sèrie dedicada a n’Albert Bertrana i Bernaus què, com els darrers, va ser publicat a El Punt Avui.



Els Fets de Juliol i l’estratègia
Albert B. Bernaus – 15/08/2010 – El Punt Avui

“Els Fets de Juliol han donat la campanada que marca l’hora de l’estratègia apropiada cap a l’estat propi a partir del moment actual“

En quinze dies del juliol s’han produït quatre fets importants a tenir molt presents. En dic els Fets de Juliol del 2010. Carregats d’ensenyaments per a independentistes convençuts, nacionalistes moderats i catalanistes indecisos. El 6 de juliol, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, en el dictamen 15/2010, ens deia: “…en política internacional comparada, els processos d’autonomia i de secessió són fenòmens aconstitucionals, que generalment conclouen amb processos constituents nous que no utilitzen els procediments en les constitucions dels estats dissolts”. Déu n’hi do!

El 9 de juliol sortia la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, que, recordant-nos la Constitució Espanyola, tancava la porta de l’autonomia i obligava, a qui esperés cap altra cosa, a trobar la porta de la independència. El 10 de juliol, el poble català, convocat a manifestar-se contra aquella sentència i pel dret a decidir, plantava un milió de catalanes i catalans al centre de Barcelona per dir que volien decidir tenint un estat propi. I el 22 de juliol el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU, en el dictamen 141/2010, ens assenyalava també el camí de la porta cap a la independència. Ho feia responent que la proclamació d’independència de Kosova no violava el dret internacional, perquè el grup de persones que la van proclamar complien la condició necessària de no ser l’Assemblea de Kosova, en el marc constitucional intern.

Amb aquests referents i en la situació actual, ens hem d’entestar encara a intentar convocar l’autodeterminació o proclamar la independència des del Parlament de Catalunya sota tutela del marc constitucional intern espanyol? Jo dic que no.

I dic que els Fets de Juliol, amb les orientacions qualificades que ens donen els dictàmens esmentats, han donat la campanada que marca l’hora de l’estratègia apropiada cap a l’estat propi a partir del moment actual. En conseqüència, els Comitès Nació Catalana (creadors de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català l’any 2001) han pres les seves responsabilitats en virtut de la seva finalitat social registrada i han iniciat contactes per proposar un pacte nacional per a l’autodeterminació entre partits d’obediència catalana i noves candidatures sobiranistes al Parlament, d’una banda, i entitats de la denominada societat civil, de l’altra.

Coordinats entre si, cadascun d’aquests dos blocs es podria comprometre a realitzar les tasques per a l’autodeterminació que són realment possibles des de cada àmbit d’actuació. El bloc de partits, comprometent-se a legislar i governar, si és el cas, de manera que es preservi la integritat de la nació catalana en els aspectes materials i immaterials, a fi que l’estat propi sigui possible i viable. I col·laborant de forma unitària amb les entitats de la societat civil signants, per trobar els recursos que necessiten per a la creació i el funcionament de nous òrgans democràtics, fora del sistema polític espanyol.

Les entitats signants, que per disposar dels recursos per dur a terme la seva part del pacte necessiten que hi hagi el màxim possible d’independentistes i nacionalistes conseqüents al Parlament de Catalunya (i en altres òrgans dels sistemes polítics espanyol i francès), podrien cridar a votar els partits signants del pacte, cosa que faria votar electors que pensaven abstenir-se o votar en blanc. Pel que fa a les tasques essencials i raó de ser del pacte, el bloc d’entitats hauria de comprometre’s a realitzar les fases següents: elaborar el Cens Electoral del Poble Català (iniciat per l’Agència del Cens) perquè sigui utilitzat en les votacions que s’organitzin en aquest nou marc democràtic pròpiament català; crear l’assemblea nacional constituent i elegir-hi representants; redactar la Carta de la Nació Catalana i posar-la a votació, i organitzar la consulta d’autodeterminació efectiva per decidir sobre la creació de l’estat propi, en tant que poble sobirà subjecte de dret internacional.

Depèn de nosaltres.



I poc més per afegir-hi que dir… Endavant!, amb mi ja hi podeu comptar…

Siau…

Començant el compte enrere (i III)

El tenia pendent i ha arribat l’hora de fer-lo aparèixer. El tercer article de la sèrie del Col·lectiu Joan Solà va veure la llum el proppassat 18 d’agost i potser es el moment de pujar-lo…



La societat civil és la clau de volta
Col·lectiu Joan Solà – 18/08/2011

“Aquest país ha començat a despertar quan la societat civil ha pres la iniciativa. La gran manifestació del 10-J de l’any passat no hagués anat com va anar si, prèviament, no s’haguessin produït les dels anys 2006 i 2007, pel Dret a decidir, després que les entitats del país no haguessin fet la feina de recomposició i vertebració que portaven anys fent i que va desembocar, finalment, en el procés de les consultes a 554 poblacions del país.”

Ha estat un llarg procés en el que s’ha preparat el terreny per sembrar-hi la llavor que ha de començar a germinar amb la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, a finals de la tardor d’enguany o durant el proper hivern. Va ser una llavor sembrada aviat farà dos anys i que ens ha de permetre articular, políticament, l’acció de la societat civil.

Assolir la majoria social a favor de la independència no és una feina fàcil ni es pot fer en quatre dies i sense una preparació prèvia. Cal fer-ho des de molts fronts alhora, de forma planificada i amb la tensió necessària per anar incrementant el ritme i la significació de les accions. Les consultes varen representar la primera etapa d’aquest procés, però ara ens cal multiplicar les accions i diversificar-les.

El President Mas es feia seva la idea que estem en una segona transició i, com en la primera -però esperem que amb uns resultats molt més positius per a Catalunya-, els ciutadans hem de ser els protagonistes. Només la nostra fortalesa farà possible que els nostres representants facin el que hauran de fer, quan toqui, i només la nostra unitat serà el blindatge adequat per rebutjar qualsevol escomesa exterior. I aquesta fortalesa només l’aconseguirem si som una gran majoria social que treballem, units, pel mateix objectiu.

La condició necessària és, doncs, assolir el suport de la majoria social i fer-ho per assegurar la cohesió social. En l’horitzó de l’Estat propi, la cohesió social és l’objectiu, el desafiament, el punt d’arribada. Té tota la raó en Salvador Cardús quan ho defineixi així i encara més quan diu que “la cohesió en cap cas no pot ser un pretext per prohibir-nos res, ha de ser un objectiu fonamental per aconseguir un màxim d’unitat nacional política i social”.

L’Assemblea Nacional Catalana hauria d’assumir el paper de lideratge col·lectiu del procés, donant cabuda a totes les persones que vulguin participar-hi activament i continuadament, i sabent sumar esforços amb les entitats i organitzacions socials (culturals, econòmiques, sindicals, professionals, etc.), de manera que totes les accions responguin a la mateixa lògica i siguin percebudes com accions esglaonades i confluents i, sobretot, que tinguin un ritme “in crescendo” que engresquin cada cop més gent.

Més enllà de la formació d’un organisme unitari, ampli, plural, que aglutini els esforços de tota la ciutadania i estigui orientat especialment cap a l’obtenció del suport de la majoria social, la societat civil té un altre repte imprescindible: definir l’Estat que volem. Hem de plantar-nos al dia D+1, al dia després, sabent que entre tots hem definit el nostre Estat, el marc de la nostra convivència futura, on puguem viure tal com som, orgullosos de les coses que ens agraden, de les nostres virtuts i de la nostra manera de ser, on trobem la forma de seguir sent la societat “dividida i complexa, atrafegada i individualista que sempre hem estat i com és qualsevol de les societats a les quals ens volem comparar” (Salvador Cardús). És per això que, en el Full de ruta que estem debatent els que participem en el procés constituent de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), es preveu l’activació del que ha de ser l’altre gran puntal d’aquest procés: El Congrés Nacional Català. A imatge i semblança del que va ser, a finals dels anys setanta del segle passat, el Congrés de Cultura Catalana (CCC), els nostres estudiosos, els nostres professionals, els nostres experts, han d’elaborar un seguit de ponències que ens permetin dibuixar el nostre futur Estat. I tal com va passar amb el CCC, aquestes ponències han de ser debatudes per tothom que hi vulgui dir la seva, des de les comissions locals i sectorials de les que es doti la mateixa organització. En l’estructuració i lideratge d’aquest Congrés Nacional Català, les organitzacions culturals que s’han manifestat de forma coincident amb els objectius de l’ANC hi han de tenir el màxim protagonisme.

Tot plegat, ANC i CNC, conformen un projecte ambiciós i totalment necessari. Tothom és convidat a participar-hi. Podeu informar-vos amb més detall i formalitzar la vostra inscripció al procés constituent per mitjà de www.assemblea.cat.



I jo n’afegiria més, cal que cadascun de nosaltres, els patriotes més humils, anem fent feina convencent i engrescant a amics, coneguts, saludats, veïns i tothom que se’ns posi a l’abast. Cal fer créixer la massa activa dels què amb els petits gestos i la nostra quotidianitat anem construint el País que tots volem i desitgem… Pot semblar poca cosa, però una platja no pot ésser si no té grans de sorra que l’hi donin cos. Ben convençut n’estic que serà amb la suma dels nostres petits esforços d’on sorgirà el veritable poder creador de l’Estat Català. No defallim, el futur és nostre!

Siau…

Albert B. Bernaus (V)

Ja toca i per això pujo el cinquè article d’aquesta sèrie dedicada a en Albert Bertrana i Bernaus i aparegut a ElPuntAvui el vint-i-nou de juliol del 2010.



Parlem de Kosova, seriosament
Albert B. Bernaus – 29/07/2010 – El Punt Avui

“Les nocions que el Tribunal Internacional de Justícia fa valer amb insistència coincideixen amb els arguments i les propostes de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català”

És molt positiu per a l’independentisme català el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides (TIJ) del 22 de juliol, sobre la declaració unilateral d’independència de Kosova de l’any 2008. Però no ens hem de creure ara que la independència ha esdevingut tan fàcil com fer-ne també una declaració unilateral per majoria del Parlament de Catalunya, per exemple, el qual està sota tutela del sistema polític espanyol i la seva Constitució. El cas de Kosova i l’Assemblea de Kosova instituïda per l’ONU, i sota tutela internacional fora del dret constitucional serbi, és molt diferent. Tot i així, podem treure ensenyaments de l’anàlisi jurídica que fa el TIJ per poder arribar a la seva conclusió. Abans, però, recordem només unes dades del cas de Kosova.

El Consell de Seguretat de l’ONU va adoptar la Resolució 1244 el 10 de juny de 1999; es confiava l’administració civil de Kosova, territori de l’Estat serbi, a la missió interina de l’ONU a Kosova per “… en espera d’un arranjament definitiu (…) organitzar i supervisar la creació d’institucions provisionals per a una autoadministració autònoma i democràtica”. Es van instaurar un anomenat marc constitucional compartit amb l’enviat especial de l’ONU i eleccions democràtiques dels membres de l’Assemblea de Kosova.

És en aquest context que va tenir lloc el 17 de febrer de 2008 la declaració unilateral d’independència pels membres de l’Assemblea de Kosova.

Nombrosos estats, entre altres França, van reconèixer Kosova, i d’altres, com Espanya, arrenglerant-se amb Sèrbia, van condemnar fermament aquella declaració d’independència. Davant el bloqueig al si del Consell de Seguretat respecte de Kosova, el 8 d’octubre de 2008 l’Assemblea General de l’ONU va demanar un dictamen consultiu al TIJ fent-li aquesta pregunta: “La declaració unilateral d’independència per les institucions provisionals d’administració autònoma de Kosova és conforme al dret internacional?”

I el TIJ respon que és de l’opinió “que la declaració d’independència de Kosova adoptada el 17 de febrer de 2008 no ha violat el dret internacional”.

Pel que fa a Kosova, ara s’ha de veure què fa l’ONU amb aquesta resposta.

Pel que fa al poble de la nació catalana, se’n poden treure ensenyaments molt profitosos de com exercir el dret a l’autodeterminació efectiva sobre la creació d’un Estat català i merèixer la mediació internacional. Parant atenció als punts on el TIJ fa una fina anàlisi jurídica per determinar, entre altres qüestions, quin és el subjecte col·lectiu que va proclamar la independència, i si va actuar dintre del citat marc constitucional instaurat per l’ONU o fora d’ell.

Prèviament, per considerar-se competent en aquest cas, el TIJ troba la forma de constatar que l’Assemblea de Kosova va actuar en dret internacional quan va fer la declaració d’independència; car, si l’hagués fet actuant en dret constitucional intern instaurat per la Resolució de l’ONU, diu el TIJ que no hi tindria competències.

I per motivar la seva conclusió, el TIJ se les enginya per trobar, en la forma del document original de la declaració d’independència, diverses proves, i fins i tot formes gramaticals, per poder considerar que els membres signants de la declaració no actuaven en aquell acte a títol de les institucions provisionals d’administració autònoma, com la pròpia Assemblea de Kosova (citades en la pregunta i no citades en la conclusió), sinó que actuaven a títol de representants del poble de Kosova. És a dir que el TIJ els troba ara la identitat col·lectiva que els calia quan van fer la declaració d’independència l’any 2008! En aquest sentit, els paràgrafs 107 a 109 del dictamen del TIJ m’han semblat una delícia d’orfebreria jurídica, a fi de poder concloure que aquella declaració d’independència (el mot unilateral de la pregunta no és a la conclusió) no va violar el dret internacional, gràcies al fet que la considera feta fora del marc constitucional que regeix l’Assemblea de Kosova.

Ho celebro pel poble kosovar i també pel poble català, perquè les citades nocions que el TIJ fa valer amb insistència en aquest dictamen coincideixen amb els arguments i les propostes de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català, per organitzar l’autodeterminació efectiva des de fora del Parlament de Catalunya. Això em recorda que el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya del 6 de juliol dóna pistes en el mateix sentit; en els raonaments per concloure que una proposta de consulta popular sobre la independència des del Parlament de Catalunya és contrària a l’Estatut d’autonomia, ens diu: “… en política internacional comparada els processos d’autodeterminació i de secessió són fenòmens aconstitucionals, que generalment conclouen amb processos constituents nous que no utilitzen els procediments establerts en les constitucions dels estats dissolts”.

Atendre als raonaments del TIJ i del Consell de Garanties, i actuar en conseqüència, farà avançar millor cap a l’Estat català.



Un cop llegit, i afegint-hi el que he pogut copsar del llibre ‘La Porta de la Gavia”, on es fa una anàlisi profunda de la susdita resolució del Tribunal Internacional de Justícia, puc arribar a les següents conclusions:

– La declaració d’independència de Catalunya no es por portar a terme dins la legalitat espanyola i alhora sota l’aixoplug del dret internacional.

– La declaració d’independència no pot fer-la el Parlament de Catalunya. No pot ser una actuació feta en nom del Parlament de Catalunya car és un òrgan de govern de l’Estat espanyol.

– Els representants del poble de Catalunya, escollits democràticament, poden fer La Declaració de Independència de Catalunya i portar-la a terme encara que aquestos hagin estat escollits per a exercir les seves funcions dins el Parlament català, això sí, l’han de fer com a representants del poble de Catalunya, i no pas com a l’òrgan de govern que és el Parlament.

Entès d’aquesta manera, i fet aital com explico, Catalunya pot avenir independent, a dret a llei, internacional és clar, i ‘aconstitucionalment’, car no seria l’òrgan de govern de l’Estat espanyol qui faria aquesta declaració, que seria il·legal, sinó els representants del poble català escollits democràticament.

I ara una qüestió; perquè no ho fan?, no en són prou?, o és què en tenim massa de botiflerisme infiltrat en els partits polítics?

Potser estic equivocat, més aviat crec què no, però si hom m’ho pot aclarir s’ho agrairé de tot cor…

Siau…

Albert B. Bernaus (IV)

Aprofitant que hi disposo d’una estona, en trauré suc pujant la peça que en fa quatre d’aquesta col·lecció d’escrits d’en Albert Bertrana i Bernaus. Aquest cop l’article és de juny del proppassat 2010 i, com els altres, aparegut a El Punt Avui.



Eleccions i dret a l’autodeterminació
Albert B. Bernaus – 02/06/2010 – El Punt Avui

“El terreny transversal on els elegits d’obediència catalana poden trobar la unitat d’acció és un Pacte Nacional per a l’Autodeterminació”

“Cal un cens nacional del poble català, a fi de ser pres com a subjecte de dret internacional”

Tot i que des del Parlament de Catalunya –òrgan del sistema polític espanyol i sota tutela d’aquell sistema– no es pot organitzar la consulta efectiva d’autodeterminació del poble català per decidir si vol dotar-se d’Estat propi, cal que hi hagi el màxim possible de diputats i diputades independentistes i nacionalistes conseqüents. Per fer-hi allò tan necessari perquè l’estat de la nació catalana sigui viable, i que realment ho poden fer des del Parlament: preservar al màxim la integritat de la nació catalana, contribuir a enfortir-la i a construir-la, el que es coneix com a nation building; i també per poder col·laborar amb la societat civil que assumeixi aquesta realitat, a fi que s’organitzi en tant que poble català per exercir la sobirania i el dret a l’autodeterminació que el dret internacional li reconeix fora del sistema polític espanyol i promoure així la mediació internacional per crear l’estat propi. Car, assolir la independència per mitjans democràtics, no implica limitar-se als mitjans del sistema polític espanyol.

Recordem que dintre d’aquell sistema només el poble espanyol és el titular indivís de la sobirania a tot l’Estat, el poble català no hi és reconegut i és considerat com la part del poble espanyol que resideix a Catalunya.

Ja ho sabíem, però el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, al seu dictamen 269 ( 01/09/2005), sobre la proposta de reforma de l’Estatut, en va donar molts detalls i nombroses cites de jurisprudència constitucional que es pot resumir en el principi doctrinal «autonomia no és sobirania».

Alerto els qui tinguin temptacions de promoure o provocar la modificació de la Constitució espanyola, que el resultat seria probablement pitjor que el text actual. Altra cosa seria, al final del procés de mediació internacional citat, si el govern d’Espanya convoca un referèndum a tot l’Estat per legalitzar internament que el poble català se’n pugui separar per crear un estat propi reconegut.

Atesa la necessitat exposada de tenir un màxim d’elegits independentistes i nacionalistes conseqüents al Parlament amb vista al nou cicle polític cap a la independència, i a fi de reconciliar amb els seus partits i candidatures el creixent independentisme sociològic partidari de l’abstenció i del vot blanc, esdevé necessari que aquestes candidatures al Parlament –les habituals i les eventualment noves– facin declaracions conjuntes o particulars en el sentit de demostrar als electors que coneixen les veritables facultats limitades del Parlament en matèria d’autodeterminació i de proclamació unilateral de la independència; tot demanant el vot per fer allò que realment es puguin comprometre a fer per preservar i construir la nació i per facilitar l’estructuració coordinada de la societat civil amb les finalitats descrites.

Aquesta entesa entre elegits i societat civil –reconeixent i assumint les limitacions del Parlament– configuraria un Pacte Nacional per a l’Autodeterminació, progressivament extensible a tota la nació. Aquest és el terreny transversal català on els elegits d’obediència catalana poden trobar la unitat d’acció que tan difícil és al Parlament.

Les candidatures habituals ja coneixen bé aquelles limitacions, les noves no les han d’ignorar i cap candidatura no les hauria d’ocultar als electors. No és una qüestió de l’eventual voluntat política ni del tremp patriòtic dels elegits independentistes i nacionalistes actuals o dels que siguin elegits. Encara que l’independentisme hi tingui la majoria, és la institució Parlament la qui no té facultats per als citats actes de forma que la comunitat internacional els pugui prendre en consideració. I així ho entendria la comunitat internacional si s’intentés una acció sobiranista formal des del Parlament de Catalunya, ja que es consideraria un afer intern espanyol. Arribat el moment, li seria molt fàcil a l’Estat espanyol invalidar democràticament en dret internacional el procés que s’hauria iniciat des de dintre del seu sistema.

Un desllorigador important a aquesta situació, el dóna un dictamen del Tribunal de les Nacions Unides dient que a les consultes d’autodeterminació hi ha de votar el poble que no té estat propi i no el conjunt de la població; i que la part de població que ja té l’estat de la seva nació no és subjecte del dret d’autodeterminació. Per això cal un cens nacional del poble català, a fi de ser pres com a subjecte de dret internacional i no ser considerat, només, una part del poble espanyol. Un cens d’inscripció voluntària, com a França i als Estats Units, per exemple, on no pot votar a les eleccions tota la població de dret i només voten les persones que s’hagin inscrit prèviament per votar. I ningú no qüestiona la legitimitat del percentatge de participació ni el resultat de la votació. Ho volem aprofitar?



És prou clar, el Parlament de Catalunya és un més dels òrgans de govern espanyols i, atenent-nos a l’article, no té facultats per declarar la independència de Catalunya, car podria ser invalidada per l’Estat espanyol, a més deixar-nos fora de l’aixopluc del dret internacional. Ara, vist el que ens diu, i prenen com a referència els models dels EUA i de Franca que són els dos exemples que ens hi presenten, la idea del Cens del Poble Català sembla ser una bona idea, el problema que hi veig és com articular-lo sense un fort recolzament econòmic, car caldria una campanya mediàtica molt extensa i contundent… Potser és l’hora de buscar-nos-en de padrins…

Siau…

Albert B. Bernaus (III)

Anem a per la tercera part de la col·lecció d’articles d’en Albert Bertrana i Bernaus. Aquest cop l’article sí que pot ser trobat a l’edició digital d’El Punt Avui.



La claredat permet veure el camí
Albert B. Bernaus – 01/07/2009 – El Punt Avui

“Per trobar el camí cap a la independència, cal un mínim de claredat, i ara hi és”

“Conduir el cas català com un afer extern a l’Estat espanyol, és el camí a prendre pel nostre poble per merèixer la mediació internacional cap a la construcció d’un estat propi”

Un cop més, a les passades eleccions europees, molts electors independentistes han exercit el vot blanc i l’abstenció política. Reitero el que vaig dir des d’aquestes columnes després de les darreres eleccions espanyoles (El Punt 30/03/2008). No és bo que la presa de consciència de la impossibilitat de l’autodeterminació i la independència des dels òrgans del sistema polític espanyol es tradueixi en un menor nombre d’elegits independentistes. Car en aquells òrgans hi tenen la necessària i possible tasca de preservar al màxim la integritat de la nació catalana, en tots els seus elements.

Si es pretenia una mena de càstig als partits i elegits independentistes, perquè no organitzen la consulta d’autodeterminació ni proclamen la independència, va ser un error que caldrà evitar en el futur. És un error basat en la falsa creença que des dels càrrecs sortits de les eleccions del sistema polític de l’Estat espanyol es podria convocar l’esmentada consulta popular i/o proclamar la independència.

Aquesta creença difosa per certa literatura amb aparença jurídica i acadèmica, ha fet que sorgeixin grups que diuen que els seria suficient reemplaçar els independentistes i nacionalistes actualment elegits, per poder organitzar, ells, l’autodeterminació i proclamar la independència. En realitat són aquells òrgans de l’Estat espanyol (Parlament de Catalunya inclòs) els qui no poden servir, amb èxit, per a l’autodeterminació cap a la independència; siguin quins siguin els elegits que ocupin aquells càrrecs.

Per trobar el camí cal un mínim de claredat, i ara hi és.

El projecte de llei de la Generalitat de Catalunya sobre consultes populars ha hagut d’excloure l’autodeterminació del seu marc, a fi que la llei no sigui rebutjada pels òrgans de l’Estat espanyol. Car la dependència del Parlament de Catalunya a aquells òrgans de tutela és total en matèria de consultes d’autodeterminació.

Per major claredat, el passat dia 16 de juny, la Mesa del Parlament (tots els partits hi són representats) va acordar per unanimitat no admetre a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular per convocar un referèndum d’autodeterminació. Això no significa que els membres independentistes i nacionalistes de la Mesa no desitgin que es faci aquesta consulta. Però saben que aquell no és el lloc per convocar-la. I intentar-ho des d’allà, amb el veto majoritari espanyol que seguiria, seria pitjor. Per aquell camí la nostra causa es convertiria, per definició, en un afer intern de l’Estat espanyol. I la necessària mediació internacional ja no pot intervenir després de la negativa de l’Estat si s’han utilitzat els seus canals representatius, car la comunitat internacional considera que seria interferir en un afer intern d’un estat.

Tant de bo la claredat aportada pels fets faci veure a més grups i persones que el camí iniciat fa temps pels comitès promotors de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català, per conduir el cas català com un afer extern a l’Estat espanyol, és el camí a prendre pel nostre poble per merèixer la mediació internacional cap a la construcció de l’estat propi.

Aquest camí, aquest projecte en marxa, es caracteritza, entre altres, per les bases estratègiques següents:

– El poble de la nació catalana roman sobirà, en igualtat de drets amb tots el pobles del món, com el dret a l’autodeterminació per decidir el seu destí polític; per la Carta de les Nacions Unides i per erudits estudis ulteriors que ho ratifiquen.

– L’autodeterminació del poble català i la mediació internacional cap a la independència tenen probabilitats d’èxit final des de fora del sistema polític de l’Estat espanyol. Conduïdes pel mateix poble català organitzat, actuant en conseqüència i prenent el seu destí polític en mà. Mentre altres independentistes dintre del sistema espanyol preserven viable la nació.

– Confeccionar un veritable cens del poble català per exercir el dret a l’autodeterminació. Cens de lliure inscripció, com als països moderns. Per complir els dictàmens del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides que fan la distinció entre poble i població per a les consultes d’autodeterminació.

– Assumint el que precedeix es pot tornar a parlar, a més, de la veritable nació catalana en la seva plenitud. Sense haver de reproduir l’antiquat esquarterament territorial que els ocupants van imposar i mantenen pels seus sistemes polítics. Sense haver de renunciar a la terra de Joanot Martorell i Ausiàs March, al sud. Ni a la de Ramon Llull, a les Illes. Ni al bressol de Jofre el Pelós, al nord, al peu del Canigó cantat pels poetes.



Bé, de mica en mica s’omple la pica!. No, res de bromes que això és molt seriós. El què he tret de clar, i aquest cop sí, és quin paper s’ha de jugar des de cadascun dels àmbits d’actuació. Des dels òrgans de govern espanyols el que cal, si ho he llegit prou bé, és defensar els Països Catalans enfront les accions legislatives que malmeten la nostra terra, impedint que es legisli amb aquesta intenció i enfrontant-se sempre i per això, malgrat no ens agradi, cal ser en aquest òrgans per poder-hi fer la susdita tasca. Tota l’altra feina l’hem de fer des de la societat civil, i forçar que la reivindicació d’autodeterminació sigui vista com un afer del poble català exclusivament i fora de l’àmbit estatal espanyol, per a què no sigui copsat com un afer intern d’aquest estat aliè.

No se pas si aquesta visió estratègica convenç tothom però de moment, en a mi, em sembla prou enraonada…

Siau…

Albert B. Bernaus (II)

Aprofito una estona per portar el segon article d’aquesta col·lecció d’en Albert Bertrana i Bernaus què, amb el títol “L’independentisme català per altres vies polítiques”, va ser publicat al diari El Punt -avui dia fusionat amb l’Avui- i que podreu trobar-lo a l’Agència del Cens del Poble Català.



L’independentisme català per altres vies polítiques
Albert B. Bernaus – 30/03/2008 – El Punt

“Contràriament a certes opinions, el comportament electoral que hem vist indica l’avenç en la presa de consciència nacional i en el sentiment de manca d’un estat propi”

“Desestimant les febles possibilitats d’influir en els òrgans de l’Estat espanyol, molts electors varen traduir l’independentisme creixent en abstenció o vot blanc o nul”

La baixada de vots i d’elegits independentistes i nacionalistes catalans al Principat, en les recents eleccions del sistema polític espanyol, no significa una baixada de l’independentisme en el si del poble de la nació catalana. Desestimant les febles possibilitats d’influir en els òrgans de l’Estat espanyol -i potser a causa d’uns arguments mal orientats a la campanya electoral-, molt electors varen traduir l’independentisme creixent en abstenció o vot blanc o nul.

Contràriament a certes opinions, aquest comportament electoral indica l’avenç en la presa de consciència nacional i en el sentiment de manca d’un estat propi. I indica la progressiva assumpció del fet que per les vies del sistema d’òrgans de l’Estat espanyol no es pot avançar cap a la creació d’un estat català ni organitzar de manera efectiva la prèvia consulta d’autodeterminació del poble de la nació catalana.

Efectivament, on les lleis polítiques de l’Estat espanyol preveuen que ‘les eleccions periòdiques són el mitjà per participar en els assumptes públics’, es refereixen -per definició permanent i lògica- als ‘assumptes públics’ del mateix Estat espanyol. En conseqüència igualment lògica, no és realista ni fonamentat dir o esperar que per mitjà d’aquestes eleccions i de l’activitat política als òrgans d’aquell estat -Parlament i Generalitat de Catalunya inclosos- es puguin assentar les bases fermes i efectives d’un estat distint per al nostre poble.

Però com ja he escrit en altres articles, aquesta evident situació de fet -siguin quins siguin els polítics independentistes i nacionalistes que participin en els assumptes de l’Estat espanyol- no implica que el poble català hagi d’abaixar el cap i els braços i renunciar als seus dret nacionals. Recordem que el dret internacional reconeix sobirans tots els pobles per igual, i que tots tenen el mateix dret a l’autodeterminació per decidir si volen constituir un nou estat. Això requereix, però, una altra forma d’activitat política organitzada a banda de les eleccions, partits, òrgans i ‘assumptes’ dels estats dominants, Espanya i França.

Dit això, si bé l’abstenció i l’augment del nombre de vots en blanc i nuls en les darreres eleccions espanyoles poden ser un indicador de la presa de consciència dels fets exposats, aquest comportament no en seria la millor traducció en actes ni hauria de ser-ne l’única. Car és convenient, també, que hi hagi el major nombre possible d’independentistes i nacionalistes catalans elegits als òrgans i ‘assumptes’ dels estats espanyol i francès. Des d’allà, si més no, poden influir en el dia a dia en la situació actual de dependència política, poden vetllar per preservar la integritat material i els aspectes simbòlics de la nostra nació. Contribuint així a mantenir les condicions que fan possible i viable la independència nacional, encara que el procés s’hagi de seguir per vies externes als esmentats òrgans d’estat.

I per tal que l’esmentada presa de consciència de l’electorat independentista es tradueixi també altrament caldria que s’adonés de les pròpies forces com a poble català, arreu de la nació, per enfortir i consolidar des de la denominada societat civil l’activitat política transversal organitzada democràticament fora dels òrgans d’estat; per preparar veritablement la consulta d’autodeterminació de les persones que es registrin com a membres del poble de la nació catalana. I plantejar la voluntat d’aquest poble a la comunitat internacional, directament i sense intentar passar pels esmentats òrgans d’estat, L’experiència haguda amb l’Estatut de Catalunya hauria de ser una prova suficient par actual així.

A més, saber que existeixen altres vies d’activitat política independentista eficaç, fora de les vies mortes en aquest sentit dels òrgans d’estat, pot fer veure a més i més electors que la independència és possible. Aleshores podran tornar a votar de manera creixent les candidatures que els són més properes, Però votar-les per allò que realment poden fer en l’etapa actual dins dels òrgans de l’Estat espanyol, sense fer creure o deixar entendre que des d’aquells òrgans també poden bastir un estat català.



Si més no, encara que s’insisteix en l’idea del primer article aquest altre m’ha deixat veure, i copsar, quin és el paper a jugar amb l’acció política independentista en cadascun dels àmbits, el de la societat civil i dels òrgans d’estat, i que tot dos en són d’útils i necessaris. La interpretació del sentit del vot no el veig tant clar, tant de bo sigui el que diu…

Siau…