Arxiu de la categoria ‘ Descobertes ’

Toni Mata

“Catalunya ha estat capaç d’integrar tots els pobles que l’han visitat mentre que Espanya és incapaç d’integrar cap dels pobles que hi conviuen; per això hem de marxar..”

L’escrit sencer el podeu llegir aquí.

Anuncis

Traient la màscara a SocietatCivilCatalana

Fa pocs dies que es varen presentar oficiosament -esperen fer-ho ‘en societat’ i oficialment proper 23 d’abril- uns personatges que s’autoanomenen ‘Societat Civil Catalana’, una denominació, per dir-ho suaument, excessivament pretensiosa -aital fa sempre l’espanyolisme quan no vol que se’l vegi el llautó-, venent que són la veritable veu del poble català, l’única i irrepetible representació de la societat catalana. Aital pertoca al temps que vivim i com som a l’era de les noves tecnologies, per no ser menys, aquesta ‘organització’ ha volgut dotar-se de la corresponen façana a internet amb la següent pàgina Web: https://societatcivilcatalana.cat/es
Continua llegint

Qui controla La Caixa?

La CaixaVet aquí que voltant per la xarxa he anat a petar al bloc d’en Roger Vinton i, un cop llegits certs articles, no puc dir més que és impressionant, principalment per la ingent tasca de documentació, anàlisi i síntesi que cal fer -i que aquest home ha fet-, i de l’exposició d’aquesta que hi ha al bloc. Per si algú tingués mandra fer un parell de clicades, o no ho veiés prou clar, i per la conveniència de saber qui és qui i què fa al capdavant de la primera entitat bancària catalana, aquí penjo un dels seus articles amb més suc… Que el gaudiu…
Continua llegint

El preu d’una traïció

L’any 1967 el govern espanyol, d’acord amb els principis proclamats per la carta de Nacions Unides, presentà a l’ONU la denuncia del Tractat d’Utrech, però referint-se solament al text de l’article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya. Els organismes internacionals van acceptar la reivindicació espanyola, per tant era vàlida dret a llei, i tant el Comitè de Seguretat com el Comitè de Descolonització de l’ONU instaren els dos governs a iniciar negociacions per tal d’arribar a un acord i resoldre aquest problema.

En el plenari de l’ONU la resposta de l’ambaixador britànic no va poder ser mes clara “Gibraltar es el preu d’una traïció… i Anglaterra tornaria Gibraltar a Espanya el dia que Espanya retornés a Catalunya les Llibertats que li havia pres”.

Josep Jordi Bautista

Publicat al Facebook de Catalunya Acció

Albert B. Bernaus (I)

A través d’un article d’El Punt Avui he anat a fixar-me en Albert Bertrana i Bernaus. Investigant per la xarxa, i després d’un parell d’hores, he trobat, al marge d’un CV en format PDF, certes referències a les seves activitats i un perfil del Facebook, diversos enllaços que m’han portat a la web de l’Agència del Cens del Poble Català. Reconeixent que no soc pas massa destre a l’hora d’escriure, he pensat que portant-hi a aquest bloc una col·lecció d’articles d’aquest home podria fer-me molt més entenedor, més que no pas escrivint un article dels meus tot provant-hi d’explicar qui és, què fa, i quines idees expressa aquesta persona, així què començo…

Abans de res vull comentar un parell de coses. L’una és que el meu desconeixement de la persona no vol dir ni molt menys que no en sigui de coneguda, car el desconeixement que reconec és el meu. La segona, que els articles han anat apareixent als mitjans públics al llarg dels darrers quatre anys, els que he trobat, i algú d’aquests ja no hi és a la web del diari on originalment va ser publicat, però, com he fet jo, el podreu trobar a la web de l’Agència del Cens del Poble Català en format PDF, com és el cas del que porto avui. I per acabar, l’ordre d’aparició serà el mateix ordre cronològic de publicació dels articles ‘originals’.



Una nova estratègia de l’Autodeterminació
Albert B.Bernaus – 22/11/2007 – El Punt

“El món ha canviat i els pobles ja són reconeguts com a subjectes de dret internacional, si es presenten com a tals, sense limitar-se a la democràcia de l’estat de la nació aliena que els pretén assimilar”

“Ja s’han donat situacions similars en algunes consultes populars en els darrers vint anys, amb intervenció d’observadors i mediadors internacionals”

Més enllà de situacions conjunturals, és un fet que des de les generalitats i els consells dels territoris de la nació catalana no és viable una consulta d’autodeterminació del poble català. Són òrgans descentralitzats dels sistemes polítics espanyol i francès i es deuen a ells. Però això no impedeix organitzar consultes d’autodeterminació per canals externs a aquest òrgans i sense les divisions que ells propicien.

La constitució espanyola, per exemple, com quasi totes les del món, no tracta del dret a l’autodeterminació dels pobles del seu estat. Això és en virtut d’un principi de dret internacional dit d’autonomia constitucional dels estats.

Però, d’altra banda, hi ha també el principi de dret internacional d’igualtat de drets de tots els pobles i del seu dret a l’autodeterminació – siguin o no siguin territoris colonials – per decidir si es volen constituir en un nou estat. Aquest principi és proclamat a la Carta de les Nacions Unides, té força de ‘Jus Cogens’ (norma imperativa) reafirmat i desenvolupat en els darrers anys, però sense que l’ordenament jurídic internacional obligui als estats plurinacionals signataris a codificar internament l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles annexionats que no s’han assimilat.

Aquest dos principis del dret internacional no són oposats directament entre ells, l’un no anul·la l’altre ni en depèn. Concretament, el fet que l’Estat espanyol faci ús del seu dret de no reglamentar el dret a l’autodeterminació del poble català, només implica que la consulta d’autodeterminació s’haurà d’organitzar des de de fora dels òrgans d’aquell estat. Ja s’han donat situacions similars en algunes consultes populars ens els darrers vint anys, amb intervenció d’observadors i mediadors internacionals. Cada poble mereix la mediació internacional per mètodes diferents.

Si s’assumeixen les tesis exposades, se’n dedueix la necessitat d’una nova estratègia democràtica del poble català, diferent del que s’ha fet en els darrers 150 anys. El món ha canviat i el pobles ja són reconeguts com a subjectes de dret internacional -si es presenten com a tals- sense limitar-se a la democràcia de l’estat de la nació aliena que els pretén assimilar.

En aquesta línia, una de les primeres bases que han de conformar la nova estratègia és el fet que qui ha de decidir si es vol constituir en estat és el poble de la nació catalana, el poble que no té estat; atenent dictàmens del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides (La Haia), el qual -en els casos d’autodeterminació- fa la distinció entre el poble subjecte d’aquest dret i el conjunt de la població que resideix al mateix territori. I així s’ha procedit en diversos casos. És a dir, els ciutadans que senten com a seva una nació que ja té estat propi no formen part -per lògica definició- d’un poble sense estat. Si ho veiéssim d’una altra manera, estaríem considerant el poble català com una mena de subpoble, com una part dels pobles espanyol i francès, i no tindríem raó substancial per parlar de nació catalana.

La posada en pràctica d’aquesta nova base estratègica ja ha començat fa temps des de la societat civil, amb les inscripcions voluntàries al cens formal de persones de tota la nació catalana, que no en reconeixen una altra com a pròpia, sense distinció d’origen de naixement ni de llengua parlada. Procediment similar als de diferents països com ara França i els Estats Units d’Amèrica, on no s’utilitza per a les eleccions el cens estadístic de població i on el futur elector ha de demanar la seva inscripció al cens electoral per poder votar. Sí, a fora de la democràcia de l’estat de dret també hi ha dret i democràcia, per preparar l’autodeterminació. Fer ús d’aquest fets permet, a més, posar en pau l’independentisme amb els polítics nacionaistes i independentistes que actuen dintre dels òrgans dels estats espanyol i francès, perquè puguin continuar defensant-hi els interessos del dis a dia de la nació catalana.



Ves per on que hem trobat les raons ideològiques, i de dret internacional, que varen garantir la legalitat de les Consultes Populars, encetades a Arenys de Munt, i el poder-les portar a terme…

Siau…

The Slovenian Identity Project

He descobert a través de Infoindepe una entitat anomenada Slovenian Identity Project. Un cop visitada la web d’aquesta gent he trobat que són un grup d’estudiants de l’Acadèmia de Disseny de Liubliana (Eslovènia) i que, la web, és com a tal un projecte d’estudis en motiu del 20è aniversari de la seva independència, la d’Eslovènia.

El que m’ha sorprès més de tot és el fet que tenen dues entrades, a la seva pàgina principal, parlant de la pulsió independentista a Catalunya.

Cal fer-se’n ressò que les dues entrades han estat pujades per una noia/dona, no en se pas l’edat com tampoc en sé pas quina relació té amb aquesta entitat, anomenada Georgina Fainé, però és del tot sorprenent que fins i tot en un lloc que ens pot semblar tant llunyà, geogràficament i imaginàriament parlant, com pot ser Eslovènia, hi hagi hom treballant pel País.

He aprofitat l’avinentesa per afegir un comentari al primer dels apunts tot emplaçant-los a que facin una ullada a aquest vídeo, i us recomano, a vosaltres, fer el mateix.

Tal com he dit, tota una descoberta.

Siau…

Interpretacions

En la recerca de coneixements, i per omplir els buits que l’educació en models d’èpoques passades m’ha deixat, fa dies que vaig acumulant informació d’història i etnologia de Catalunya. És en aquest context que avui pujo un article de n’Armand Sanmamed i que he trobat a la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, on ens conte com la interpretació d’una expressió per tots prou coneguda ha anat canviant al llarg del temps i de com s’ha fet servir per a interessos que poc tenen a veure amb el coneixement.



“No montaba tanto Isabel como Fernando”
Armand Sanmamed – 8/03/2011

Ja en vida, com molts anys després de la seva mort, la figura històrica i la personalitat política del rei Ferran II de Catalunya i Aragó van destacar per damunt de les de la seva esposa, Isabel de Castella. Dues raons fonamentals estarien en la base d’aquest fet:

En primer lloc, la importància de la seva aportació patrimonial a la unió dinàstica de 1479: l’imperi mediterrani català que conferia als seus estats peninsulars (Catalunya, València, Mallorca i Aragó) la condició de potència internacional de primer nivell, contrastava amb l’aportació d’Isabel, eminentment peninsular, tret de les Canàries[1] i, encara, sense els regnes de Granada i de Navarra.

En segon lloc, la seva habilitat política, tant en els afers interiors com en els exteriors, que arribaria a ser elogiada, entre molts d’altres, pel mateix Maquiavel en la seva obra El Príncep[2].

El consens al voltant de la rellevància històrica de Ferran es va mantenir pràcticament intacte fins al segle XIX[3], moment en què les circumstàncies de la política espanyola van capgirar la situació. L’estat, davant l’embranzida del moviment nacional català, no va tenir més remei que buscar nous arguments per justificar les seves polítiques centralistes i uniformitzadores.

En un moment històric en què, a més, s’havia fet palesa la ineficàcia castellana en el manteniment de l’imperi americà (en poc menys de vint anys l’imperi americà havia quedat reduït a Cuba i Puerto Rico) i en què l’estat de matriu castellana mostrava una incapacitat gairebé genètica per construir un país modern, mínimanet adaptat als nous reptes que exigia un món en transformació constant, a Castella no li quedava cap altre recurs per justificar la seva preeminència peninsular que la retòrica historicista.

Calia demostrar, doncs, que la submissió de Catalunya a Castella obeïa a raons històriques. Si Castella, primer, havia liderat la reunificació d’Espanya -aquella mítica Hispània que enfonsava les seves arrels en el principi dels temps- i, més tard, li havia donat una dimensió universal era perquè havia tingut un passat esplendorós, forjat amb l’empenta i la força d’una raça de guerrers i conqueridors sense parió. Catalunya, en canvi, sense una història d’episodis gloriosos ni grans capitans, havia d’acceptar resignada el seu paper a l’ombra de la seva poderosa veïna.

Com que aquest missatge començava a ser qüestionat des de Catalunya, calia reafirmar la vella retòrica, actualitzar-la amb nous arguments. És en aquest context que s’inscriu la revalorització de la figura de la reina Isabel respecte de la de Ferran. I, com de costum, en qüestions d’estat no s’han de plànyer esforços. Si s’ha de forçar la veritat en nom d’una causa superior es fa, sense cap escrúpol. És el cas del lema heràldic del rei Ferran “Tanto Monta”, l’origen del qual tenia a veure amb la llegenda del nus gordià, associat amb Alexandre el Gran.

La profecia establia que qui sabés desfer-lo conqueriria l’Orient. Evidentment, el nus no devia ser gaire fàcil de desfer. Molts ho havien intentat, però ningú ho havia aconseguit. Alexandre, en el seu camí de conquesta cap a Orient, va haver de resoldre el problema. Com a home d’acció que era, sense rumiar-s’hi gaire, el va tallar amb la seva espasa. Per si de cas algú podia considerar que una solució tan dràstica traïa l’esperit de l’enigma, una oportuna tempesta de llamps va ser interpretada per Alexandre com una manifestació d’assentiment de Zeus. Diuen que Alexandre va exclamar satisfet: “tant se val tallar-lo que deslligar-lo”. I d’aquí derivaria el famós “Tanto monta”, lligada a la idea d’una forma d’actuar decidida i resolutiva.

Doncs bé, aquest lema va ser hàbilment reconduït al “Tanto monta monta tanto Isabel como Fernado” amb un sentit equivalent a “Tanto manda Isabel como Fernando” que, per una banda, traïa la intencionalitat del lema original, atribuït a Nebrija i que feia referència a la tradició mediterrània i oriental de la corona catalana[4] I, per l’altra, constituïa una inexactitud política i jurídica absolutes, per tal com tant Isabel com Ferran no pintaven gran cosa, més enllà de les fronteres dels seus respectius estats territorials.

L’èxit dels mites, però, depèn del seu grau de popularització i, aquest, com el de les joies empenyorades per la reina Isabel per pagar el viatge de Colom a Amèrica, van fer fortuna. Gràcies, tal vegada, a la seva rima fàcil, “Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando” va resultar tot un èxit comunicatiu, que va assolir perfectament el seu objectiu: crear la ficció d’una igualtat política entre Isabel i Ferran i, en paral·lel, la idea que la fusió dels seus dos estats n’era una conseqüència natural, providencial. Poc importava que, en realitat, un cop morta Isabel, Castella i Catalunya tinguessin reis diferents. La realitat no espatlla mai un bona idea, per fictícia que sigui. I el mite de la unitat de la pàtria ja tenia el seu lema: senzill, fàcil de recordar i de transmetre de generació en generació.

És clar que tampoc no hi van ajudar gaire els catalans de la Renaixença, que van col·laborar involuntàriament (un cop més!) a l’èxit de la campanya publicitària espanyolista. La seva visió negativa del rei Ferran, que tallava amb la visió tradicional catalana, se solidificaria en la ment dels catalans durant generacions. I historiadors de la talla de Soldevila i Rovira i Virgili la perpetuarien en els seus treballs historiogràfics, malgrat que, convenientment instrumentalitzada, contribuís a escampar una falsedat i a supeditar la història de Catalunya a la de Castella en l’imaginari dels catalans.

[1] Sobre les Canàries caldria parlar-ne amb deteniment en un altre moment ja que, segons la historiografia oficial, s’incorporarien a la corona castellana a partir de 1478, quatre anys després del matrimoni amb Isabel. S’hauria de veure el paper de Ferran en aquest afer, tenint en compte que, durant molt de temps aquelles illes van estar sota l’òrbita catalana.

[2] Podeu comprovar-ho a Google books: Niccolò Machiavelli, Il principe. Franforte sul Meno, 1852, p. 142.

[3] Un excel·lent estat de la quesito sobre aquesta problemàtica ens el forneix l’historiador Ernest Belenguer en la introducció del seu llibre Ferran el Catòlic. Ed. 62, Barcelona, 1999

[4] V. Joseph m. Albaigès-M. Dolors Hurtado 400 frases que uno dice a menudo y no sabe por qué. Barcelona, 2010, p. 78 i 79.

V. també l’entrada “Tanto Monta” de l’edició espanyola de Wikipedia



Ja sabem que la història la reescriuen els ‘vencedors’, però hi han coses que s’en surten del que és la simple interpretació, com pot ser aquest cas, no?

Siau…

Per plorar o… riure?

Avui he descobert un blocàire, del País Valencià? (jo ho diria per la parla i el que diu), que, a banda que els temes que comenta son per posar-se a plorar, no se’l pot treure el mèrit que hi ha algunes d’allò més divertides, te’n rius, i es que si no t’ho prens amb humor…

Gaudiu-lo.

Siau…