Interpretacions

En la recerca de coneixements, i per omplir els buits que l’educació en models d’èpoques passades m’ha deixat, fa dies que vaig acumulant informació d’història i etnologia de Catalunya. És en aquest context que avui pujo un article de n’Armand Sanmamed i que he trobat a la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, on ens conte com la interpretació d’una expressió per tots prou coneguda ha anat canviant al llarg del temps i de com s’ha fet servir per a interessos que poc tenen a veure amb el coneixement.



“No montaba tanto Isabel como Fernando”
Armand Sanmamed – 8/03/2011

Ja en vida, com molts anys després de la seva mort, la figura històrica i la personalitat política del rei Ferran II de Catalunya i Aragó van destacar per damunt de les de la seva esposa, Isabel de Castella. Dues raons fonamentals estarien en la base d’aquest fet:

En primer lloc, la importància de la seva aportació patrimonial a la unió dinàstica de 1479: l’imperi mediterrani català que conferia als seus estats peninsulars (Catalunya, València, Mallorca i Aragó) la condició de potència internacional de primer nivell, contrastava amb l’aportació d’Isabel, eminentment peninsular, tret de les Canàries[1] i, encara, sense els regnes de Granada i de Navarra.

En segon lloc, la seva habilitat política, tant en els afers interiors com en els exteriors, que arribaria a ser elogiada, entre molts d’altres, pel mateix Maquiavel en la seva obra El Príncep[2].

El consens al voltant de la rellevància històrica de Ferran es va mantenir pràcticament intacte fins al segle XIX[3], moment en què les circumstàncies de la política espanyola van capgirar la situació. L’estat, davant l’embranzida del moviment nacional català, no va tenir més remei que buscar nous arguments per justificar les seves polítiques centralistes i uniformitzadores.

En un moment històric en què, a més, s’havia fet palesa la ineficàcia castellana en el manteniment de l’imperi americà (en poc menys de vint anys l’imperi americà havia quedat reduït a Cuba i Puerto Rico) i en què l’estat de matriu castellana mostrava una incapacitat gairebé genètica per construir un país modern, mínimanet adaptat als nous reptes que exigia un món en transformació constant, a Castella no li quedava cap altre recurs per justificar la seva preeminència peninsular que la retòrica historicista.

Calia demostrar, doncs, que la submissió de Catalunya a Castella obeïa a raons històriques. Si Castella, primer, havia liderat la reunificació d’Espanya -aquella mítica Hispània que enfonsava les seves arrels en el principi dels temps- i, més tard, li havia donat una dimensió universal era perquè havia tingut un passat esplendorós, forjat amb l’empenta i la força d’una raça de guerrers i conqueridors sense parió. Catalunya, en canvi, sense una història d’episodis gloriosos ni grans capitans, havia d’acceptar resignada el seu paper a l’ombra de la seva poderosa veïna.

Com que aquest missatge començava a ser qüestionat des de Catalunya, calia reafirmar la vella retòrica, actualitzar-la amb nous arguments. És en aquest context que s’inscriu la revalorització de la figura de la reina Isabel respecte de la de Ferran. I, com de costum, en qüestions d’estat no s’han de plànyer esforços. Si s’ha de forçar la veritat en nom d’una causa superior es fa, sense cap escrúpol. És el cas del lema heràldic del rei Ferran “Tanto Monta”, l’origen del qual tenia a veure amb la llegenda del nus gordià, associat amb Alexandre el Gran.

La profecia establia que qui sabés desfer-lo conqueriria l’Orient. Evidentment, el nus no devia ser gaire fàcil de desfer. Molts ho havien intentat, però ningú ho havia aconseguit. Alexandre, en el seu camí de conquesta cap a Orient, va haver de resoldre el problema. Com a home d’acció que era, sense rumiar-s’hi gaire, el va tallar amb la seva espasa. Per si de cas algú podia considerar que una solució tan dràstica traïa l’esperit de l’enigma, una oportuna tempesta de llamps va ser interpretada per Alexandre com una manifestació d’assentiment de Zeus. Diuen que Alexandre va exclamar satisfet: “tant se val tallar-lo que deslligar-lo”. I d’aquí derivaria el famós “Tanto monta”, lligada a la idea d’una forma d’actuar decidida i resolutiva.

Doncs bé, aquest lema va ser hàbilment reconduït al “Tanto monta monta tanto Isabel como Fernado” amb un sentit equivalent a “Tanto manda Isabel como Fernando” que, per una banda, traïa la intencionalitat del lema original, atribuït a Nebrija i que feia referència a la tradició mediterrània i oriental de la corona catalana[4] I, per l’altra, constituïa una inexactitud política i jurídica absolutes, per tal com tant Isabel com Ferran no pintaven gran cosa, més enllà de les fronteres dels seus respectius estats territorials.

L’èxit dels mites, però, depèn del seu grau de popularització i, aquest, com el de les joies empenyorades per la reina Isabel per pagar el viatge de Colom a Amèrica, van fer fortuna. Gràcies, tal vegada, a la seva rima fàcil, “Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando” va resultar tot un èxit comunicatiu, que va assolir perfectament el seu objectiu: crear la ficció d’una igualtat política entre Isabel i Ferran i, en paral·lel, la idea que la fusió dels seus dos estats n’era una conseqüència natural, providencial. Poc importava que, en realitat, un cop morta Isabel, Castella i Catalunya tinguessin reis diferents. La realitat no espatlla mai un bona idea, per fictícia que sigui. I el mite de la unitat de la pàtria ja tenia el seu lema: senzill, fàcil de recordar i de transmetre de generació en generació.

És clar que tampoc no hi van ajudar gaire els catalans de la Renaixença, que van col·laborar involuntàriament (un cop més!) a l’èxit de la campanya publicitària espanyolista. La seva visió negativa del rei Ferran, que tallava amb la visió tradicional catalana, se solidificaria en la ment dels catalans durant generacions. I historiadors de la talla de Soldevila i Rovira i Virgili la perpetuarien en els seus treballs historiogràfics, malgrat que, convenientment instrumentalitzada, contribuís a escampar una falsedat i a supeditar la història de Catalunya a la de Castella en l’imaginari dels catalans.

[1] Sobre les Canàries caldria parlar-ne amb deteniment en un altre moment ja que, segons la historiografia oficial, s’incorporarien a la corona castellana a partir de 1478, quatre anys després del matrimoni amb Isabel. S’hauria de veure el paper de Ferran en aquest afer, tenint en compte que, durant molt de temps aquelles illes van estar sota l’òrbita catalana.

[2] Podeu comprovar-ho a Google books: Niccolò Machiavelli, Il principe. Franforte sul Meno, 1852, p. 142.

[3] Un excel·lent estat de la quesito sobre aquesta problemàtica ens el forneix l’historiador Ernest Belenguer en la introducció del seu llibre Ferran el Catòlic. Ed. 62, Barcelona, 1999

[4] V. Joseph m. Albaigès-M. Dolors Hurtado 400 frases que uno dice a menudo y no sabe por qué. Barcelona, 2010, p. 78 i 79.

V. també l’entrada “Tanto Monta” de l’edició espanyola de Wikipedia



Ja sabem que la història la reescriuen els ‘vencedors’, però hi han coses que s’en surten del que és la simple interpretació, com pot ser aquest cas, no?

Siau…

Per plorar o… riure?

Avui he descobert un blocàire, del País Valencià? (jo ho diria per la parla i el que diu), que, a banda que els temes que comenta son per posar-se a plorar, no se’l pot treure el mèrit que hi ha algunes d’allò més divertides, te’n rius, i es que si no t’ho prens amb humor…

Gaudiu-lo.

Siau…

Catalans del Nord

Avui he trobat aquest bloc on ‘catalans del nord’ parlen de tot allò que fa referència al pedaç de País que tenim més enllà dels Pirineus. Ho celebro i aprofito per convidar-vos a que hi feu una ullada.

Siau…

Comentaris tancats a Catalans del Nord Posted in Descobertes

La RACO

Avui he trobat a la xarxa la Web Revistes Catalanes amb Accés Obert on es poden consultar moltes revistes en la nostra llengua i amb tota la facilitat que ens dona Internet…

La seva pàgina de presentació us la reprodueixo aquí per a que la pugueu valorar.



Què és?

RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) és un repositori cooperatiu des del que es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes.

La principal finalitat de RACO és augmentar la visibilitat i consulta de les revistes que inclou i difondre la producció científica i acadèmica que es publica a revistes catalanes. Aquesta finalitat es concreta en tres objectius:

– Impulsar l’edició electrònica de revistes catalanes
– Ser la interfície que permeti la consulta conjunta de totes les revistes
– Facilitar els instruments per a la seva preservació

RACO funciona amb el programa de codi lliure Open Journal Systems (OJS), desenvolupat pel Public Knowledge Project (PKP) amb l’objectiu de fomentar l’accés a la investigació, facilitant la gestió i publicació de revistes científiques. Aquesta aplicació permet fer, entre d’altres, cerques per autor/a i/o títol d’article i per títol, matèria o institució editora de la revista. De cadascun dels articles es pot consultar la citació bibliogràfica recomanada, les estadístiques de consulta, les metadades que el descriuen, recomanar lectures a companys, etc. Així mateix, ofereix la possibilitat de subscriure’s al servei d’alerta de qualsevol de les revistes que inclou per rebre per correu electrònic l’avís de nous números publicats.

Les revistes que s’inclouen a RACO són aquelles que contenen un sumari, que tenen articles de més de 3/4 pàgines i estan signats i que estan editades dins de l’àmbit d’una institució científica, cultural i/o erudita catalana.

Els sumaris i el text complet dels articles són introduïts a RACO per les pròpies institucions editores. En la majoria de les revistes s’ofereix el text complet de tots els números publicats. Tot i això, en alguna revista hi pot haver una demora entre la introducció del sumari i la del text complet (consulteu les condicions d’accés obert de la revista).

L’accés als articles a text complet inclosos en aquest repositori és gratuït, però els actes de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació total o parcial estan subjectes a les condicions d’ús de cada revista i poden requerir el consentiment exprés i escrit dels autors i/o institucions editores.

El repositori RACO usa el protocol d’interoperabilitat de l’Open Archives Initiative (OAI), fet que permet incrementar la visibilitat dels articles publicats a les revistes que incorpora, en oferir-se conjuntament amb d’altres repositoris internacionals.

RACO és un projecte del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya, del Centre de Supercomputació de Catalunya, de la Biblioteca de Catalunya i compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Si voleu participar a RACO o en voleu més informació podeu adreçar-vos a raco@cbuc.cat.



Gaudiu-la!

Siau…

Recuperem la memòria

Avui he trobat, amb grata sorpresa inclosa, la pàgina web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya que amb l’Institut Nova Història es dediquen en cos i ànima a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya. Ja fa uns dies que vaig parlar de la descoberta del INH i de com, cada cop més, s’anava posant en evidència una planificada estratègia d’amnèsia d’amunt la cultura i la història de Catalunya per part de les ecspanyes. Aquesta estratègia ha anat des del negacionisme històric, passant per silenci i la suplantació/substitució de símbols i personatges, fins al robatori i apropiació de les creacions i els creadors culturals i de les fites històriques i els personatges protagonistes de les mateixes.

Aquestes actituds dels ‘amics’ de més enllà de l’Ebre venen clarament emmarcades en les estratègies colonitzadores d’aquest personatges.

Però deixaré aquest assumptes pels que en saben i donaré la benvinguda a la descoberta de la FEHC amb la publicació d’un escrit que, ves per on, fa el joc a un article anterior meu.



Joan Cavaller. Penetració entre els catalans del concepte de Catalunya com a colònia dels espanyols

En unes declaracions recents, el candidat a la presidència de la Generalitat per Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós, ha manifestat que Catalunya és una colònia de l’estat espanyol. Puigcercós justifica aquestes paraules fent referència a l’espoli fiscal i altres mesures de persecució fiscal contra Catalunya, com ara un nombre superior d’inspeccions fiscals al costat de les que l’estat espanyol fa a la resta de l’estat. Puigcercós també ha cridat l’atenció sobre el fet que andalusos i extremenys paguen menys impostos que els catalans. Tot plegat, les declaracions en qüestió han aixecat molta polseguera.

En aquest breu article volem cridar l’atenció sobre el fet que, finalment, el llenguatge públic, ni que sigui minoritari en les paraules d’un únic candidat a la presidència de la Generalitat, ha incorporat el concepte de Catalunya en termes de colònia espanyola. Aquest és un fenomen molt important i alhora novedós, com ho demostra el fet de l’escàndol que aquelles declaracions han provocat i la necessitat d’explicació i justificació per part de Puigcercós.

És un fenomen important perquè han estat molts (tants com 300) els anys d’ocupació i extorsió per part de l’estat espanyol, i ha estat tot just ara, 300 anys després, que un polític català s’atreveix a proclamar-ho obertament. La comparació entre Catalunya i el Sahara occidental ha servit per encendre encara més els ànims de banda i banda.

Les causes generadores d’aquesta concepció política i nacional que parla d’una Catalunya colonitzada pels espanyols es troben en diferents esdeveniments prou coneguts: la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, les diferents negociacions sobre el finançament català, l’espoli fiscal, la desinversió de l’estat al nostre país, la crisi d’infraestructures (especialment en els trens, els aeroports i la xarxa elèctrica) que ha patit el país els darrers anys, el pagament injust de peatges a les autopistes, etc.

Per a atendre la forma en què la concepció d’una Catalunya colonitzada pels espanyols ha penetrat en la mentalitat dels catalans, portarem aquí declaracions de la societat civil queixant-se del tractament que els catalans hem rebut per una raó o altra. Podem llegir per exemple l’article publicat el 28 d’agost de 2009 per Antoni Mari Piqué a “El Singular digital.cat” amb el títol “Catalunya colònia”:

“El Govern ha dit que ‘potser caldrà refer el pacte polític, segons el que digui la sentència’ del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. ‘Perquè l’Estatut, a més de ser una llei orgànica, també és un pacte d’Estat’.”

Pacte? Si això ho diguès Navarra, que sí que en va fer un, de pacte, per incorporar-se a la Corona de Castilla… Però Catalunya no és a España per cap pacte. El pacte que tenim començà així:

“…per fer-nos una idea cabal de la percepció del nou impost del cadastre [imposat per Felip V el Desembre del 1715] per part dels ciutadans, com una fiscalitat coactiva i desorbitada, hem de tenir en compte que des dels segles medievals el repartiment de les contribucions a Catalunya sempre havia tingut caràcter paccionat, i requeria com a condició prèvia la celebració de Corts i l’aprovació dels Braços per tal d’establir el seu import, el sistema de cobrament i el període de vigència. Es a dir, que, pels catalans de l’època, el nou model de fiscalitat introduït pel cadastre va significar de sobte haver de passar d’un concepte de ‘contribució’ votada en Corts com un donatiu al monarca, a un model d’impost coactiu i desorbitat, en la fixació del qual no havien participat en absolut, i que a més era recaptat per la força de les armes de l’exèrcit d’ocupació”.

La cita és de 1714: Felip V Contra Catalunya, del catedràtic Josep Maria Torras.

Uns anys abans, el 31 de juliol de 2006, davant l’escàndol que provocaven els problemes de l’aeroport del Prat, Enric I. Canela va escriure en el seu blog:

“Catalunya sembla avui una colònia sotmesa a la voluntat omnímoda i omnipotent de la metròpoli. Quan un país no pot prendre les decisions que afecten el seu desenvolupament i està sotmès a les decisions polítiques i administratives d’un altre no és un país lliure. Quan un país no pot decidir, ordenar i gestionar les seves infraestructures bàsiques no és un país lliure.

Ahir i avui n’hem patit els efectes col·laterals: vam donar un espectacle mundial, digne d’un país subdesenvolupat, gràcies a decisions alienes a nosaltres.

L’aeroport del Prat es va convertir en un autèntic caos inimaginable en un país civilitzat, mentre aquells que disposen del poder no feien res per resoldre-ho. No tenen l’obligació les administracions dels països democràtics de garantir els drets dels ciutadans? No saben que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre? On era el delegat del govern de la metròpoli, que sembla que serà ministre? Potser ahir ja era tard i no podia fer-hi res. Ahir va caure la gota que va fer vessar el got.”

El 3 d’agost de 2006, Jaume P.:

“Les infraestructures que toquen a una colonia: (…) Nomès a una colonia d’ultramar se la penalitza en carreteres, ferrocarrils i demès que son bàsics per el desenvolupament. Les colonies s’independitzen per sort, de tant en tant.”

Un any abans, el 15 de setembre de 2005, Santiago Espot (Catalunya Acció):

“Ara bé, vulguin ells o no, s’acosta l’hora de triar la carta a jugar. No n’hi ha moltes per desgràcia. De fet, són dues únicament. O tornar a comtemporitzar amb Espanya o encarar-s’hi per trencar-hi. Poden apostar per algú (ells saben que cal una cara al capdavant) que els garanteixi poder anar tirant uns vint anys més d’autonomisme o, per contra, fer costat a qui tingui l’atreviment i la determinació de voler capgirar la història. Es tracta al capdavall de continuar parlant de nou Estatut, de concert econòmic i de concepte de nació contra un llenguatge clar i rotund, on hi tenen cabuda els conceptes de constitució catalana, espoli i colònia d’Espanya.”

El 8 de maig de 2005, Salvador Molins (Catalunya Acció):

“Els encaixistes i la colònia catalana. Tristament per a Catalunya, avui no tenim un partit independentista al Parlament o que es comporti com a tal. Tots han consentit! Àdhuc ERC que era el nostre referent i que ha traït la seva definició com a tal. Tots els partits que els catalans tenim en el joc parlamentari defensen una Catalunya encaixada, tots obvien que som tractats com una colònia, i cobren i a la fi riuen les gràcies dels que s’aprofiten de nosaltres, els que ens tenen colonitzats.”

De ben segur podríem trobar textos anteriors, molt anteriors. Però ha estat avui que un polític d’un partit de certa importància ho ha dit obertament. D’acord que es tracta d’un polític d’un partit minoritari, d’acord que ho ha fet per interessos electoralistes (i que de fet fins ara ha obeït fidelment al colonitzador) però, al cap i a la fi, ho ha fet un polític d’un partit amb responsabilitats de govern. El procés ha estat lent però, finalment, el llenguatge de la societat política ha assumit el nou concepte. No és encara una assumpció generalitzada perquè els altres polítics no fan propaganda del mateix concepte però, llevat dels colonitzadors espanyols, els altres polítics catalans no han protestat. És més, tots els polítcs catalans, i no importa del partit al qual pertanyin, tots esmenten el dèficit fiscal català, tots esmenten el dèficit català d’infraestructures, i tots assenyalen el govern de Madrid com a responsable directe.

Des de la Fundació, l’any 2008 ja vam fer esment del concepte en qüestió, i ara, qui escriu aquestes paraules voldria que el llenguatge públic assumís amb tota normalitat altres nocions paral·leles a les que també ja ens hi hem referit com ara “la democràcia no legitima la invasió de 1714”, “Catalunya és un estat ocupat”, “les tropes espanyoles i franceses han d’abandonar el nostre territori”, “Catalunya ha de tenir un exèrcit propi”, etc. Temps al temps.

Joan Cavaller
19 de novembre de 2010



No tinc paraules….

Siau…

Cerquem-nos

Donant voltes per la xarxa he trobat aquest article del Institut Nova Història. Només dir-vos que el gaudiu i us deixeu sorprendre del que som, hem estat i podem ser…



Cal que entre tots recuperem la memòria del nostre poble

Es deia William F. Cody, però tothom el coneix per Búffalo Bill. No, no era català, però sí que, per les investigacions d’en Jordi Soler, que en traurà una novel·la en breu, sabem que va estar a Barcelona, l’única ciutat d’Espanya on el seu circ va fer representacions durant una gira per Europa a l’any 1889.

Búffalo Bill, un heroi, una llegenda dels Estats Units d’Amèrica, va morir al 1917. Jo naixeria tan sols 30 anys després.

D’un personatge pràcticament contemporani, els Estats Units d’Amèrica n’han fet un mite. De cel·luloide, però un mite, perquè la història dels Estats Units d’Amèrica és molt curta: té tan sols 240 anys des de la declaració d’independència al 1770. I qualsevol raó serveix per crear herois que puguin ser models de referència pels ciutadans d’un país.

A Catalunya no tenim herois caçadors de braus a la plana de Vic per abastir de carn la construcció del tren de Mataró, però ens sobren herois de la navegació, la literatura, la pintura, la música, l’arquitectura, del comerç i, en definitiva, herois de la iniciativa, de la innovació i de la superació.

Com tots sabeu, el problema és que molts ens els van robar o suplantar i ho van fer aquells que, en no tenir referències amb què construir la seva història, van haver de suplantar personatges i models de casa nostra per tal de crear els seus herois.

A l’Institut Nova Història estem capficats a recuperar els nostres herois, per recobrar la nostra història, per recobrar el sentiment com a poble que podria ser el més orgullós de tot el món per la memòria dels seus avantpassats.

La tasca d’investigació de l’Institut Nova Història va mes enllà de la curiositat graciosa de trobar aquest o aquell personatge que també era català. És la tasca d’un poble per retrobar la seva identitat i hauria de ser una tasca d’estat que malauradament els polítics actuals sembla que no entenen.

Com tants cops ha passat, serà la iniciativa particular de cadascú que aporti un gra de sorra a la investigació el que acabarà fent sortir la gran mentida i l’holocaust planificat per exterminar la història de Catalunya, i que s’ha vingut produint des de fa més de 500 anys.

Animeu-vos a investigar. ¿Us creureu que a l’Hospital de Sant Pau hi ha el registre d’ingrés de dos indis que acompanyaven Buffalo Bill, en el seu espectacle a Barcelona?

Darrera qualsevol document hi pot haver un rastre o un indici sobre la falsificació de la nostra història o la suplantació de la identitat d’algun català. A la que comences a rascar qualsevol indici, els catalans surten de sota les pedres.

Jo mateix fa poc, i serà la meva aportació al desè Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica, he trobat una prova en un mapa exposat al monestir de Poblet, per davant del qual hi passa tothom, però ningú no s’hi havia fixat.

Tan sols cal que us hi poseu: en aquell indici, en allò que us van explicar i mai no hi havíeu parat atenció…

La memòria del nostre poble l’hem de recuperar entre tots.

Albert Fortuny
Enginyer industrial
Professor de la Universitat Politècnica de Catalunya.



Siau…