Arxiu de la categoria ‘ Efemèrides ’

M’he trobat!

11s2013 - Via Catalana T.101

Doncs això…

Siau…

Anuncis

Hi sou tots convidats!

Col·loqui 2 de maig de 2013

La proposta de ‘Declaració’

Llibre antic Sembla ser que avui s’ha fet públic el document de la ‘Proposta de Resolució d’aprovació de la Declaració de Sobirania del Poble Català’ (pdf) que CiU ha fet arribar als partits catalanistes del Parlament de Catalunya i que prèviament ha estat acordat amb ERC. No sé si dir si m’agrada gaire, poc o massa, car de fet m’agradaria que fora una mica més ‘contundent’, però és el que hi ha… El que tinc clar és que el gest que haurà d’acompanyar la votació -i l’acord fet públic- serà una altra fita en el camí cap a l’alliberament de Catalunya.

Si les circumstàncies no l’alteren, i per a que en quedi constància en aquest bloc -la meva hemeroteca personal- el pujo aital m’ha arribat per la xarxa.



Proposta de Resolució d’aprovació de la Declaració de Sobirania del Poble Català

Preàmbul

El poble de Catalunya, al llarg de la seva història, ha manifestat democràticament la voluntat d’autogovernar-se, amb l’objectiu que l’administració del poder polític, de les finances públiques, el reconeixement de la pròpia cultura i identitat col·lectiva, de la llengua pròpia i de la garantia de l’exercici dels drets de la ciutadania, serveixi per a la millora del benestar col·lectiu i la igualtat d’oportunitats.

En aquest sentit, després d’un llarg període de dictadura franquista amb la transició democràtica a l’Estat espanyol, es va dissenyar un model autonomista. Els darrers anys, en la via d’aprofundiment democràtic, una majoria de forces polítiques i socials catalanes han impulsat mesures de transformació del marc polític i jurídic, la més recent concretada en el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya iniciat pel Parlament l’any 2005. Les dificultats i negatives per part de les institucions de l’Estat espanyol, entre els quals cal destacar la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, comporten una negativa radical a l’evolució democràtica de les voluntats col·lectives del poble català dins l’Estat espanyol i crea les bases per una involució en l’autogovern que avui s’expressa amb total claredat en els aspectes polítics, competencials, financers, socials, culturals i lingüístics.

De diverses formes, el poble de Catalunya ha expressat la voluntat de superar l’actual situació de bloqueig en el si de l’Estat espanyol, mitjançant la necessitat de constituir Catalunya en un Estat dins el marc europeu. Els tractats europeus protegeixen expressament els drets dels pobles, l’exercici dels drets de la ciutadania i l’aprofundiment democràtic com a principi.

Amb data 27 de setembre de 2012 mitjançant la resolució 742/IX, el Parlament de Catalunya va constatar la necessitat que el poble de Catalunya pogués determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu mitjançant una consulta.

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 han expressat i confirmat aquesta voluntat de forma clara i inequívoca, esdevenint un mandant democràtic dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya per tal que la nova cambra, en representació de la voluntat del poble de Catalunya, iniciï el procés de constitució de Catalunya com a nou Estat a partir del reconeixement de la seva sobirania.

La legitimació d’aquest procés ha de venir donada per la decisió majoritària del poble per la via d’una consulta democràtica.

Per tal de portar a terme aquest procés, el Parlament de Catalunya, reunit en la primera sessió de la X legislatura, i en representació de la voluntat de la ciutadania de Catalunya expressada democràticament a les darreres eleccions, formula la següent

DECLARACIÓ DE SOBIRANIA DEL POBLE CATALÀ

D’acord amb la voluntat expressada democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic, iniciant el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir com a plasmació del dret d’autodeterminació dels pobles, i fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou Estat dins el marc Europeu d’acord amb els principis següents:

  1. Sobirania

    El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.
  2. Legitimitat democràtica

    El procés de l’exercici del dret a decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d’opcions i el respecte a totes elles, a través de la deliberació i diàleg en el si de la societat catalana amb l’objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l’expressió majoritària de la voluntat popular.
  3. Transparència

    Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població i la societat civil catalana tingui tota la informació i el coneixement precís per a l’exercici del dret a decidir i es promogui la seva participació en el procés.
  4. Diàleg>

    S’apostarà pel diàleg i la negociació amb l’Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.
  5. Europa

    Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l’estat del benestar, la solidaritat entre els diferents territoris de la Unió i l’aposta pel progrés econòmic, social i cultural.
  6. Legalitat

    S’utilitzaran de tot els marcs legals existents per fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret a decidir.

Parlament de Catalunya, gener de 2013



I per tancar -per ara- l’afer i dir la meva… m’agradaria molt més que la declaració que fes el Parlament en la seva primera sessió d’aquesta Xª legislatura fora la ‘Declaració Unilateral d’Independència’, però sembla que ara per ara no caurà. Malgrat això no deixo de tenir certa fe en que els esdeveniments -i principalment per ‘la bona feina’ de l’Estat espanyol- el Parlament es vegi forçat a fer-la -la DUI, és clar!-, car posats a fer declaracions millor una de sola i definitiva, oi?

Siau…

Donem la benvinguda al Col·lectiu Wilson!

Avui a les 10 del matí ha arrencat oficialment, amb aquest article, el Web del Col·lectiu Wilson, una associació d’eminències -tot són catedràtics i/o investigadors- que té per objectiu la publicació d’informacions i estudis per a rebatre la campanya de la mentida que des de l’Estat espanyol s’està fent contra el independentisme català.

Aquest col·lectiu està format, inicialment, per:

  • Pol Antràs – Catedràtic d’Economia a l’Universitat de Harvard.
  • Carles Boix – Catedràtic ‘Robert Garrett’ de Política i Afers Públics a Princeton University.
  • Jordi Galí – Director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI), Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i Research Professor de la Barcelona GSE.
  • Gerard Padró i Miquel – Catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science (LSE) i co-dirigeix el programa de recerca en Governabilitat i Economia Política a l’International Growth Centre.
  • Xavier Sala i Martín – Catedràtic J and M Grossman de Desen-volupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York.
  • Jaume Ventura – Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI), Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i Professor Afiliat de la Barcelona GSE.

El web també ofereix articles de producció ‘individual’ dels seus components i material àudio-visual, i promet ser una font de recursos informatius rigorosos, per bastir-nos-en d’arguments -si encara ens en calessin més- i desmentir les proclames del ‘colonialisme espanyol’ -això és meu- sobre la viabilitat de la independència, acte i potència.

Com a celebració del seu naixement ‘oficial’, que no és cosa que es cogui en quatre dies, valgui la publicació del seu primer article.



Europa, Europa
Col·lectiu Wilson – 13/11/2012

“La gran pregunta del debat sobre la independència de Catalunya és: quines serien les conseqüències econòmiques de tenir un estat propi?”

Si hem de ser intel·lectualment honestos, la veritat és que la resposta no és gens clara. I no ho és perquè, per poder respondre amb seriositat, hauríem de comparar què passaria si Catalunya marxa amb què passaria si es queda. I tots dos escenaris són plens d’incerteses. Per exemple, quedar-se pot tenir conseqüències desastroses si Espanya s’ensorra encara més en la crisi financera o si el govern espanyol continua amb les polítiques de redistribució interterritorial i d’inversions públiques que han acabat per ofegar l’economia catalana. D’altra banda, els beneficis de la separació a curt, mitjà i llarg termini seran positius o negatius depenent de les institucions, lleis, regulacions i polítiques que els governs institueixin un cop Catalunya tingui estat propi.

Un dels aspectes que més incertesa crea és el que fa referència a si una Catalunya independent seguiria formant part d’Europa. Una part important de la incertesa és innecessària i ha estat provocada per la reacció que les autoritats espanyoles han tingut quan han vist que la ciutadania de Catalunya es prenia seriosament la possibilitat de marxar. Ministres, economistes, analistes, polítics i autoritats diverses han anunciat que, en cas que Catalunya decidís separar-se d’Espanya, seria expulsada d’Europa i els catalans hauríem d’usar el passaport per viatjar a Saragossa, les empreses catalanes haurien de pagar uns aranzels que les arruïnarien i tots plegats hauríem de deixar de fer servir l’euro. Tot això, afegeixen, comportaria la ruïna automàtica per a tothom. És més, se’ns ha dit que l’expulsió d’Europa seria immediata i que, per tornar a ser admesos hauríem de posar-nos els últims de la cua i que la readmissió requeriria la unanimitat de tots els membres de la Unió. Implícita hi ha l’amenaça que Espanya votaria que no. Com que amb un sol vot en contra n’hi ha prou perquè un país no entri, diuen, Catalunya quedaria fora d’Europa durant tres generacions.

Totes aquestes amenaces només tenen un objectiu: atemorir els ciutadans (sovint amb plantejaments absurds sobre fronteres imaginàries i cognoms prohibits). Però no fan més que demostrar la debilitat d’Espanya, ja que intenten guanyar el referèndum a base d’impedir que es faci: pensen que si a la gent li entra la por, els nostres dirigents faran figa i així el referèndum mai no es portarà a terme. Però encara que sigui part de la campanya de la por, els membres del Col·lectiu Wilson pensem que és poc seriós que es diguin segons quines coses i es facin segons quines afirmacions. És per això que hem decidit fer públic un comentari tot analitzant la possibilitat que Catalunya pugui quedar “fora d’Europa”. Malgrat que no hi hagut mai a la història de la Unió un procés similar al que han encetat Escòcia i Catalunya, és possible fer una anàlisi freda de la situació. I si es fa, un arriba a la conclusió que els escenaris catastròfics dibuixats a Madrid són falsos, fins i tot si (tal com amenacen algunes autoritats espanyoles) Espanya resistís amb la màxima energia la voluntat dels catalans.

CW-Europa

El primer que cal entendre és que això de “sortir d’Europa” en realitat no vol dir res, ja que Europa la conformen una multitud de tractats, grups i institucions. Per aclarir-ho una mica, el gràfic adjunt mostra els nombrosos grups, espais i acords que hi ha a Europa i qui forma part de cadascun d’ells: hi ha el Consell d’Europa, la Unió Europea, l’Eurozona, l’Espai Econòmic Europeu, l’Acord Europeu de Lliure Comerç (EFTA) i l’espai Schengen. Els diferents grups, acords i espais representen compromisos sobre diferents aspectes econòmics i polítics. Per exemple, els membres de l’espai Schengen s’han compromès a donar llibertat de circulació de persones dins dels seus territoris (de manera que quan fem turisme i anem d’un país de l’espai Schengen a un altre –com per exemple quan anem d’Espanya a França–, ni tan sols hi ha fronteres ni policies que ens demanen els passaports). La Unió Europea, per la seva banda, és una associació d’estats amb un mercat únic integrat i, alhora, amb institucions polítiques comunes. Però, un cop més, aquesta és una de les múltiples solucions que es fan servir a Europa per assegurar la integració econòmica a nivell continental.

Fixeu-vos que els diferents països d’Europa formen part de diferents grups. Espanya, per exemple, forma part de la Unió Europea, l’Eurozona i el Consell. Suïssa forma part de l’EFTA i de l’espai Schengen, però no pas de l’eurozona ni de la Unió Europea. El Regne Unit forma part de la Unió Europea però no de l’Eurozona ni de l’espai Schengen. Per tant, la primera cosa que cal aclarir és: quan diuen que vetaran la nostra incorporació a “Europa”, exactament a què es refereixen? A la Unió Europea? A l’Euro? A l’espai Schengen? A l’Espai Econòmic Europeu?

És de suposar que l’amenaça fa referència a la Unió Europea, tot i que, recordem-ho, els tractats de la UE no diuen res sobre processos d’ampliació interna. És a dir, no diuen res sobre el procés d’adherir membres que s’independitzen de països que ja són membres: ni els regulen, ni els prohibeixen. Però posem-nos en el cas més pessimista i imaginem que, en cas d’independència, Catalunya deixa de formar part de la Unió Europea. Voldria dir això que l’endemà del referèndum s’erigirien fronteres entre Catalunya i la resta de la UE? Voldria dir que si guanya el sí, els catalans deixaríem de poder viatjar sense passaport per Europa, que les nostres mercaderies haurien de pagar aranzels a l’hora d’exportar-les a la UE, i que els capitals deixarien de poder circular entre Catalunya i la resta de la UE? I voldria dir això que per tornar a ingressar i tornar a gaudir de tots aquests drets i llibertats de circulació, hauríem d’esperar que Espanya deixés de vetar la nostra incorporació a la UE? La resposta a les totes aquestes preguntes és: NO. Rotundament NO.

En primer lloc, la hipotètica celebració d’un referèndum no conduiria a l’exclusió de la UE. Aquesta darrera tindria lloc, en tot cas, amb una declaració formal i pública d’independència. Per tant, un cop cel·lebrada la consulta i en cas que tingués èxit, res no podria impedir un procés de negociació dins de la UE sobre l’estatus tant de Catalunya com d’Espanya. I res no impediria que (tal com recomana un informe del Parlament britànic per a Escòcia) el que s’hagués de negociar fos que el dia de la proclamació definitiva de la independència coincidís amb la data d’adhesió a les institucions europees.

En segon lloc, en cas de ser obligats a sortir de la UE, és cert que es requeriria el vot d’Espanya perquè Catalunya fos readmesa. Una aplicació extensiva (que no directa) de l’article 49 del Tractat de la UE estipula que l’accés d’un nou membre de la UE requereix el vot unànime de tots els seus membres, inclòs el d’Espanya. Per tant, el nostre destí a la UE estaria en mans dels espanyols: els catalans que afavoreixen la independència han de contemplar un escenari on Catalunya, almenys a curt termini, quedaria fora de la UE si Espanya s’entestés a votar “No” a la incorporació de Catalunya a la Unió Europea. Des del punt de vista del Col·lectiu Wilson, creiem que les amenaces espanyoles no són del tot creïbles per dues raons. Primera, la capacitat d’Espanya d’exercir aquest veto dependrà molt de si està intervinguda econòmicament (els canvis de la Constitució que el Partit Popular i el PSOE van acordar acceleradament a petició de les autoritats europees demostra que la capacitat de les autoritats espanyoles per fer segons quines coses no és tan gran com fan veure). Segona, perquè arribat el moment, no els interessaria fer-ho. Espanya pateix el problema que els economistes anomenem “inconsistència temporal”. D’entrada els interessa dir que posaran el veto, però un cop fet el referèndum els interessarà tot el contrari, ja que per exportar a Europa han de passar per Catalunya i voldran que Catalunya assumeixi una part proporcional del deute de l’administració central espanyola.

Però seguim posant-nos en el cas més pessimista i imaginem que una Espanya furiosa i venjativa decideix castigar Catalunya i veta qualsevol intent català de reingressar a la UE i que la UE li ho permet. Implica això que les empreses catalanes no podran vendre a Europa, que els ciutadans catalans hauran de passar duanes i fronteres, i que per anar a Saragossa caldrà el passaport? La resposta és NO.

Els tractats de la UE exigeixen utilitzar el principi d’unanimitat per aprovar l’entrada de nous membres (TEU, art. 49) i per fer “acords associatius”, és a dir, aquells acords que estableixen institucions comunes entre la UE i els altres països signataris de l’acord (més endavant explicarem per què això dels acords associatius és important).

Ara bé, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació de mercaderies (és a dir, per no pagar aranzels) Catalunya no necessitaria formar part de la UE. Només hauria de signar acords bilaterals com els que té Suïssa. I els tractats diuen que els acords bilaterals sense institucions comunes no exigeixen unanimitat, sinó una majoria qualificada (TFUE, art. 207 i 218). Per tant, si Espanya intentés utilitzar el seu vot per vetar la incorporació de Catalunya al mercat únic i a la lliure circulació de mercaderies, no ho podria fer perquè Catalunya podria signar un acord bilateral amb la UE, un acord per al que no es requereix la unanimitat sinó la majoria qualificada. Aquest acord, per tant, Espanya no el podria vetar de manera unilateral. De fet, aquesta situació d’estar fora de la UE, però gaudint de la llibertat comercial que hi ha a la UE, és la de Suïssa, que no va voler entrar a l’Espai Econòmic Europeu per voluntat pròpia, però que manté un d’aquests acords bilaterals amb la UE, aprovat amb majoria qualificada.

No cal dir que la UE tindria el màxim interès a signar aquest acord bilateral amb Catalunya. Al capdavall, a Catalunya hi ha importants empreses europees que es veurien ostensiblement perjudicades per la introducció de les barreres comercials amb les que amenacen les autoritats espanyoles. És evident que és de l’interès de tota la UE (Espanya inclosa!) que tot segueixi com està. Quin incentiu tenen a comprar més cars els productes catalans que importen? O a vendre més car el que exporten a Catalunya? Donats aquests incentius i el fet que Catalunya, com a membre que és de la Unió, satisfarà tots els requisits en matèria de regulació, institucions i de més exigits per la UE, aquest acord bilateral es preveuria d’efecte immediat.

Resumint: fins i tot en el cas que Espanya s’entossudís a expulsar Catalunya de la Unió Europea, no podria evitar que Catalunya signés tractats de lliure comerç amb la UE i, per tant, les empreses catalanes podrien exportar a Europa amb la mateixa llibertat, drets i obligacions amb què ho fan ara.

I les persones? Podrien seguir circulant lliurement, les persones? La resposta és sí, però no perquè el tractat de Schengen s’apliqués de manera automàtica. Si Catalunya volgués adherir-se a l’espai Schengen sense ser part de la UE, hauria de signar un acord d’associació tal com va fer Suïssa. Ara bé, en ser un acord d’associació, requeriria unanimitat al Consell i, per tant, podria ser vetat per Espanya. Dit això, si bé Espanya podria vetar l’accés de Catalunya a l’espai Schengen, els catalans hi tindrien accés en la seva condició de ciutadans espanyols. Tornem a citar l’article 11.2 de la constitució espanyola que diu que cap ciutadà espanyol pot ser privat de la seva nacionalitat. Per tant, com que el govern espanyol no podria treure la nacionalitat espanyola als ciutadans de Catalunya, aquests podran viatjar des de Catalunya a qualsevol país de l’espai Schengen (per exemple, per passar la frontera espanyola o francesa) amb tota llibertat i per fer-ho, n’hi haurà prou amb conservar la nacionalitat espanyola (juntament amb la catalana) i dur el passaport o el DNI espanyol a l’hora de creuar la frontera. En aquest sentit es donaria la paradoxa que qui garanteix la lliure circulació dels ciutadans de Catalunya per tot Europa seria la mateixa constitució espanyola.

Finalment, l’euro: haurem de deixar de fer servir euros? Aquí hi ha gent que confon conceptes: el fet que un país sigui independent significa que aquest país té la possibilitat d’utilitzar la seva pròpia moneda… però això no vol dir que tingui l’obligació de fer-ho. De fet, el món està ple de països que empren les monedes d’altri. Equador, Panamà i les Bahames, entre molts d’altres països, fan servir el dòlar nord-americà sense que els Estats Units ho puguin impedir. A Europa, Andorra, Mònaco i Montenegro són exemple de països que utilitzen l’euro sense formar part ni de l’Eurozona ni de la UE. Com que no hi ha manera d’evitar que un país utilitzi la moneda que més li convingui, les amenaces que Catalunya serà expulsada de l’euro no tenen cap mena de sentit. Catalunya podria fer el mateix sense haver de demanar permís a la Unió o al Banc Central Europeu. Òbviament, aquesta seria una situació transitòria fins que el sentit comú portés a la plena integració, amb la possibilitat d’estar representats a les institucions de l’eurosistema i de participar en les seves decisions.

Conclusió: els membres del Col·lectiu Wilson pensem que el fet que les autoritats espanyoles amenacin amb la previsió de catàstrofes econòmiques sobre Catalunya si els catalans decidissin votar a favor d’un estat propi només demostra la seva debilitat amb un intent de guanyar el referèndum senzillament no celebrant-lo i per això, adopten l’estratègia de la por de les desgràcies econòmiques.

Estem convençuts que, si arriba el dia, les autoritats espanyoles no posaran entrebancs perquè Catalunya segueixi formant part de la Unió Europea. I ho faran per interessos econòmics: a Espanya no li interessa tenir una relació dolenta amb el país que ha de travessar quasi inexorablement quan vulgui exportar a Europa, i a Espanya li interessa negociar amb Catalunya perquè aquesta assumeixi una part proporcional del deute públic (que al cap i a la fi, al capdavall, és del Reino de España!). Ara bé, si no ho fan així i fan efectives les seves amenaces, Espanya possiblement podria impedir que Catalunya torni a formar part de la UE, perquè per ser membre de la UE podria ser necessària la unanimitat de tots els membres. Però Espanya no podrà vetar que Catalunya signi acords bilaterals de lliure comerç amb la UE per tal de formar part del mercat únic des del primer dia ja que, per signar aquests acords bilaterals, no cal la unanimitat, sinó la majoria qualificada. Tampoc podrà evitar que els ciutadans de Catalunya circulin lliurement per l’espai Schengen o que les empreses i els ciutadans catalans utilitzin l’euro com a mitjà de pagament.

Dit d’una altra manera: si els dirigents de Catalunya ho fan bé, els ciutadans i les empreses catalanes seguiran gaudint de lliure circulació de mercaderies i de treballadors, de prestació de serveis i de circulació de capitals. Exactament les mateixes llibertats de circulació que tenim ara mateix i que han permès Suïssa ser un dels països més rics i competitius del món. Catalunya, doncs, seguirà sent part d’Europa.



Això, que sona tant bé, de ben segur que ens en serà molt, però que molt útil per fer front a l’estratègia de la por i la mentida de les clavegueres de l’Estat espanyol -i acòlits-… Endavant!

Eps!, i abans que me’n oblidi, us podeu adherir -‘virtualment’ és clar- al Manifest de presentació i donar-los suport a través d’aquest enllaç

Siau…

In memoriam: Santiago Carrillo

Santiago CarrilloHe de reconèixer que no soc pas ‘comunista’, ni modern ni tradicional, però a en aquest personatge de la història de la Pell de Brau no se’l pot traure el mèrit de ser una persona amb sensibilitat i visió política.

Valgui com a comiat i reconeixement la reproducció d’aquest article que davant la contesa de l’Estatut del 2006 al TC espanyol va tenir la gosadia d’escriure.



Cataluña es una nación
Santiago Carrillo – 21/09/2009

Aunque algunos, no sólo en la derecha, se obstinen en negarlo, Cataluña tiene el derecho a considerarse una nación, un pueblo con características específicas. Lo reconocieron por primera vez las leyes españolas en la Constitución de 1978, al introducir en su Título Octavo la existencia de “nacionalidades” y “regiones” en nuestro territorio. Aunque la historiografía oficial haya sostenido lo contrario, asegurando que desde los Reyes Católicos España estaba unificada, lo cierto es que el problema subsiste hasta el día de hoy y que el Estado autonómico es, esencialmente, una consecuencia de esa realidad.

Una nacionalidad no es más que una nación que por razones determinadas no ha llegado a construirse en Estado. En Europa ese ha sido el problema que han conocido diversos Estados. El imperio austrohúngaro fue un Estado compuesto por diversas naciones que estuvieron juntas un tiempo y que no resistió el impacto de la derrota en la guerra del 14-18 del siglo pasado de la que surgieron como Estados separados no sólo Austria y Hungría, sino también Checoslovaquia, mientras algunas otras se integraron en un nuevo Estado, desaparecido hoy, Yugoslavia. Por cierto que tras la implosión del sistema soviético, Checoslovaquia se ha dividido todavía en dos: Chequia y Eslovaquia. El viejo imperio ruso, al desaparecer el sistema soviético, ha visto transformarse en Estados a algunas de sus nacionalidades.

El debate ideológico sobre nacionalidades y Estados se ha desarrollado sobre todo entre partidos e intelectuales de Centroeuropa y el imperio ruso. Su repercusión en Europa del Sur ha sido menor. Pero la noción de nacionalidad es suficientementeclara. Prats de la Riva la utilizó y en España la utilizaron corrientemente también fuerzas de la izquierda.

Cuando se introdujo en la Constitución, la inmensa mayoría de los que la votamos, sabíamos lo que hacíamos. Lo sabían los nacionalistas catalanes y vascos; lo sabía Suárez y quienes dirigían la UCD y desde luego, socialistas y comunistas. También lo sabían los pocos que votaron en contra del Título Octavo porque no querían reconocer la personalidad nacional de Cataluña, Euskadi y Galicia.

Podía esperarse que en estos años, con los buenos resultados del Estado autonómico, este tipo de cuestiones hubieran alcanzado la más amplia comprensión. Así habíamos contemplado declaraciones como éstas que Manuel Fraga hizo a María Antonia Iglesias tiempo atrás y que El País publicó: “Podemos entre todos repensar una España que ya no puede ser la misma que cuando se hizo la Constitución. Porque ha ido creciendo, se ha ido arraigando el principio de autonomía y eso es bueno”.

En esas declaraciones hablaba de los cambios de mentalidad sobre este tema como un “proceso civilizador” y añadía que todos teníamos que civilizarnos “y yo el primero”.

Implícitamente, el mismo Fraga estaba reconociendo que en el momento en que se hizo la Constitución no había un consenso total, lo que explica cierta ambigüedad formal en la letra en la Constitución. Pero además había potentes poderes fácticos que amenazaban con intervenir en contra.

Hoy tenemos una democracia más sólida que en 1978. Tenemos un desarrollo político que ha ido presentándonos los problemas reales sin ambigüedades y además sabemos que cualquier decisión que menoscaba el Estatuto de Cataluña, puede convertirse en la amenaza más grave para la unidad de España. Ese Estatuto no es sólo lo que pedían los catalanes, es el texto que aprobó primero la Comisión Constitucional, después el Parlamento y por último el pueblo de Cataluña en referéndum. Ha seguido al pie de la letra el trámite que el artículo 151 de la Constitución prescribe para que el Rey lo promulgue como Ley Orgánica.

Mi amigo el profesor Peces-Barba escribió un artículo hace días en el que daba a entender que la unidad de España quedaba asegurada porque la independencia de Cataluña necesitaría el voto de todos los españoles. Coincido con él en una cosa, hoy por hoy la mayoría de los catalanes se satisface con una amplia autonomía. Pero si desde instituciones del Estado como el Tribunal Constitucional se produce un pronunciamiento negativo ignorando el calado político de la cuestión, en 24 horas podría suceder que pasáramos de una Cataluña autonomista a una Cataluña independentista.

¿En qué situación nos encontraríamos en tal caso? Un Gobierno responsable en Madrid, ¿que haría? ¿Enviar al Ejército? No creo que ningún ciudadano con dos dedos de frente esté por lo que sería una guerra. Europa y la ONU forzarían la negociación. Y a pesar de la seguridad que parece tener el profesor en que esos organismos iban a resolver la situación a favor de un Gobierno español beligerante, no acabo de percibir los fundamentos de ese optimismo.

Creo que lo sensato y lo inteligente es dejar las cosas como las situó el Congreso de los Diputados y el referéndum catalán. El interés político del Estado español es ése. Y eso es lo que decidieron los representantes de la soberanía popular en su día.



Siau…

Heribert Barrera

“Si Catalunya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosament ha d’aspirar a esdevenir un estat.”

2on aniversari del 10-J

10 de juliol de 2010

Vull commemorar, amb la dignitat que es mereix, aquest segon aniversari de la gran manifestació què, amb l’eslògan ‘Som una nació. Nosaltres decidim’, va transcórrer el passat 10 de juliol de 2010 pels carrers de Barcelona i, de la mà d’Òmnium Cultural, va aplegar més d’un milió de catalanes i catalans de totes les edats i condició al crit d’Independència!. I res millor per a aquest reconeixement que un parell d’articles que posen en clar que les coses s’han mogut, i molt, des del susdit esdeveniment fins avui dia, a la nostra banda és clar. L’altra, la de l’Estat opressor, segueix si fa o no fa igual, una mica més nerviosos però… aital ens comenten al primer article, un editorial d’en Vicent Partal.



Dos anys després ‘ells’ s’han tornat més violents
Vicent Partal – 10/07/2012

“Mai no hi ha hagut un nacionalisme espanyol demòcrata, i aquest és el gran mal que tenen. Però això d’ara comença a fer so de trons”.

Han passat dos anys de la gran manifestació del 10-J. La crescuda de l’independentisme sociològic i polític és evident i apareix ben reflectida en les enquestes. No sabem com aconseguir l’objectiu i hi ha nervis i tensió, però la fita sembla a tocar i el país, convençut. Tot amb tot, hi ha un canvi que jo no perdria de vista: ells també estan molt nerviosos i s’han tornat violents.

Quan dic ‘ells’, ho dic a la manera d’aquell ‘ells’ fusterià, tan directe que no necessita aclariments: ells, els d’allà. Ells, dic, estan molt nerviosos. Si repassem els fets d’aquestes últimes setmanes, en trobem més d’agressions al català, a tot el país, que no de creixement de l’independentisme. El futbol supose que hi ajuda, però també un tancament de files clar. I tant hi fa que siguen de dreta com d’esquerra –la pantomima d’Equo com a exemple recent.

La final de la copa d’Europa de futbol esdevingué un autèntic míting nazi a la plaça d’Espanya de Barcelona. Els governs aragonès i balear han pres el relleu del govern valencià en la comesa d’esclafar com siga la llengua del país. El cercle sobre (contra) la immersió avança amb noves lleis. I l’ofec econòmic. Els insults arriben d’on menys t’esperes (pel fet que Twitter siga en català, posem per cas) i si guanyes una cursa i ets català, et desqualifiquen…

Sincerament, no sé on porta tot això. Mai no hi ha hagut un nacionalisme espanyol demòcrata, i aquest és el gran mal que tenen. Però això d’ara comença a fer so de trons. Massa violència, massa agressivitat, massa atacs.

I al davant, en el nostre terreny, hi trobe un nerviosisme evident, perquè la cosa no es concreta, però també una calma un pèl sorprenent. Com si estiguéssem tan segurs de guanyar que no féssem ni cas de les amenaces. Tant de bo que siga així, perquè, guanyat, allò que se’n diu guanyat, ara com ara no tenim sinó el cap, el cervell, d’una bona part dels ciutadans –res més. Que ja és molt, no em malinterpreteu…



El segon article, d’en Pere Cardús i Cardellach, que ens porta el balanç d’aquest dos anys d’ençà de l’esdeveniment…



10-J: Dels atacs a l’autogovern a la majoria sobiranista
Pere cardús i Cardelach – 10/07/2012

“Avui fa dos anys de la històrica manifestació ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ que va respondre amb contundència a l’atac ferotge del TC contra l’estatut de Catalunya”

La multitudinària manifestació del 10 de juliol del 2010 (vídeo) per respondre a la sentència (pdf) del Tribunal Constitucional espanyol que deixava l’estatut de Catalunya en paper mullat, es considera un punt d’inflexió en les relacions amb Espanya i el principi del procés d’independència. Dos anys després d’aquella afirmació nacional popular, impulsada per Òmnium sota el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’, el país ha rebut múltiples atacs d’Espanya, però no ha deixat d’ampliar-se la majoria social i política favorable a l’estat propi.

Durant els dos anys que ens separen de la jornada històrica del 10-J han passat moltes coses: canvis de governs, noves organitzacions que no existien, intensificació dels atacs a la llengua i a l’autogovern, l’estratègia del pacte fiscal, les enquestes del CEO, els congressos dels partits… A continuació, fem balanç d’aquests dos anys.

Del tripartit a CiU

Pocs mesos després de la sentència contra un estatut aparellat i negociat durant el mandat de set anys del tripartit (PSC, ERC, ICV), a final de novembre, es van convocar eleccions parlamentàries. Convergència i Unió les va tornar a guanyar, ara amb prou marge per a formar govern en solitari, però sense majoria absoluta. Començava el període de la ‘geometria variable’. Artur Mas s’havia presentat a les eleccions amb la proposta de transició nacional centrada en un pacte fiscal en la línia del concert econòmic.

Fins ara l’estratègia del pacte fiscal ha consistit a acumular forces a Catalunya, però aquest mes es tanca aquesta fase i s’obre la negociació amb l’estat. Al cap de dos anys de la multitudinària manifestació que va esdevenir un clam independentista, el govern i una bona part dels partits fan una última proposta d’entesa a Madrid que, si fracassa, pot obrir de manera indeturable, potser a través d’unes noves eleccions, el procés cap a l’estat propi.

La societat empeny sense parar

Quan es va emetre la sentència contra l’estatut, la convocatòria de mobilitzacions no va agafar en fred la societat. Les consultes sobre la independència ja feia un parell d’anys que havien reactivat una societat atordida pel debat estatutari. En caure la sentència, ja se n’havien fet les tandes principals amb centenars de municipis consultats. Com si es tractés d’una gestació, nou mesos després de la manifestació, el 10 d’abril de 2011, Barcelona Decideix va fer sonar una gran campanada amb una consulta amb el 21,37% de participació i més de 257 mil vots emesos.

Van ser uns resultats sorprenents perquè superaven de molt la participació en una consulta recent sobre la reforma de la Diagonal (un 12,2%) que havia impulsat l’Ajuntament governat per Jordi Hereu (PSC), que hi havia abocat tots els recursos públics i institucionals de què disposava. Però també superaven el suport electoral que havia donat la batllia a Hereu (14,8%).

Òmnium, per la independència fiscal i cultural

Un cop completat el període de consultes, que va començar el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt i que es va acabar amb la consulta de Barcelona, Òmnium Cultural va fer el juliol del 2010, any del seu cinquantè aniversari, una passa endavant amb el compromís ‘d’enfortir nacionalment la societat perquè, quan arribi el moment del referèndum, el sí sigui majoritari i decidit’. A més d’aquest compromís amb la independència, el discurs (pdf) de la presidenta, Muriel Casals, va esbossar dos grans objectius més de l’entitat: la independència cultural, amb un pacte nacional pel foment de l’ús social del català; i la independència fiscal duent a terme, si calia, accions d’objecció fiscal.

L’ANC recull l’herència de les consultes

Tot amb tot, una bona part dels activistes que van organitzar les consultes, escaldats per la la lluita dels partits, va impulsar un nou moviment cívic que va culminar en la fundació de l’Assemblea Nacional Catalana, que després de mesos d’actes de proximitat als pobles i ciutats de tot Catalunya, va omplir el Palau Sant Jordi amb més de set mil assistents que van establir les bases de l’acció futura. La primera gran mobilització de l’ANC és la Marxa per la Independència que va començar a final de juny i que vol culminar en una gran manifestació l’Onze de Setembre d’enguany.

Els partits prenen posició

L’evolució de l’adhesió social a la independència s’ha vist corresposta d’una manera o altra en els processos congressuals que els partits han fet en aquests dos anys que ens separen del 10-J. El primer a moure’s va ser Esquerra Republicana de Catalunya que, després del daltabaix electoral del novembre del 2010, va començar un procés de renovació de cares i d’estratègies que, el setembre del 2011, va portar Oriol Junqueras a la presidència, amb un discurs allunyat de l’opció del tripartit i disposat a estendre la mà a la transició nacional de CiU.

Poc després, va ser el torn del Partit dels Socialistes de Catalunya, que havia de trobar un substitut a l’ex-president Montilla i fer una profunda renovació per recuperar la centralitat després de quedar-se amb 28 diputats al Parlament. Tres candidats es van batre en un congrés que va entronitzar el candidat de la continuïtat, Pere Navarro, contra el catalanista Àngel Ros i l’obiolista Joan Ignasi Elena. Al cap de poc de l’elecció de Navarro, cada dia més veus de dirigents del partit demostren la seva preocupació per la manca de connexió dels socialistes amb l’evolució nacional de Catalunya.

Al congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, el primer des de la recuperació de la Generalitat, el partit va formalitzar la incorporació de l’estat propi com a objectiu del partit. D’aquesta manera el partit més gran de l’espai polític català feia una passa més, el març d’enguany, en la concreció de l’objectiu final de la transició nacional. En els discursos del congrés, Artur Mas i Oriol Pujol, el nou secretari general, van presentar la seva cara més sobiranista per enterrar el vell objectiu d’encaixar Catalunya dins Espanya.

En canvi, el congrés d’Unió Democràtica va revalidar la presidència de Josep Antoni Duran i Lleida, que va obrir la reunió amb un discurs molt bel·ligerant contra la independència. La candidatura del batlle de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, va ser derrotada, però va aconseguir aprovar una esmena que posava l’estat propi com a objectiu juntament amb alguns membres de la candidatura de Duran i de la Unió de Joves.

És precisament el batlle Vila d’Abadal que el juny del 2011 havia anunciat la institució de l’Associació de Municipis per la Independència, que un any després agrupa 485 municipis, 24 consells comarcals i una diputació. L’AMI vol convocar un referèndum sobre la independència des dels municipis quan representi el 60% de la població de Catalunya.

Jordi Pujol abraça la independència

Un altre element polític important en el període que ens separa de la manifestació del 10-J és el reconeixement de la mort de la via de l’encaix per l’ex-president Pujol, que ha professat que no hi ha cap més opció per a la supervivència de Catalunya que la independència. ‘Em diuen que no ho digui, però jo i l’Espriu hem fracassat’, explicava l’ex-president en aquesta entrevista de VilaWeb, i afegia: ‘Jo ara votaria la independència’.

El cas de Pujol no és, tanmateix, l’únic d’un dirigent de pes que ha evolucionat cap aquestes posicions. L’ex-ministre socialista i conseller assessor de la Comissió Europea, Joan Majó, declarava fa poc en una entrevista que s’apuntava a una Catalunya independent dins la Unió Europea. I aquesta setmana mateix, l’ex-conseller d’Economia, Antoni Castells, ha reconegut que el projecte era mort perquè no ha trobat federalistes a l’altra banda, a Espanya.

La majoria social independentista, el 51%

Aquest canvis polítics i cívics han anat acompanyats d’un creixent suport social a la independència, captat per les enquestes. El Centre d’Estudis d’Opinió va començar a demanar pel vot en un hipotètic referèndum d’independència tot just fa un any. El sí va recollir un 42,9% dels vots, i el no, el 28,3%. En l’última enquesta, feta pública aquest juliol, el suport a la independència se situa al 51,1% i el suport a la unió amb Espanya baixa al 21,1%. Unes enquestes anteriors a aquestes, fetes amb metodologies diferents, ja indicaven aquesta tendència que s’ha accentuat clarament del 10-J ençà.

Els atacs a l’autogovern no cessen

Mentre Catalunya avança pel camí sobiranista, el govern espanyol no deixa d’atacar els punts afeblits per la sentència del TC que va portar a la manifestació de fa dos anys. La llengua a l’escola i les competències de l’administració catalana han estat, incessantment, objecte de sentències jurídiques i d’infraccions. El model de finançament no s’ha portat a terme, amb el pretext de la crisi, i l’estat s’ha negat a fer les transferències pendents i pactades amb la Generalitat. A més, cada cop són més habituals les veus que reclamen una recentralització i la liquidació de l’estat de les autonomies. En aquesta situació, la possibilitat d’una intervenció de les autonomies, també de la catalana, pel no-compliment dels objectius de dèficit marcats pel govern espanyol, ha sonat amb força.

Contra la immersió en català

Però on els atacs han estat més sagnants ha estat en el model d’immersió lingüística a l’escola. Amb la sentència del TC a la mà, el Tribunal Suprem va donar la raó el 22 de desembre d’aquell mateix any, el 2010, a tres famílies que es queixaven que els seus fills no podien fer les classes en espanyol. El Suprem ordenava a la Generalitat que adaptés el sistema d’ensenyament a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut i que l’espanyol fos introduït com a llengua vehicular ‘de manera proporcional i equitativa al català en tots els cursos’.

El 2 de setembre del 2011 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar una interlocutòria (pdf) amb què donava un ultimàtum de dos mesos a la Generalitat perquè apliqués la sentència del Suprem del desembre anterior. La Generalitat va presentar un recurs, i aquell termini es va suspendre.

Pocs mesos més tard, el 9 de març del 2012 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre una resolució sobre el recurs de la Generalitat (pdf), a qui donava la raó en l’argument que la sentència del Suprem no es podia aplicar d’una manera generalitzada a tot el sistema educatiu català.

I, en efecte, el 31 de maig passat, hi va haver unes noves sentències del TSJC obligant a escolaritzar en espanyol quatre famílies més. Segons el jutge, tant el català com el castellà són llengües vehiculars del sistema educatiu català, d’acord amb les sentències recents del Suprem. Per tant, els pares tenen el dret de demanar l’escolarització en castellà, i l’administració ha d’adaptar el sistema.

L’última sentència del Tribunal Suprem espanyol (pdf) contra la immersió lingüística en l’ensenyament infantil es basa en la sentència del Tribunal Constitucional (pdf) del 28 de juny del 2010 contra l’estatut, demà farà dos anys. Aquella sentència determina que el català no pot ser l’única llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya. Així ho deixa clar en la interpretació de l’article 35 sobre els drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament i en l’anàlisi del 6.1. ‘El castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament’, diu la resolució.

Tot avança o tot recula

En conclusió, els dos anys que ens separen de la gran manifestació del 10-J no han estat lineals, però confirmen una evolució prou profunda en el projecte polític català que aquells dies va ser atacat descaradament per set magistrats a Madrid. Si bé la sentència va debilitar el cos jurídico-administratiu dels catalans, també en va enfortir la consciència nacional. La capacitat de resposta de les institucions catalanes en el terreny de joc espanyol és més feble, però la fortalesa per a assumir nous objectius nacionals és més sòlida dos anys després d’aquella històrica jornada.



I és que, veritablement, la manifestació, a banda de la sentència del TC espanyol, va marcar un abans i un desprès de la nostra història. Potser és massa prematur per afirmar-ho, però de ben segur que aquesta data, el 10 de juliol de 2010, passarà a la nostra memòria com una gran fita, com l’inici de la culminació de l’alliberament de Catalunya, i si no… temps al temps…

Siau…

20 anys de l’assalt a la seu d’El Temps

Article publicat a VilaWeb.



Avui fa vint anys de l’assalt per la Guàrdia Civil de la redacció d’El Temps

“Tres periodistes van ser detinguts com a part de l’operació Garzón”

Avui sis de juliol fa vint anys de l’assalt per la Guàrdia Civil de la redacció d’El Temps a Barcelona. Aquella operació que cercava la detenció del periodista Oriol Malló, que es va lliurar amb posterioritat als Mossos, formava part de l’Operació Garzón. Aquells mateixos dies Eduard López, redactor d’El Punt, també va ser detingut així com el cap de correcció del Diari de Girona Carles Bonaventura, en aquella època destacat dirigent d’ERC.

En aquest àudio recuperat del programa L’Orquestra de Catalunya Ràdio, programa posteriorment censurat per aquests fets, s’explica i es denuncia l’assalt a la redacció del setmanari. En el programa ho explica l’actual director de VilaWeb, Vicent Partal, que era contertulià habitual de l’Orquestra. L’editora de VilaWeb Assumpció Maresma era en aquell temps la directora adjunta del setmanari, que tenia de director Oriol Castanys.

Enllaç a l’audio (Disculpeu la falca publicitària, no l’he pogut driblar!).

Les primeres set detencions de l’operació Garzón es van fer el 29 de juny de 1992, per ordre del l’ex-jutge de l’Audiència espanyola, contra persones relacionades amb el moviment independentista per presumpta pertinença a Terra Lliure. L’operació, que es va saldar amb una quarantena de detinguts, es preparava des de feia dos anys i pretenia desactivar el moviment durant els Jocs Olímpics que es van fer aquell estiu a Barcelona.

Les detencions es van produir en uns quants indrets de Catalunya i del País Valencià. En l’operació es van escorcollar les seus del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a Barcelona i de la revista el Temps, a València. Trenta de les detencions es van fer abans del començament dels Jocs i les vuit restants després de la cloenda. Les detencions van afectar membres actius de l’organització armada, però també periodistes del diari el Punt i el Temps, militants d’organitzacions polítiques com l’MDT, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya i el grup ecologista Alternativa Verda.

Tortures

El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació de vint-i-cinc dels detinguts, disset dels quals van denunciar haver patit tortures. Garzón els va ignorar i va donar validesa a les declaracions fetes sota tortura.

‘Garzón va vulnerar així els drets humans amb l’operació Garzón, tal com va sentenciar (pdf) el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, que va condemnar l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura per haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments tot i les evidències existents. L’aparell polític i jurídic del moment, amb tot, no s’han assegut mai, de moment, al banc dels acusats’, expliquen els impulsors del documental ‘Operació Garzón contra l’independentisme català‘, estrenat recentment.



Per a què la sorra dels temps no se’ns endugui la memòria…

Siau..