Arxiu de la categoria ‘ El retrovisor ’

La ‘Via Boix”

  1. declaració institucional del parlament favorable a obrir el procés d’independència;
  2. formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se d’Espanya;
  3. convidar l’estat espanyol a formar una comissió de negociació bilateral;
  4. presentar públicament el dictamen de la comissió del punt 2;
  5. convocar eleccions amb el compromís de declarar la independència, si hi hagués una majoria de diputats sobiranistes.

Algú té cap dubte que estem fent aquest camí? perquè jo no…

Podeu llegir l’article on l’he trobada aquí.

Garantir-nos el futur

Exercit Jaume IAmb les eleccions gairebé a tocar, i convençut que a curt termini tindrem Estat català, em venen al cap alguns assumptes que s’haurien d’abordar, no ja per al 26-N sinó per a una mica més endavant, quan conformem el nostre Estat. Un dels més importants que se’m acut és com garantirem el nou estatus d’Estat, la nostra sobirania i independència davant qui ens vulgui mal -i no anomeno ningú, eh!-. Vull dir, com podrem mantenir-nos lliures, dins les limitacions d’una pertinença al món globalitzat, sense un sistema de prevenció, seguretat i defensa?. He sentit dir, al MHP en alguna entrevista, que no hauríem de tenir exercit, que podríem pactar la nostra protecció amb d’algú, fins i tot amb l’exercit espanyol, però això no ho veig pas clar.

La resposta en aquesta qüestió la vaig avançar fa gairebé dos anys en un apunt d’aquest bloc on deixava -penso- prou clara la meva posició… i ves per on que avui fent un tomb per la xarxa m’he retrobat amb una entrevista a en Joan Ramon Resina (Catedràtic de la Universitat de Stanford) que, si bé és una mica anterior al meu apunt -citat més amunt-, defensa una posició semblant i a més a més hi afegeix una perspectiva molt interessant i molt més elaborada que no pas la meva, com s’escau a una persona de les seves capacitats, és clar.

Aquí la teniu…



Seria innocent fundar un exèrcit català amb personal que ha jurat fidelitat a la bandera espanyola
Joan Ramon Resina – 21/09/2012

El dia que es proclami la independència, què podem preveure que farà l’exèrcit espanyol?

Hi haurà remor de sabres, sustentat per la vigència de l’article vuitè de la Constitució espanyola. Però si no es produeix una mena de cop d’estat, amb desafiament militar del poder civil, és molt improbable que hi hagi una actuació real de les forces armades. Potser un moviment demostratiu de tropes, sí que és possible que n’hi hagi, però una acció militar real amb víctimes deslegitimaria l’Estat espanyol com a membre democràtic de la Unió Europea. Es dubtós que Espanya arrisqués la seva pertinença o que la UE tolerés una agressió interna d’aquesta mena, encara que, forçant la realitat, la considerés un afer interior de l’Estat.

L’Estat català tindrà exèrcit? Hauria de tenir-ne?

Hauria de tenir-ne. Un exèrcit professional amb capacitat dissuasòria i integrat al futur exèrcit europeu.

Seria un trasllat del personal de l’exèrcit espanyol cap a l’exèrcit català?

Dubtosament hi hauria una part substancial de l’exèrcit espanyol interessada en deixar aquest cos per formar-ne un de català. En cas que es donés aquest interès, caldria estudiar els ingressos cas per cas. Seria molt innocent fundar un exèrcit català amb personal que ha jurat fidelitat a la bandera espanyola i que forma part de les seves forces armades de manera voluntària.

La defensa catalana, s’organitzi com s’organitzi, hauria de pertànyer a la OTAN?

Haurà de pertànyer a les forces europees i mentre aquestes en formin part, haurà d’estar integrada a l’OTAN.

Seran necessaris uns serveis secrets catalans? Quina utilitat tindrien?

L’espionatge és una realitat de l’Estat modern. Un servei d’intel·ligència seria indispensable per la supervivència de l’Estat català.

Una Catalunya independent, cediria instal·lacions a l’exèrcit nordamericà?

Podria fer-ho. No es pot descartar una col·laboració estreta amb l’OTAN, que repercutiria en l’estabilitat del nou Estat català.

Quina política d’aliances tindria la defensa catalana? Qui serien els nostres aliats naturals? L’Estat francès?

Catalunya, malauradament, no té aliats naturals. Ho demostra la història. Caldria cercar-los a base d’establir interessos comuns i intercanvis de suport. França sols pot ser un aliat de Catalunya en èpoques de rivalitat amb Espanya, en aquests moments una perspectiva més aviat improbable. L’existència del Rosselló com a departament francès també ho dificulta. Catalunya necessita aliats que no tinguin res a témer del nou estat, països als quals la seva independència no els suposi rivalitat en cap aspecte, i que tinguin alguna cosa a guanyar donant-li suport i garantint-ne l’existència. Estats Units i Israel podrien ser els aliats més determinants, però per guanyar-los Catalunya ha de capgirar el seu biaix radical amb proclivitats autodestructives.

Quines relacions militars hi hauria entre Catalunya i Espanya?

Les que es donessin al si de la Unió Europea entre països membres.

L’Estat català passaria a ser propietari de les propietats de l’exèrcit espanyol al Principat?

Seria lògic que així fos. Però d’Espanya cal esperar-ne una conducta de colonitzador en retirada. S’emportarà el que pugui i malmetrà la resta.

Com organitzen la seva defensa altres estats de les mateixes dimensions que Catalunya? Quin és el model a seguir? Danès, holandès, israelià (reservistes, amenaça permanent)?

Exèrcit professional d’alta qualificació per l’oficialitat i una combinació de soldats amb contractes renovables i pas posterior a la reserva.

Quina política tindrà Catalunya en la majoria de conflictes existents? Catalunya serà prosionista o propalestina? Estarem a l’òrbita de França, dels EUA, d’Espanya?

En els conflictes internacionals Catalunya serà, com ara, allò que li dictin els mitjans. El posicionament oficial variarà en funció dels tractats i les relacions internacionals, com passa a tots els estats. No hauria d’estar a cap d’aquestes òrbites sinó directament integrada a les forces europees que, indubtablement, aniran creixent en importància. Una política d’aliança amb els Estats Units comportarà també la cooperació militar en alguns aspectes, sempre, però, sense vulnerar les directrius europees.

Quins interessos es defensaran a Àfrica? En què canviarà la política internacional catalana respecte l’espanyola?

Aquesta pregunta pressuposa un colonialisme català que em nego a acceptar com a horitzó de la llibertat de Catalunya. Si la pregunta apunta a l’estatus de Ceuta i Melilla, o al Sàhara ex-espanyol, em fa l’efecte que la política internacional catalana, en la mesura que n’hi ha, no necessita esperar fins la independència per adoptar posicions raonables.

Serà un exèrcit defensiu o anirà pel món en missions humanitàries?

Hi ha contradicció entre les dues funcions? En tot cas, les missions humanitàries s’haurien de desplegar solament sota el mandat de l’ONU.

Tindrem servei militar?

Seguirem els criteris generals europeus.

Els Mossos passaran a ser el cos policial català amb les atribucions actuals de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola o caldrà crear cossos diferents per substituir-los?

Els Mossos haurien de ser l’únic cos policial nacional. A banda hi hauria les diverses policies municipals i cossos de seguretat particulars -institucionals- homologats.

Es mantindrà l’estructura militar de la Guàrdia Civil o els agents catalans tindran un caràcter més cívic?

Caldria anul·lar l’estructura militar i fer dels Mossos una policia estrictament civil.

En què canviarà, pel ciutadà de carrer, comptar amb un cos policial 100% propi i amb totes les atribucions?

Si el cos és realment professional, el ciutadà tindrà uns agents que entendran la paraula ‘servei’, sabedors que treballen pel ciutadà, que són servidors de l’ordre públic, i que aquest, en un sistema democràtic, reflecteix la voluntat del comú. Uns agents que sentin la necessitat d’aquest servei i que n’estiguin orgullosos, en lloc de funcionaris enrocats en el poder que deriven de la funció pública i que es miren el ciutadà amb aires de perdonar-li la vida, o en el millor dels casos com una molèstia. Convindria anul·lar l’estatus funcionarial de la policia. Com qualsevol altre treballador, l’agent d’ordre públic hauria de tenir un contracte, tan generós com es vulgui, però sense blindatge polític.

Els agents parlaran 100% en català? Veurem sancions i administració de justícia en el nostre idioma?

Quin sentit té que un cos de policia nacional no parli en l’idioma del país? Com es pot fidelitzar un cos de seguretat si els agents ni tan sols s’identifiquen amb el país en nom del qual exerceixen el dret de violència legítima? La justícia hauria de funcionar exclusivament en català. Independitzar-se administrativament d’Espanya i continuar sota el seu jou espiritual seria el súmmum de la ingenuïtat i la garantia d’una dependència permanent, perquè una Catalunya políticament independent però segrestada dins l’òrbita hispana a través de l’idioma ja no es podria tornar a independitzar. Aquest ha estat el destí d’algunes ex-colònies espanyoles

En què canviarà que sigui policia catalana qui s’encarregui de les duanes, antiterrorisme, tasques que actualment feia la Guàrdia civil espanyola?

En res formalment. En molt, però, si la policia està integrada per persones que senten el país i porten l’uniforme per vocació de servei.

Quines solucions han pres altres nacions recentment independents, o nacions de les mateixes dimensions que Catalunya, pel què fa a l’organització de les seves forces policials?

Desconec el sistema policial dels nous estats. Pel que fa a nacions de dimensions reduïdes, cada una s’ha organitzat en funció de les seves necessitats, possibilitats i història. Per exemple, Suïssa, Israel, la República Txeca. Catalunya possiblement adoptaria un model existent i el modificaria segons la seva experiència. Convindria que el model no fos rígid sinó modificable i millorable, és a dir, adaptable.



Doncs això, no podem viure eternament en un pacifisme infantil i no tenir en compte el món en que vivim i les circumstàncies a partir de les que haurem esdevingut independents i d’on haurem ‘fugit’… I cal, per davant de tot i de qualsevol ingerència… garantir-nos el futur.

Siau…

Fes-me cinc cèntims!

ReagrupamentDes de la comunicació oficial del posicionament de Reagrupament Independentista de Catalunya davant la pròxima contesa electoral fins a avui m’he trobat immers en un procés de meditació interior, amb alguna interpel·lació per part d’amics i coneguts. De primeres he de dir que jo també em vaig sorprendre amb la decisió de la Junta Directiva de Reagrupament en demanar i oficialitzar el suport al President Mas -que no a CiU, siguem clars!- i amb la decisió de no presentar-se, i he de reconèixer que em va costar, i molt, pair-ho, però un cop ben explicat i argumentat la cosa té tota la seva lògica i en resulta del tot entenedor i assumible, com a mínim, per a la meva persona.

Però anem al rovell de l’apunt i aquest crec que es resol prou bé amb aquesta entrevista a en Joan Carretero



“Votar el president Mas és ara la millor possibilitat pel país”
Mireia Giner – 23/10/2012

“Joan Carretero (Tremp, 1955) és president de Reagrupament, partit que en aquestes eleccions ha demanat el vot pel candidat de CiU, Artur Mas. Des de Puigcerdà, on exerceix de metge, ens recorda que són unes eleccions inèdites i que al seu entendre cal estar al costat del president de la Generalitat perquè pugui convocar el referèndum. I desitja d’aquí quatre anys poder circular amb un carnet d’identitat català i de la Unió Europea.”

Reagrupament dóna suport a Artur Mas en les properes eleccions. Per què aquesta decisió?
Inicialment volíem que hi hagués una unió de totes les forces que volen la independència i l’Estat propi. Però això no ha estat possible i llavors nosaltres tenim clar que no volem ser una força més. Som una força que fa dos anys va competir i no va aconseguir cap diputat. Per tant, vist el que hi havia hem pensat que el més important és donar suport al president Mas, que és qui està liderant el procés per fer un referèndum, i poder tirar endavant el projecte que nosaltres volem.

En què es diferencien les eleccions del 25N amb les de fa dos anys?
Fa dos anys ho vam provar, no vam obtenir representació al Parlament. Aquest any ho podíem tornar a intentar i era possible que tampoc en tinguéssim. No tenia gaire sentit destinar esforços per no aconseguir cap representació. La proposta que fa el president Mas no l’havia feta mai cap president de la Generalitat fins ara. Aquestes eleccions seran úniques. És molt important que pugui tirar endavant aquesta proposta i tingui la suficient força el 25 de novembre.

L’han presa per unanimitat? Hi ha hagut molt debat intern?
És una decisió que ha pres pràcticament per unanimitat tota la junta directiva. Feia dies que en parlàvem i hem pensat que era la millor possibilitat pel país. Esperem que la majoria dels associats hi estiguin d’acord. És evident que uns ho veuran amb més bons ulls i d’altres no tant, però nosaltres no som una secta. Som un moviment polític i per tant la gent té una opinió.

El president Artur Mas s’ha posat en contacte amb vostès?
Sí, sí, es va posar en contacte amb mi per agrair-me el suport i saludar-me.

Vostè farà campanya?
En principi no, però no vol dir que en un acte en concret hi pugui ser, si val la pena que hi sigui.

El suport a Mas suposa un trencament de la coalició amb ERC que van fer a les eleccions generals?
No. Amb ells tenim coalició en alguns municipis i a Madrid, i en principi això continua i esperem que continuï bé. Però insisteixo que aquestes eleccions tenen un caràcter singular on el president demana suport per poder tirar endavant un referèndum d’autodeterminació. Estem en una situació inèdita en la política catalana.

Vostè va marxar d’ERC per fundar Reagrupament. Què els diferencia avui dia?
Nosaltres no som un partit polític convencional, on el seu objectiu és ser gran, créixer i governar, sinó que som un moviment que vol que Catalunya sigui un Estat lliure i independent. El dia que això s’aconsegueixi deixarà de tenir raó la nostra existència política. Som un moviment transversal on hi ha gent que pot ser més de dretes, d’esquerres o de centre. En canvi ERC moltes vegades es posiciona clarament com a partit d’esquerres. Les diferencies són importants.

Per què no va ser possible fer una coalició electoral dels partits independentistes? Massa personalismes?
Hi ha històries que han fet que hi hagi divergències en plantejaments, maneres diferents de veure les coses. I és difícil d’un dia per l’altre que organitzacions que tenen poca relació ho arreglin tot i facin una coalició.

I digui’m. Amb quina llei a la mà pot assegurar que Catalunya formarà part de la Unió Europea i de la zona euro quan esdevingui independent?
Una Catalunya lliure i el fet de ser un Estat lliure a l’Europa occidental el més normal és que formi part de la Unió Europea. Queda clar que la Unió Europea no té previst què succeeix si un territori d’aquesta esdevé un Estat propi. Però en tot cas no hi ha cap norma que digui que ha d’estar exclòs de la UE. I tinc clar que si això passa haurem de negociar.

El català haurà de ser l’única llengua oficial del futur Estat?
És un debat prematur. El que jo vull és una Catalunya lliure on els seus ciutadans puguin decidir, però és evident que la llengua pròpia de Catalunya és el català, encara que també cal recordar que hi ha molts ciutadans que tenen el castellà com a llengua comuna. El nou Estat haurà de garantir l’ordre lingüístic de totes les persones que hi siguin. Ara bé, és una evidència que el català haurà de ser la llengua pròpia d’aquest país.

Des d’Espanya ataquen el nou procés català amb el discurs de la por. Estan febles d’arguments o farà forat?
De fet, arguments no n’han tingut gairebé mai. Ara fan servir arguments punitius, de castigar el president. Els que apostem per la independència sempre ho hem fet amb arguments. I afortunadament la gent ja ha perdut la por.

Què en pensa de les declaracions del ministre Wert “el nostre interès és espanyolitzar els nens catalans”?
Són declaracions de tipus feixistoide. No es pot intentar uniformitzar la gent des del punt de vista nacional. La gent és com és. Això ja ho va intentar la dictadura franquista i no se’n van sortir. Va intentar aniquilar la cultura i llengua catalanes i no va poder. Com a mínim, són unes paraules molt desafortunades, però alhora la gent que podia tenir el dubte de què pretenen cada vegada ho tenen més clar.

Es veu amb un passaport català d’aquí uns anys?
Atès que serem de la Unió Europea no ens caldran passaports, sinó que amb el document d’identitat català ja en farem prou. Crec que aquest procés s’ha de fer amb serenitat però espero que sigui abans de quatre anys. Que pugui tenir un document que m’acrediti com a català i de la Unió Europea.



Doncs això, desitjo haver acomplert amb tot els que m’haveu demanat que us aclarís la situació al crit de ‘Fes-me cinc cèntims!”

Siau…

I quan ho penseu fer?

Catalunya a EuropaDes de la proppassada DIADA -amb majúscules perquè s’ho mereix!- el xip dels catalans ha canviat d’allò més. Si fa uns dies, pocs, la pregunta era: Què farem amb el nostre futur?, la d’ara és: Quan ho pensem fer?. Aquest és un canvi substancial i molt profund en la nostra mentalitat, s’ha passat del dubte de quin camí emprendre a demanar-se quan comencem a recórrer, de debò, el camí escollit perquè, és clar, aquest ja està decidit. Malgrat més d’un ho vulgui negar aquest canvi també s’ha esdevingut a Europa, car la manifestació no va deixar indiferent ningú, incloent-hi espanyols, europeus i més d’una potència mundial… que han posat els ulls com plats en veure l’embranzida que el procés d’independència a pres i la fermesa de la nostra decisió.

Un tast d’això que comento es pot copsar a través d’aquesta entrevista a en Ramon Tremosa publicada al seu bloc. Eps!, no ens en oblidem, que la UE, amb Alemanya al capdavant, no faria pas cap escarafall a causa de la nostra independència que crec veurien, com a mínim, amb ulls racionals…



La UE i Alemanya acceptarien una Catalunya independent?
Ramon Tremosa – 18/09(2012

Vista la gran manifestació de Barcelona de l’onze de setembre amb una demanda prou explícita d’independència, es multipliquen les preguntes sobre si la Unió Europea acceptaria una Catalunya independent. Si aquest procés complís uns requisits democràtics bàsics (àmplia, cívica, festiva i pacífica majoria expressada per mitjà d’una majoria al Parlament de Catalunya i un referèndum posterior), a la llarga Catalunya seria reconeguda per la majoria dels estats de la UE, malgrat totes les pressions espanyoles que poguessin haver-hi en contra. Si la UE ha reconegut Kosovo recentment, encara més ha de reconèixer Catalunya. Així, des del dia de la gran manifestació a Barcelona la pregunta que em fan molts diputats i algun alt càrrec de la Comissió Europea no és “què feu?” sinó “quan ho fareu?”. I és que sento a dir sovint,arran de la crisi, que l’Europa que funciona no és la dels grans estats-nació ineficients i centralistes del sud d’Europa, sinó l’Europa dels petits estats eficients del centre i del nord del continent, inclosa Alemanya, país que rutlla “perquè funciona com 17 Dinamarques independents: 17 agències tributàries úniques i 17 estats sobirans en la gestió dels seus aeroports, ports i trens. És a dir, l’Europa realment federal i descentralitzada rutlla, mentre que la centralista no.

1.Catalunya és vista a la UE com el país mediterrani més nórdic: país industrial, exportador i creatiu, amb gran vocació i ambició de capitalitat europea i de porta d’entrada i sortida del comerç intercontinental. Catalunya és vista com a model per als països PIIGS i al capdavall, Europa i Alemanya volen països que funcionin, on els seus governs paguin les factures a 30 dies, els mercats laborals siguin eficients, la justícia ràpida, la seguretat jurídica de les inversions internacionals efectivament protegida, no hi hagi dèficits de tarifa energètics brutals, on les infraestructures guanyin diners perquè es fan allà on fan créixer l’economia i no que en perdin a cabassos perquè van d’on no hi ha res a on no hi ha ningú… és a dir tot el que avui l’Espanya actual no ofereix. “Una altra vegada Espanya ha tornat a fracassar”, sento a dir sovint a la UE. Si una Catalunya independent garantís tot el contrari del que avui Espanya ofereix les portes europees se’ns obririen.

2.Les multinacionals i la independència: Subscric el que ha escrit fa poc el gran economista català Miquel Puig al diari Ara les dues darreres setmanes, “no tinc cap dubte que el debat sobre la independència de Catalunya és molt més sentimental que racional“. Les 4000 multinacionals que hi ha avui a Catalunya saben molt bé que si aquest fos un país normal (corredor mediterrani, gestió local eficient de ports, aeroports i trens, pagament puntual de factures, mercat laboral i energètic eficients, estabilitat jurídica de les inversions…) podrien multiplicar els seus tràfics i beneficis. Aquestes 4000 multinacionals, el dia després de que el Parlament català votés a favor de l’Estat propi, seguirien enviant els seus camions, vaixells i trens amunt i avall com si res. “No hi ha res racional a discutir sobre aquest punt” conclou Miquel Puig i jo comparteixo la seva opinió.

3. Vist des de Brussel·les cal dir que són molt poc consistents les amenaces d’expulsió de l’euro i de la UE si Catalunya proclamés unilateralment la seva independència, amenaces recurrents que es fan des de Madrid. Si hi ha algun país que corre perill de que el facin fora de l’euro és aquesta Espanya centralista, jacobina i ineficient, incapaç de canviar el seu xip aïllacionista secular i d’adaptar-se a un món obert i globalitzat com és el del segle XXI. Les 4000 multinacionals a Catalunya per interès propi no deixarien que Catalunya fos expulsada de l’euro i fins i tot podrien afavorir que es produís ràpidament l’ampliació interior que ja està considerada i estudiada a la UE per si Escòcia acaba votant a favor la seva independència.

4.Encara recordo l’astorament dels directius de Volkswagen a Martorell quan van veure a La Vanguardia a tota pàgina (19.03.2011) els intents (fracassats) de boicot a la visita parlamentària de la Comissió de Transports del corredor mediterrani que vaig organitzar al març de 2011, intents per part del govern del PSOE, que va enviar diplomàtics als despatxos de tots i cadascun dels diputats per a que es “desapuntessin” de la visita. Visita de tres dies que va ser la més nombrosa que mai ha fet una delegació del Parlament Europeu: 17 diputats, 15 alts càrrecs de la Comissió europea i 11 assessors parlamentaris de transports. “Quin merder entre Catalunya i Espanya, no?” em preguntaven els diputats. “Ep, que no l’he organitzat pas jo”, els contestava jo.

5.Brian Simpson, eurodiputat laborista anglès que presideix la Comissió de Transports, pocs dies abans de qué la Comissió Europea fes públic el mapa de prioritats ferroviàries de mercaderies, va declarar rotundament a La Vanguardia que “la UE havia de prioritzar el corredor mediterrani i que el corredor central dels Pirineus hauria de ser un projecte posterior”. Aliats de la nostra causa Catalunya en pot trobar a Europa: són aliats de la lògica econòmica i de la raó pràctica i adversaris decidits dels mals i les ineficiències del centralisme jacobí.

6.El precedent de Kosovo: Al març d’aquest any el Parlament Europeu va votar per àmplia majoria autoritzar la Comissió Europea a obrir negociacions amb Kosovo de cara a la seva incorporació futura a la UE. La pressió diplomàtica espanyola per aconseguir el vot contrari dels eurodiputats va ser intensa i tan PP com PSOE van fer un mateix discurs en el debat del plenari pertinent: “Kosovo és un estat que podria emparar el tràfic d’armes, de drogues, de menors…” i tots els mals que vulgueu imaginar i per això no havia d’entrar a la UE. Els diputats anglesos i alemanys, en canvi, van dir que Kosovo deixaria de ser totes aquestes coses a mesura que s’anés integrant comercialment a la UE i poc a poc anés adquirint els seus hàbits democràtics. Jo vaig intervenir en el plenari en el mateix sentit que els anglesos i alemanys (el vídeo és a la pàgina web del PE i també al meu web).

7.Kosovo espanta molt Espanya pel precedent que crea a la UE, perquè la seva independència va ser proclamada unilateralment des del seu parlament regional, sense cap negociació amb una Sèrbia que no volia negociar res. De fet, molts diputats alemanys i anglesos van preguntar el president espanyol Zapatero, al gener i al juliol de 2010 (obertura i tancament de la presidència semestral de la UE) quan Espanya reconeixeria Kosovo, quan “deixaria de ser membre del club dels països que encara no l’han reconegut”. ZP es va fer, un cop més, l’orni sobre aquest punt tan sensible de qualitat democràtica per a una gran majoria d’europeus. Per cert, gran frase d’Enric Juliana aquest diumenge a La Vanguardia: “El principal perjudicat de la intransigència sèrbia des de 1914 ençà ha estat… Sèrbia”.

8.La votació esmentada al Parlament Europeu al març sobre Kosovo, per cert, es va guanyar àmpliament per 522 vots a favor i només 110 vots en contra, així com també l’esmena que instava els 3 països de la UE-27 que encara no ho han fet a reconèixer ràpidament Kosovo. També va ser aprovada en aquest debat l’esmena que instava els 3 països de la UE-27 que encara no han reconegut Kosovo (Espanya, Grècia i Romania) a fer-ho.

9.– Com va dir un dels governadors anglesos de Menorca al segle XVIII, “els castellans són arrogants, intolerants i el que és pitjor: no tenen ni una sola bona idea” (“Els Nikolaidis”, novel.la excel.lent del menorquí Josep Maria Quintana, que us recomano). Com n’és de llastimosament actual aquesta frase al 2012!! Catalunya, en canvi, és vista per moltíssima gent amb qui jo he tractat a la UE com aquell país mediterrani mig nòrdic, industrial, exportador i creatiu, que és un model a seguir per a molts altres països i regions PIGS del sud del continent. Que la por madrilenya no qualli entre nosaltres i que nosaltres decidim entre nosaltres el que més ens convé: Europa encara és avui un lloc on la llibertat i la democràcia són els pilars i els valors fonamentals de l’acció política. Molts parlamentaris europeus ho diuen i sembla fins i tot que s’ho creuen.
Amén.



Doncs com bé diu en Tremosa… Amén!

Siau…

És el moment d’anar-nos-en…

Entrevista de Vilaweb a en Ramon Tremosa.



El descrèdit d’Espanya és total amb un govern incompetent, fatxenda i populista
Vilaweb – 14/06/2012

“Quin és el missatge d’Espanya a Europa? Els informes de les institucions europees ho diuen ben clar: ‘Espanya no està fent el què toca'”.

“I en aquesta situació, el cost de la permanència de Catalunya a Espanya és més elevat. Jo estic convençut que ara és el moment de marxar”.

El que Catalunya no té força per fer a nivell espanyol, que ho faci Europa. Hi ha cabreig a Europa perquè el Rajoy no està fent res del que la Comissió Europea, Alemanya i el Banc Central volen que faci. Si li han dit que ha de retallar el dèficit públic, retallar l’IRPF és un error greu. Perquè encara que el pugis 15 punts en un context de destrucció de llocs de treball la recaptació no creix, com s’ha demostrat aquest últims mesos. En canvi, l’IVA és un impost molt més efectiu. Si el puges 2 punts, automàticament incrementen els ingressos de l’estat i es redueix el dèficit en un mes. I Espanya té un 18% d’IVA i en altres països tenen un 22% o 23%. Europa veu que Espanya no fa el què ja han fet els altres. I ara l’obligaran a pujar l’IVA i s’ho haurà d’empassar.

I passarà el mateix amb les pensions, que les havia d’haver congelat i no pujar-les un 1,2% com va fer el gener per poder dir ‘a mi ningú em diu el què he de fer’. Rajoy diu: ‘Jo sóc sobirà’… Doncs molt bé, aleshores que no demanin que els mercats comprin bons de l’estat. I també li van dir que baixés el sou dels funcionaris. Però ell va dir que a Madrid no es tocaven els sous dels funcionaris. Quin és el missatge d’Espanya a Europa? Els informes de les institucions europees ho diuen ben clar: ‘Espanya no està fent el què toca’. És un país sense credibilitat. I això s’ha agreujat amb la negació del rescat. Espanya és un país que no fa el que han fet tots els altres per preparar la sortida de la crisi.

Amb tota aquesta situació, qui compra bons espanyols? Ningú. Algunes informacions apuntaven avui a la compra de deute pel BCE, cosa que no s’ha confirmat. La situació és molt extrema. Espanya està molt tocada. És un descrèdit de país amb un govern incompetent, fatxenda, que per populisme i electoralisme no vol fer el que tot el món ha fet.

I en tot això, Catalunya no pinta res des del punt de vista europeu. És una regió i ja sabem com han triturat les regions a nivell d’imatge. És difícil que el Mas pugui tenir el seu forat per aportar res a la solució. És cert que Catalunya té una relació privilegiada amb Europa i hi exerceix un cert pes. La prova és que la reunió del Banc Central Europeu es va fer a Barcelona i no a Madrid, amb el president Mas fent de amfitrió. I va donar un missatge molt clar: ‘En aquest país no vivim de la subvenció ni del subsidi’.

A més, no totes les retallades tenen el mateix impacte econòmic. En Draghi ho va dir clarament a Barcelona: Cal retallar en despesa pública supèrflua i no en despesa pública productiva. I en Rajoy ha fet com en Zapatero. S’ha carregat un 30% dels fons públics per a R+D a les empreses que fan recerca. Això és liquidar i escapçar qualsevol possibilitat de sortir de la crisi pel camí correcte. I ho retalles per posar-ho en el tren de Zamora a Orense? Fantàstic! Qui voleu que se’n fiï d’Espanya?

Què van fer els grans fons de pensió del petroli noruecs? Fa sis mesos van eliminar tot el deute espanyol que tenien. Què han fet els fons de pensió americans? Deute espanyol fora. I els bancs alemanys? Tot fora. I ara ens trobem que els bancs espanyols tenen el 40% del deute públic espanyol. No t’ho perdis! Si hi ha d’haver una quitança del deute públic espanyol, riu-te’n del forat en el balanç del totxo. Els bancs espanyols tenen la bombolla: 340.000 milions de deute públic espanyol. Això és al·lucinant!

És normal que la gent estigui espantada perquè, a més, tot això no s’explica. I la gent viu aquesta situació amb molta confusió i està despistada.

El problema és que el govern de Catalunya no té poders fiscals, no té cap competència financera, i en les capacitats de sortir d’aquesta situació no pinta res. No pinta res. No té pes polític ni capacitat d’influència a Madrid. En aquests moments, l’aportació que pugui fer és irrellevant davant la magnitud del desastre.

És de calaix el que està passant. La prima de risc mesura la probabilitat d’impagament. Aquests senyors no se’n surten. Ja van començar dient: ‘Nosaltres tenim capacitat per treure la banca del forat tot sols’. I ara necessiten 60.000 milions per recapitalitzar la banca. I el deute públic són 800.000 milions emesos. Quina estratègia de creixement té Espanya? Cap. Aquest deute no es podrà tornar tot. Els millors economistes ja han avisat que cal preparar una quitança del deute públic i privat espanyol. A Europa i al món tenen clar que els polítics espanyols que governen i que ens han governat no se’n surten. Sigui del color que sigui.

Generant dèficit cada any de 95 mil milions d’euros; l’economia ensorrada; la desocupació creixent; escapcen els productius; cap facilitat al sector econòmic; fatxendes i fent tot el contrari del que haurien de fer; pujant els impostos equivocats; retallant les partides del pressupost productives; els aeroports deficitaris; els trens deficitaris; forat espectacular a la tarifa elèctrica; la xarxa d’autopistes plena d’infraestructures delirants… No tenen solució aquesta gent. És un país que està en fallida. Si no hagués estat per les injeccions del Banc Central el desembre i el març per comprar deute espanyol, ja hauria petat tot. S’havien de fer unes emissions de deute que no les volia ningú.

La solució política espanyola seria un govern tècnic. Però si no es deixen ni rescatar Bankia, imagineu un rescat estatal… La tensió que han creat aquests dies només per la recapitalització d’unes entitats financeres. Aquesta gent no entén res.

I en aquesta situació, el cost de la permanència de Catalunya a Espanya és més elevat. Jo estic convençut que ara és el moment de marxar.



Doncs ja fem tard, oi?

Siau…

Entrevista a: Adam Price

Entrevista a Adam Price, professor de la Universitat de Harvard, pispada a El Singular Digital.



“La innovació i emprenedoria de Catalunya és impressionant però Espanya la bloca”
Alèxia M. Ferret – 27/03/2012

Adam Price és professor de la prestigiona Universitat de Harvard, on ha desenvolupat la idea de la idoneïtat dels Estats petits. Va ser diputat del partit nacionalista gal·lès Plaid Cymru, i ha visitat aquests dies Catalunya convidat pel Cercle d’Estudis Sobiranistes. L’hem entrevistat per conèixer amb més detalls de la seva anàlisi política, i com ens observa com a país.

La crisi econòmica que viu ara Catalunya és deguda més a la crisi mundial o més a pertànyer a Espanya?
Cap país, ni gran ni petit, no és immune a la crisi. Però si mirem els reptes més acusats i a llarg termini que té al davant l’economia catalana, el cert és que l’status quo constitucional espanyol imposat és un greu obstacle per a Catalunya. Les bases de l’economia catalana, els seus nivells d’innovació i emprenedoria son impressionants fins i tot a nivell global. El problema està en la manca d’inversió en les infraestructures públiques que pateix el país degut en gran part a l’espoliació fiscal a què es veu sotmès. Vol dir que els avantatges naturals de Catalunya no es poden desenvolupar i es veuen sospitosament blocats per una Espanya que ni fa ni deixa fer.

Per això diu que són més eficaços els Estats petits?
Cada vegada creix més el nombre de petits Estats que es creen al món. No és cap accident. Reflecteix el desig fonamental de la gent, present a totes les cultures, de voler decidir el seu propi futur nacional. També reflecteix els avantatges reals que el fet de ser un petit Estat sobirà pot aportar en termes de desenvolupament econòmic, igualtat i qualitat de vida. Els Estats petits funcionen bé en el món modern.

Per tant, Europa hi guanya si té més Estats petits al seu si? Normalment es diu el contrari…
A l’informe “Flotilla Report” que vaig realitzar per a l’eurodiputada Jill Evans, del Plaid Cymru, vaig exposar que Europa té un avantatge en el gran nombre de països petits que té. Tal com ho demostren les xifres, els països petits tenen avantatges econòmics molt concrets que els fa més dinàmics. Europa, per tal d’explotar aquests avantatges, cal que es vegi com una flota de petits vaixells més que no pas com un sol portaavions que intenta competir amb la Xina i els Estats Units en virtut de la seva mida. El gran valor d’Europa és la seva diversitat.

Però quina és la solució europea per no deixar que les regions més pobres com Andalusia, facin que Catalunya pagui tota sola pels problemes d’Espanya?
És important que tinguem un sistema per assegurar la solidaritat econòmica entre rics i pobres a la UE. El mecanisme per fer-ho hauria de ser una programa de polítiques regionals i fons estructurals, que de moment només rep una petita part del pressupost europeu. Si una Catalunya independent, tal com podem esperar fos un Estat pròsper de la UE, contribuiria netament als fons regionals per al desenvolupament de regions més pobres no sols dins l’Estat espanyol, sinó a tota la UE. Seria una manera més justa i transparent d’assegurar la solidaritat sense acumular el pes sobre Catalunya a través de l’espoli fiscal.

Arribat el cas Europa ajudaria a Catalunya a ser independent?
Si el desig del poble català per convertir-se en Estat independent es fa palès en un referèndum o en un vot majoritari del Parlament català, després d’unes eleccions en què forces com Solidaritat Catalana per la Independència pugessin, no m’imagino que cap circumstancia pogués portar les institucions de la UE a rebutjar la independència de Catalunya. No oblidem que la democràcia és la base de la UE.

Quins aliats externs necessita Catalunya?
Els aliats més importants són aquelles nacions que ara lluiten per la independència. Una victòria del sí el referèndum d’Escòcia seria un gran suport per a Catalunya i l’ajudaria a aconseguir el mateix.

I ara com veu el referèndum d’Escòcia?
Crec que guanyaran els escocesos que volen el seu Estat propi. El primer ministre Alex Salmond és un dels comunicadors i polítics més fins de la seva generació. Si l’ha de guanyar algú, és ell.

Si Escòcia aconsegueix la independència, obrirà pas a d’altres?
Certament, hi haurà un efecte dominó per a Catalunya, el País Basc i espero que fins i tot per a Gal.les, el meu país.

L’Assemblea Nacional Catalana, que s’acaba de crear com a moviment independentista transversal, proposa fer un referèndum sobre la independència pel 2014. Ho veu realista?
Tota iniciativa que cridi l’atenció respecte al dret del poble català a decidir el seu futur és positiva. El fet que serà el mateix any en què es fa un referèndum oficial a Escòcia segurament hi ajudarà molt. Permetrà contrastar l’actitud del govern de Londres respecte al dret del poble escocès a decidir, amb l’actitud del govern de Madrid envers Catalunya i el seu dret a decidir, quan la legislació internacional empara tant un dret com l’altre.

Vostè com creu que s’aconseguiria realment la independència de Catalunya?
Els millors passos serien en la direcció d’aconseguir la unitat de les forces independentistes. Però per fer independentisme, no altra cosa! L’èxit de l’SNP es deu al fet que s’han unit tots els colors del nacionalisme escocès en pro d’una política clarament independentista. No cal que hi hagi un sol partit, una sola opció electoral. Però sí una estratègia de cooperació entre tots els que volen veure Catalunya independent, sense obstaculitzacions.

I quin es el moment actual de Plaid Cymru?
Dijous passat vam elegir una nova líder, jove i dinàmica, Leanne Wood, per presidir el partit. Està compromesa amb la idea de fer de la independència una realitat per al País de Gal·les en una generació. La nostra gent jove aporta nova energia i té molta impaciència per aconseguir la independència. Volen veure Gal·les lliure, com molts catalans hi volen veure Catalunya.



Clar i català, oi?, deixem anar la nostra força creativa amb l’Estat propi, prou de malbaratar-la amb les espanyes. Fotem el camp!

Siau…

Catalunya i l’Europa intel·ligent

Si ens hem de creure els ‘missatges’ que ens envien des de l’Estat espanyol i els seus acòl·lits -xusma diversa de pensament ranci-espanyol-nacionalcatolicista- hauriem de pensar que Catalunya resta invisible als ulls d’Europa, que Europa és un muntatge dels Estats i que una ‘regió’ no té res a dir, ni raons per a voler-ho. No deixarien de tenir la seva part de raó si no fora perquè a Europa, al contrari que a l’Estat espanyol, hi ha intel·ligència, amb majúscules!, una intel·ligència què es va posar al servei de la construcció de la Unió Europea des del primer moment. Aquesta intel·ligència es fa palesa en dos sentits; el primer, el saber on van -malgrat certs esdeveniments contemporanis- i que és treballant-ho tot amb rigor que en construirem quelcom de profitós. El segon, que no hi ha cap fragment d’aquesta Europa, per petit i ocult que sia -o que el vulguin ocultar- que no tingui la seva importància, i que s’ha d’estar a l’aguait de tot i de tothom. En aquesta línia es pot llegir, amb esperança i il·lusió, aquesta entrevista a en Ramon Tremosa que he trobat a El Singular Digital, i que ens dona moltes pistes de les possibilitats de Catalunya en el context de creació europeu, un context al què Catalunya, amb el seu potencial, pot aportar-hi molt. Fem-hi una ullada…



El referèndum d’Escòcia obre un nou camí a Catalunya
Alèxia L. Ferret – 12/03/2012

“La història es torna a repetir. Mariano Rajoy ha anunciat que els pressupostos de 2012 contemplen tancar amb un dèficit del 5,8% en comptes del 4,4% al qual s’havia compromès l’antic govern de Zapatero. A més ha presumit de no haver comunicat la xifra als seus socis europeus per una decisió sobirana. D’això, de com ens veuen als catalans des d’Europa, i de la possible separació entre el Regne Unit i Escòcia, en parlem amb Ramon Tremosa, eurodiputat per CiU al Parlament europeu. Tremosa augura que s’obre un nou camí per a Catalunya amb la celebració referèndum per la independència d’Escòcia.”

Com es veu Catalunya a Brussel·les? Som l’Holanda del Sud?

A l’Europa política, de la Unió, jo no he hagut d’explicar a ningú què és Catalunya. La gent del Parlament europeu és gent interessada, gent que coneix les coses. A part, Barcelona és vista com una gran capital europea, està entre les primeres 5 o 6 ciutats en molts indicadors (negocis, qualitat de vida…). La prova és que l’any passat l’aeroport del Prat va tenir 35 milions de passatgers, un rècord històric. Catalunya genera el 30% de l’exportació espanyola. Els catalans som vistos com els nòrdics del sud. Als principals diaris o setmanaris europeus, com el ‘Financial Times’ o ‘The Economist’ parlen de Catalunya, i això no passa a altres regions espanyoles.

I Espanya? Recupera credibilitat entre els països del Nord, o va a menys?

Estan al·lucinant amb el 8,5% de dèficit, quan l’exministra Salgado deia el desembre passat que seria de menys del 6%. També amb l’atur juvenil, l’atur del país, la manca de reformes, el mercat de treball… La presidència de Zapatero, i el seu últim any al govern han estat una ruïna per la marca Espanya. Vist des de Brussel·les és espectacular el desprestigi que ha generat l’últim govern socialista. Ministres que no saben anglès, que es presenten sense mirar els papers…

Ara, Rajoy diu que es compromet a baixar el dèficit al 5,8% en comptes del 4,4%… Com ha caigut això a Europa?

Amb cada punt estem parlant de molts milions d’euros. Està fora de la mentalitat europea. La gent del nord d’Europa és seriosa, no manipula les xifres ni fa trampes, paguen les factures a trenta dies… Això va restant credibilitat a Espanya. I Rajoy, que en teoria era el seriós, surt i diu que no pensa complir el 4,4%. Per tant, els mercats desconfiaran moltíssim.

El pla de Merkel i Sarkozy. És el que es necessita per sortir de la crisi?

A Europa diuen que no hi ha una alternativa entre austeritat o creixement. Aquí no s’està dient la veritat a la gent. Els últims anys socialistes, tant a Espanya com a Catalunya, gastaven més del que ingressaven. Han provocat la fallida del sector públic. El govern espanyol, l’agost de l’any passat, no hauria pogut pagar les nòmines si no hagués estat per les compres de deute del Banc Central Europeu (BCE). S’han generat unes dinàmiques de despesa tan altes que ningú vol deixar diners a Espanya, i això serà per bastant temps. I això inclou Catalunya, perquè també forma part d’aquest país.

Precisament, els països del nord d’Europa ja comencen a qüestionar que el BCE compri deute públic espanyol i grec…

És clar. Aquí el que no es pot fer és portar la ruïna als altres. Si tots comencen a gastar més del que ingressem anem a la superinflació. I això els països nòrdics i Alemanya, que en va tenir dues el segle passat, saben molt bé que es comença imprimint més bitllets i comprant deute públic, i s’acaba amb una superinflació que contribueix a la fi de la classe mitjana popular. Amb això els alemanys no fan broma. Tenen la seva pròpia genètica econòmica modificada. Ells ja diuen que no han obligat a ningú a entrar a l’euro. Per tant, si tu no estàs disposat a pedalar com convé, no pots formar part d’aquest grup. Si Espanya és incapaç de complir les normes, doncs que surti del grup.

Amb aquest panorama, Espanya es despenjarà de l’euro? Podrà aguantar el ritme?

Això no ho sé. Els costos de despenjar-se de l’euro són brutals.

Grècia serà la primera?

Els grecs han vist el precipici, però mai hem viscut una situació com aquesta. Nouriel Rubini diu que veu més d’un 50% de possibilitats que Grècia surti de l’euro aquest any. I quan els grans gurus ja ho estan dient és que alguna cosa hi ha. Allà a Grècia la gent ho té claríssim: volen seguir a l’euro i acceptaran molts més sacrificis, perquè l’alternativa és horrorosa.

No estaríem millor amb la pesseta?

No, no. Amb la pesseta hauríem patit un “corralito”, segurament. Perquè si ja la lliura esterlina, la gran moneda de Londres, ha caigut un 50% en tres anys… no em vull imaginar com estaria ara la pesseta ni a quan pagaries la benzina amb pessetes actualment. Si quasi hem tingut un col·lapse bancari amb l’euro, imagina’t amb la pesseta.

Per tant, Espanya i Catalunya s’han beneficiat entrant a l’euro?

Sí dona i tant. I els catalans encara més. L’economia catalana s’ha integrat moltíssim amb l’economia europea, i n’ha tret molt profit. Les exportacions l’any passat a Catalunya van superar els 50.000 milions d’euros. Bàsicament a Europa és això el que compta.

És un bona proposta que Europa supervisi els pressupostos dels Estats membres de la Unió?

I tant que sí. I en el cas espanyol sobretot, i més encara quan volen seguir fent trens d’alta velocitat radials. De fet els 7 eurodiputats catalans hem firmat una pregunta parlamentaria demanant a la Comissió Europea una supervisió dels comptes de la Generalitat de Catalunya, també.

Les sancions són una manera que els Estats es posin les piles? Són necessàries?

Sí, sí. Com que el pacte d’estabilitat no ha funcionat per les bones, les sancions són les que han d’ajudar a complir aquestes noves normes. Encara no està aprovat i ja veurem com es concreta, quins plaços es donen.

Serà sancionat Mariano Rajoy per no complir el límit de deute?

Ja ho veurem… Quan tu et gastes tants diners i t’endeutes, has perdut la sobirania. I estàs en mans dels compradors amb qui has firmat demanant diners a fora. En la reforma de la Constitució espanyola d’aquest estiu, l’article 135.3 diu: “El pagament del deute públic gaudirà de prioritat absoluta”. Aquesta és la condició que es va posar a Espanya, i la van signar en Zapatero i en Rajoy. Però d’això ningú en parla, ho veurà a molts pocs llocs.

Perilla el corredor mediterrani, després que el govern de Rajoy aposti pel corredor central?

No. Afortunadament hi ha molt interès privat de la Comissió Europea. Les grans multinacionals logístiques i industrials estan a favor del corredor mediterrani. L’Estat Espanyol, que està intervingut, no tindrà ni moral ni força per anar en contra d’això.

Li interessa a Europa el corredor mediterrani?

És clar. A més, els catalans som vistos com la falca nòrdica que pot posar una mica d’ordre a aquesta disbauxa de països mediterranis.

A Europa entenen les reivindicacions catalanes?

Tothom sap que hi ha un problema català. A mi em preguntaven sobre les consultes sobiranistes. No pas què eren, sinó qui ho muntava. I em diuen “el dia que el teu Parlament faci alguna cosa, avisa’ns”.

Europa donaria suport a Catalunya en el cas d’un procés sobiranista?

A Europa són demòcrates, i si un dia com a Escòcia el poble de Catalunya per àmplia majoria decideix que es vol separar d’Espanya, Europa ho acceptarà. Com han acceptat molts altres països que s’han separat d’aquesta manera. Eslovàquia per exemple. Però la feina t’he l’has de fer tu.

El referèndum escocès ja té data. Com ho veu Brussel·les?

Es respectarà el que digui el Regne Unit i Escòcia. Si opten per separar-se doncs ho acceptaran. Com accepten ara l’entrada de Croàcia.

Llavors podem dir que s’obre un nou camí per a Catalunya?

I tant que sí. La qualitat democràtica del regne d’Espanya quedarà en entredit. I la gran pregunta que es farà molta gent serà per què Escòcia pot votar i els catalans no. Veig molts diputats espanyols nerviosos per aquest tema.



Un cop llegida no tinc més que afegir-me a un corrent d’esperança què, sumat a la voluntat dels catalans d’esdevenir actors importants d’aquesta construcció europea, des de la seva personalitat i idiosincràsia, em fa veure el futur amb il·lusió. L’Europa intel·ligent, la que té cura de tots aquest ‘petits detalls’, però molt importants, és al cas de Catalunya, el seu saber fer i les seves aspiracions nacionals. La frase “el dia que el teu Parlament faci alguna cosa, avisa’ns”, ha estat la clau de volta!. Quin fet remarcable esperen del Parlament?, fem volar coloms una estona i posem-hi en joc la imaginació!

Sempre he cregut que la construcció europea no podia fer-se des dels estats-nació sinó des de les nacions-estat -fet prou de diferent!-, els pobles d’Europa, on tothom pugui aportar amb el seu potencial, des de la seva forma d’entendre el món, i sense perdre energies en lluites de construcció nacional -sobretot si s’esmercen en destruir una part d’aquesta Europa-, car aquestes energies en són de necessàries, i molt, per a la tasca de viure i ser una veu forta dins aquest món globalitzat..

I per la part que ens interessa, jo ja hi soc, em sento i m’hi veig com a català a i d’Europa!, per mi mateix i sense intermediaris. L’Europa intel·ligent és engrescadora, i ens hi esperen!

Siau…

Si ens ho creiem, la tindrem

He de dir que, a banda dels meus desitjos i neguits personals, tinc la sensació, es pot ensumar a l’aire, que anem llençats cap a l’alliberament del País. No en soc pas l’únic, i m’omple de joia, que ho veu així, i com se sol dir, per a prova… aquesta entrevista a en Pep Riera publicada a VilaWeb.



Cal que ens afanyem, perquè la independència ja és aquí

Entrevista amb l’ex-dirigent d’Unió de Pagesos i membre de l’ANC, que ahir va encapçalar la caravana per l’estat propi.

Una gran marxa reivindicativa de vehicles va recórrer ahir la N-2 del Maresme per exigir la independència nostre país. Era la ‘Caravana per l’estat propi’, que va desbordar totes les previsions i va consolidar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en la seva primera gran acció, que aplegà un miler de vehicles, fins i tot abans de constituir-se com a entitat organitzadora. L’ex-dirigent d’Unió de Pagesos n’és un dels membres destacats. En aquesta entrevista considera que la independència, ‘un somni i una necessitat’, és més propera del que ens pensem, que l’Assemblea l’accelerarà i que aviat serem un país sobirà.

A la caravana per l’estat propi es van desbordar les previsions…

Sí, les convocatòries per internet i el boca orella sempre tenen sorpreses. Els fets han superat tota previsió. Però el cert és que el país sencer està molt cansat i, per tant, actiu, i tot plegat té sentit. A més, ja hi ha una xarxa organitzada arran de les consultes sobre la independència. No partíem de zero.

L’objectiu era donar un bon tret de sortida a l’Assemblea Nacional de Catalunya?

Sí, i s’ha aconseguit folgadament. Un dels propòsits de la caravana era començar a fer bullir l’olla i crear ambient pel 10 de març, quan es constituirà oficialment l’Assemblea Nacional de Catalunya. Hem duplicat les previsions i això ens anima a fer més accions semblants.

Com us heu sentit, veient centenars de vehicles a la carretera?

Hem viscut moments de molta felicitat perquè no ens ho esperàvem. Ha estat un dels dies més gratificants dels darrers temps, perquè confirma que la independència és a la centralitat del debat polític. I això no es pot ni amagar ni menystenir.

Hi han participat una bona colla de batlles del Maresme…

Sí, però l’objectiu de l’Assemblea és promoure i impulsar el moviment sense entrar al terreny dels partits. Volem moure i conscienciar les bases de tots els partits, perquè la sobirania serà transversal i implicarà molts partits. Però l’Assemblea no està vinculada a cap partit ni en formarà cap en el futur. La sobirania és de tots. La gent s’hi adhereix a títol individual i no com a entitat, a diferència de la històrica Assemblea Catalana. Però sí, al Maresme hi ha una llarga tradició d’entitats i plataformes. I hi ha una xarxa feta.

També va ser al Maresme on van començar les consultes per la independència…

Sí, però hi ha moltes comarques actives que treballen per la independència. Podem dir que al Maresme tenim experiència a l’hora d’unir-nos i que ja tenim una xarxa feta. Només cal recordar els laterals que volien fer a l’autopista i que vam aconseguir aturar… Però la independència ha de venir de totes les comarques. I t’asseguro que voltant pel país com a pagès m’he adonat que es respira independència a tots els racons. L’Assemblea ha de ser només una entitat que dinamitzi i conscienciï en favor de la independència.

Pressionant els polítics…

Sí. Nosaltres no serem mai un partit, però sí que volem empènyer les bases de tots els partits perquè entenguin que la independència ja no només és un objectiu sinó una necessitat. Només amb una part de l’espoli fiscal que patim ja no caldria retallar res de que ara retallem, per exemple, als funcionaris. Que tenen problemes amb els funcionaris a Euskadi, amb el concert econòmic?

No…

Doncs això. És absolutament ridícul que la Generalitat hagi de demanar un crèdit als bancs per pagar les nòmines. Si fóssim independents no caldria res de tot això. És una situació ridícula.

La independència és més a prop que mai?

Jo crec que sí, però la caverna mediàtica espanyola ens ho fa veure difícil. Una caverna mediàtica com l’espanyola no la tenim ni al Quebec, ni a Escòcia, ni a Flandes… Ni a Sèrbia! És escandalós. I això fa que no siguem conscients d’on som.

Per tant, és una cosa immediata…

Tinc setanta anys i no em penso morir sense veure la independència del meu país. I sí, l’Assemblea neix per accelerar el procés. Però voldríem que fos un procés amable, entre gent culta i elegant, com a Escòcia. Però sembla que això no podrà ser. Ara, ens és igual, l’Assemblea no s’aturarà.

Pròximes accions?

Unes quantes! Mira, abans de la constitució oficial el 10 de març, el 25 de febrer fem una gran trobada, que es preveu multitudinària, a Mataró. Cal que ens afanyem, perquè la independència ja és aquí.



Anem fent via, de mica en mica la nació se’n va amarant amb el desig i la voluntat, d’èsser, d’esdevenir Estat, i notícies de les mobilitzacions surten com bolets per arreu.

No defallim, el futur és nostre, i el País també!

Siau…