Èpica, ètica i estètica…

Ètica, estètica i èpicaPaga la pena de veure aquest vídeo al SingularTV on entrevisten na Pilar Rahola per adonar-nos-en de la dimensió i la força del que estem fent… Una observació -comentari- que na Pilar posa en boca d’en Rubalcaba és la cirereta que ens n’hauria de fer enorgullir de ser catalans, independentistes i, sense cap mena de dubte, d’estar fent història…

Dons això… que li feu un cop d’ull i llegiu la sinapsis -opinió-

Siau…

Comentaris tancats a Èpica, ètica i estètica… Posted in Flaixos

Moderadament dialogants

Diàleg de sords
Ara que el diari capçalera del botiflerisme a Catalunya s’ha llençat a la defensa de la ‘moderació’ -això sí, només per dir-nos-en que siguem nosaltres els que ens moderem- i demanant ‘diàleg’, per trobar una ‘solució’ -renuncia?- a la via independentista, és quan cal fer memòria què la ‘moderació’ i el ‘diàleg’ han sigut de sempre les premisses que s’han brandat des de la política catalana davant les negociacions dels afers importants del país.
Continua llegint

Protagonistes

Fem ViaFa dies que no escric al bloc… No és per manca de notícies i informacions que mereixen ser comentades sinó més aviat per la meva manca d’agilitat a l’hora de pair-les i escriure -sempre se m’avança algú altre-. Malgrat tot això sempre queden fets dels que fer-hi cinc cèntims, o quatre ratlles, i d’aquests el més evident i destacat és l’actitud de certs polítics que sentint-se fora del marc ‘nacional català’ no volen perdre roda. No s’han adonat que ja fa prou dies que han perdut la capacitat de lideratge, han abdicat de la seva funció de referents d’un poble que els ha passat al davant i ha decidit no esperar-los més, fart de veure com l’únic que els ha mogut, i els mou, són els seus propis interessos. El tast més contundent, de ben segur, el tindrem aquest proper 11s amb la Via Catalana, on els ‘despenjats’ Navarro, Duran i Herrera, que podrien fer alguna aportació positiva al procés, han decidit desconnectar-se per mirar de capitalitzar l’atenció tot esperant que el ‘poble’ els demani ‘desesperat i desemparat’ la seva enlluernadora presència, però no serà pas així. El poble ha pres, per ell mateix, aquest protagonisme que altres han deixat d’exercir, i que dubto tornin a recuperar.

Un comentari a banda mereix el President de la Generalitat de Catalunya, MH Artur Mas. D’aquest home puc dir que comparteixo -malgrat m’agradaria més que hi fos- la idea que no hi ha de ser-hi. Penso que la seva presència faria que s’avoqués tot un seguit de falsos argumentaris contra l’acte del 11s, per desprestigiar-lo, centrant l’èxit o el fracàs en la seva figura i, en aquest cas, fent una passa enrere ha cedit tot el protagonisme al poble deixant clar que ell, com ha fet fins ara, no és qui arrossega res ni ningú, sinó què com a servidor públic n.1 fa, i farà, allò que el poble el demani. Sí, que tinc clar que de cara enfora cal un ‘lider’, un interlocutor polític al que d’altres interlocutors polítics puguin adreçar-se, la cara visible del procés, però no pas per la Diada, que és del poble, sinó per a d’altres tasques.

I de protagonistes, protagonistes d’aquests de debò, quants menys hi hagi millor, i sort, per nosaltres, que entre els ‘despenjats’ i els que fan una passa enrere només en quedem els que cal, el poble, perquè només nosaltres hem i podem ser els que fixem el nostre futur, perquè la història ja ho vol això, poques veus i prou decidides, per modelar-la. I és que en això hi estem ficats fent-nos-en la nostra història i essent, definitivament, els protagonistes…

Ens trobarem a la Via!

Siau…

Oda als monàrquics

Article d’en Santiago Espot publicat a NacióDigital.



Borbonisme quadribarrat
Santiago Espot – 17/04/2013

Com que el franquisme va representar el màxim exponent d’intent d’extermini de Catalunya, quan va morir el tirà, a la majoria de catalans, els va semblar que el Borbó que va posar a dit era una bellíssima persona. És clar, al costat d’un sàdic qualsevol cosa era més suportable. I així fou com va començar la llefiscosa campanya de presentar a tota família Borbó com un regal col·lectiu que ens havia caigut del cel. De fet, es podrien fer tres o quatre enciclopèdies senceres amb les lloances i ditarambes cap a l’actual monarca espanyol per part de la classe política, periodística o financera catalana.

En canvi, aquells que gosaven advertir (i que es podien contar pràcticament amb els dits d’una mà) sobre el lladronici, la megalomania i les obsessions malaltisses tradicionals de la nissaga dels borbons els consideraven gairebé com uns delinqüents. Eren tantes les ganes de voler complaure a un nou amo que ni els empresonava ni els afusellava per ser ser catalans que van elevar a la categoria de geni de la política a un personatge com Joan Carles de Borbó.

Han estat tan grans les mentides per amagar l’actitud d’aquesta família que ens havien presentat al pare del caçador d’elefants com una persona abnegada que va viure el seu exili gairebé en la pobresa quan, en realitat, era un digne continuador del seu pare, Alfons XIII. Joan de Borbó l’únic que va fer bé van ser dues coses: consumir dry martinis a Estoril durant el seu anomenat exili i tenir cura dels milers de milions que va heretar de l’espoli comés pels seus avantpassats amb el poble que havia governat la seva família.

Sembla mentida com molts catalans hagin pogut caure en el mateix parany històric del passat. Ser uns ignorants de la nostra pròpia història porta aquestes funestes conseqüències. Ara, per exemple, han de ser els mateixos espanyols els que reconeixen que gran part de la fortuna actual de Joan Carles rau en les comissions del petroli importat per l’estat espanyol durant anys i panys. Exactament igual com feia Alfons XIII en el seus dies amb l’empresa alemanya Krupp i que va denunciar Vicent Blasco Ibánez el seu dia.

Tota la classe dirigent d’aquest país (amb comptades excepcions) han actuat com a simples vassalls. S’han empassat tots els gripaus haguts i per haver per tal de poder dir amb cara de babaus que “he estat amb el rei!”. Caldria recuperar tots els panegírics que li han dedicat els principals càrrecs polítics de Catalunya durant tots aquests anys per veure fins a quin punt pot arribar la idiotesa dels que ens representen. Han estat enaltint un inepte que no sap ni parlar (qui no recorda aquell “mequivocao” de fa quatre dies sortint de l’hospital?), i al qual només se li coneix interès pels diners, les motos, els iots i les faldilles.

Sort en tenim que amb la independència perdrem de vista a aquesta família i a tots aquells que, per vergonya de Catalunya, han col·laborat a que els borbons s’hagin enriquit amb els nostres diners.



Déu t’escolti…

Siau…

Declarem-nos independents!

Fa dies que no escric al bloc… no és per que no hi hagi de què escriure sinó perquè gairebé sembre arribo prou tard com per a que altres blocaires i els mitjans de comunicació no s’hagin fet ressò, però avui, com que no penso escriure del cap notícia recent, ni passada, he trobat la meva ‘oportunitat’. El cas és què veient com van les coses -en el vessant nacional, és clar- i que certs escenaris van desapareixent a mesura que avança l’any potser és l’hora de fixar-ne un, clar i definitiu, per donar per tancat aquest període de ‘transició nacional’, oi?. No estic proposant pas deixar-ho córrer, no, estic dient que és l’hora d’acabar aquest periple, acabar amb tota aquesta teatralitat -que si més no creia necessària per escenificar de cara al món la nostra voluntat de diàleg- que no ens porta enlloc i tant sols no fa més que allargar l’agonia d’una societat farta, espremuda i exasperada amb la situació actual. No hi ha, ni hi haurà, cap negociació per a una consulta ‘legal’ dins l’Estat espanyol, no es pot fer cap ‘transició’ suau, i els traumes que alguns es volien estalviar no ens els estalviarem pas… així doncs, què hem de fer? Volem la independència? sí o no? La volen els ‘representants polítics’ de l’autonomisèria? Quan de temps més ens haurem d’esperar per començar a sortir-nos-en del forat on ens han abocat les polítiques de l’estat invasor? Quan haurem d’esperar per fer florir Catalunya? Jo penso que poc, ben poc… La situació és de fallida tècnica, de la Generalitat i de la societat en general, l’estat invasor no es pot permetre ‘el luxe’ de fer-nos cap mena de concessió -si no vol veure com es trenca en mil bocins aquesta falsa ‘unidad de destino en lo Universal’- i l’encaix català a Espanya -que fins avui dia ho ha estat a cops de mall- no té futur, ni defensors… Doncs, què toca fer? Clar i català, declarar-nos-en independents, acabar de passar l’any assentant la nova situació i enlairar-nos-en cap a aquest futur. I què cal per fer-ho? doncs valor, valor per acceptar la realitat. La certesa que el nostre futur dins l’Estat espanyol és més fosc que la gola del llop hauria de ser prou argument com per cercar qualsevol altre sortida, aquest és el grau de desesperació al que hem arribat. Tant se’m dona si les pròximes 30 generacions seran més pobres que les d’avui -que ho dubto-, tant se’m fot que la UE no ens vulgui al seu club -vist com s’ho maneguen potser millor ser-hi fora, oi?- tant se’m fot les amenaces de boicot espanyol -d’aquí tres dies no tindran ni paper per eixugar-se les llàgrimes-. Que farem fallida del tot? i que no ho estem fent lligats a l’estat invasor? Prou! El temps és un luxe que no ens podem permetre, per dignitat, per amor propi, per amor als nostres conciutadans…

S’ha acabat, sense retrets ni mirades enrere, ha arribat l’hora… és l’hora de declarar-nos independents!

Siau…

El dret a l’autodeterminació

ICABPaga la pena, aprofitant el dia d’avui, tornar a donar visibilitat a un informe que va veure la llum fa pocs dies i que publicat a la web de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) sembla no haver reeixt en els mitjans d’informació. Aquest informe titulat ‘El dret a l’autodeterminació: Anàlisi jurídica de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona’ (pdf) i que parla, evidentment, del dret a l’autodeterminació de Catalunya, hauria de servir per fer-s’ho rumiar a més d’un alhora de negar-nos-en la legitimitat per decidir el nostre futur com a poble de Catalunya. Eps!, i per a que no s’oblidi el pujo al bloc.



El dret a l’autodeterminació: Anàlisi jurídica de la comissió de Defensa del Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona

Al llarg dels quasi quaranta de la seva existència, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona ha volgut estar present en tots els debats de transcendència social i jurídica que s’han produït en el nostre país, en tant que podien afectar drets fonamentals de la persona, tan individuals com col·lectius. En el moment actual, en el que el poble català està cridat a prendre decisions que poden determinar el seu futur com a nació, la Comissió de Defensa no pot estar absent del debat, apassionant i apassionat, que s’ha encetat al voltant del dret d’autodeterminació, i és per això que vol expressar el seu posicionament al respecte, dintre com és obvi del marc jurídic que li és propi.

En primer lloc, hem de manifestar que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides (arts. 1 i 55), del 1945, i expressament proclamat en l’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents des del 1976. En la pràctica internacional, però, el dret d’autodeterminació havia estat ja reconegut des de molt abans. Pensem en la Declaració d’Independència dels Estats Units o en la creació de nous estats a partir de la dissolució dels imperis austrohongarès, otomà i rus a la fi de la I Guerra Mundial. L’exercici del dret d’autodeterminació ha donat com a resultat que el nombre d’estats sobirans en el món s’ha quadruplicat des del 1900 fins ara, i vint d’aquests nous estats són resultat de la secessió d’una part del territori d’un estat per constituir-ne un de nou. Concretament, a Europa són 14 els casos de secessió des del 1900: Noruega de Suècia (1905); Finlàndia de Rússia (1917); Irlanda del Regne Unit (1922); Islàndia de Dinamarca (1944); Lituània, Estònia i Letònia de la URSS (1990-1991); Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia (1991) ; Eslovàquia de Txecoslovàquia (1992); Montenegro de la Unió de Sèrbia i Montenegro (2006), i Kósovo de Sèrbia (2008). El procés d’autodeterminació i la creació d’un nou Estat sobirà ha estat en cada cas diferent – previsió constitucional, separació pactada, o, en la majoria dels casos, declaració unilateral d’independència -, però en tots ells la legitimació última del procés ha vingut donada per la decisió majoritària d’un poble, expressada lliurement i democràticament.

Una determinada tendència doctrinal en dret internacional ha vingut defensant una interpretació restrictiva del dret d’autodeterminació, que el considera aplicable tan sols als processos de descolonització. Certament, existeix un marc jurídic internacional clar, consistent en nombroses resolucions de les Nacions Unides, que estableix les condicions i el procediment per acollir-se a l’exercici d’aquest dret per part dels pobles en situació colonial. Aquest marc jurídic, en canvi, no està suficientment desenvolupat en relació als processos de secessió en una situació no colonial. Tanmateix, l’absència de regulació de l’exercici d’un dret, en una situació concreta, no significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció, com és el cas del dret d’autodeterminació. D’altra banda, el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en un dictamen del 2004 sobre el Mur en els territoris palestins ocupats, es va pronunciar a favor de l’autodeterminació com un dret universal, erga omnes, que ha de ser respectat per tots els Estats. El mateix Tribunal Internacional de Justícia, en la seva importantíssima Resolució del 22-7-2010, en resposta al requeriment de l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre si la declaració unilateral d’independència del territori de Kósovo, proclamada el 17-2-2008, era o no conforme al dret internacional, ha declarat que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència, per la qual cosa aquestes han de ser considerades conformes a l’ordre jurídic internacional.

En el cas concret de Catalunya, la possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació està essent negada per part del Govern i de la majoria d’institucions de l’Estat espanyol, que s’oposa fins i tot a que es sotmeti la qüestió a consulta popular. Els arguments d’aquesta rotunda oposició es poden reduir bàsicament a dos. En primer lloc s’afirma que la sobirania popular resideix en la totalitat de ciutadans de l’Estat espanyol. El dret de decidir sobre la separació de Catalunya de la resta de l’Estat no correspon, doncs, al poble català per separat, ja que aquest no és un subjecte polític sobirà. El segon argument consisteix en dir que, àdhuc si s’atribuís al poble català la condició de subjecte polític amb dret a decidir, la secessió de Catalunya de l’Estat espanyol seria, en qualsevol cas, il·legal, ja que entraria en col·lisió amb la legalitat vigent, i, en concret, amb la Constitució espanyola, que no reconeix el dret d’autodeterminació de cap territori de l’Estat, i que proclama en el seu article 2 “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.

Pel que fa al primer argument, hem de dir que es tracta del que en lògica elemental s’anomena una petició de principi. Es evident que si el poble català fos subjecte de sobirania ja seria independent. La qüestió a resoldre és si el poble català reuneix les condicions requerides per a que se li reconegui el dret d’autodeterminació, és a dir, la condició de poble amb la capacitat de decidir per ell mateix constituir-se en Estat sobirà. En aquest sentit hem de recordar que la Carta de les Nacions Unides, així com els Pactes Internacionals abans esmentats atribueixen el dret de decidir als pobles, no als Estats. En aquest sentit, no és pot discutir a la comunitat catalana la condició de subjecte polític del dret de decidir: una història mil·lenària , una llengua pròpia, un dret civil propi, una estructura social i econòmica diferenciada, unes institucions polítiques pròpies. i una voluntat manifestada al llarg de segles de mantenir la pròpia identitat, avalen amb escreix la realitat nacional de Catalunya, reconeguda d’ altra banda en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, fins i tot en la versió escapçada per la Sentència del Tribunal Constitucional.

Certament, l’actual marc constitucional espanyol no permet l’autodeterminació de Catalunya. Ens trobem, doncs, davant d’una possible contradicció entre dues legitimitats: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional. No oblidem. però, que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l’expressió de la voluntat popular, a través dels seus representants polítics constituïts en poder legislatiu. Aquesta concepció, radicalment democràtica, no pot acceptar el segrest de la voluntat popular – en aquest cas representada pel Parlament de Catalunya – en nom d’una legalitat que seria imposada. En una societat democràtica – a diferència d’una dictadura – no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat. Es per això que considerem que el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritàriament, expressi la seva voluntat – en sentit afirmatiu o negatiu – en relació a la creació d’un Estat català sobirà. En el cas d’una resposta afirmativa a aquesta qüestió, el Govern espanyol no tindria tampoc cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió i resoldre de comú acord les complexes conseqüències derivades de la mateixa; i hauria d’implementar les modificacions constitucionals i legals necessàries per tal que tot el procés es desenvolupés de forma ordenada i equitativa. Aquest és el criteri establert pel Tribunal Suprem del Canadà sobre la validesa del referèndum secessionista de la província del Quebec de 1995. En el seu dictamen del 1998 el Tribunal reconeix que una majoria clara, expressada a partir d’una pregunta clara, atorgaria legitimació democràtica a una iniciativa secessionista, i obligaria el Govern del Canadà a negociar les condicions de la separació.

La declaració unilateral d’independència, proclamada pel Parlament de Catalunya, estaria justificada en dret internacional en el cas que el Govern espanyol impedís la celebració de la consulta a la ciutadania sobre la creació d’un nou Estat, o bé es negués a acceptar el resultat afirmatiu de la mateixa. En aquest cas, la declaració d’independència per part del Parlament tindria efectes immediats per dotar d’existència política al nou Estat. En efecte, aquest reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinat i autoritat política pròpia, que defineixen un Estat, tal com van ser formulats per primera vegada per la Convenció de Montevideo, sobre Drets i Deures dels Estats, aprovada el 26-12-1933. La mateixa Convenció estableix que l’existència política d’un Estat és independent del seu reconeixement pels demés Estats. Aquest principi, conegut com teoria constitutiva de l’Estat, va ser ratificada pel dictamen del Comité Badinter, comitè d’arbitratge creat per la llavors Comunitat Econòmica Europea el 27-9-1991, per donar respostes jurídiques a les qüestions legals suscitades per la fractura de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. En el seu dictamen, el Comitè Badinter afirma que l’existència dels Estats és una qüestió de fet, sense que el reconeixement per part de la comunitat internacional sigui una condició determinant de l’estatalitat.

La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre el cas de Kósovo. La Resolució estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. La declaració d’independència no pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava una nova legalitat. En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional.

Sobre la base del arguments jurídics que hem assenyalat, la Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona considera que és un dret inalienable de Catalunya, com comunitat nacional, el poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, del seus ciutadans.



Anotació final: En susdit informe ha desaparegut de la pàgina principal però encara es pot trobar al bloc de notícies de l’ICAB amb data del 10/01/2013.

Siau…

Comentaris tancats a El dret a l’autodeterminació Posted in Flaixos