Qui controla La Caixa?

La CaixaVet aquí que voltant per la xarxa he anat a petar al bloc d’en Roger Vinton i, un cop llegits certs articles, no puc dir més que és impressionant, principalment per la ingent tasca de documentació, anàlisi i síntesi que cal fer -i que aquest home ha fet-, i de l’exposició d’aquesta que hi ha al bloc. Per si algú tingués mandra fer un parell de clicades, o no ho veiés prou clar, i per la conveniència de saber qui és qui i què fa al capdavant de la primera entitat bancària catalana, aquí penjo un dels seus articles amb més suc… Que el gaudiu…
Continua llegint

A per ells!

L’evidència no deixa lloc a cap mena de dubte. El PP, màxim representant del pan-castellanisme més ferotge i inhumà -a l’alçada del Borbó Felip V i d’en Franco, excepte perquè no hi ha de pistoles-, ha posat la directa per anorrear i destruir -que d’això es tracta- Catalunya. Ara amb l’amenaça clara i diàfana d’intervenció de la Generalitat de Catalunya amb l’excusa de l’incompliment dels compromisos de contenció del deute, amb l’inestimable ajut, és clar, d’ells mateixos, que desprès de negar uns deutes, no pagar els altres i amb la darrera trepitjada de cap amb l’exigència que reduïm -encara més del pactat fa uns mesos- el dèficit, s’han fet venir coll avall el poder executar el seu gran somni, deixar Catalunya, els seus habitants, sense cap mena de representació política -amb el reforçament de les ‘Diputaciones Provinciales’ entre d’altres mesures- i econòmica. En poques paraules, esclavisme pur i dur. El més greu de tot és que es veia a venir, i que estàvem avisats, si més no per l’economista Edward Hugh, i per a què en quedi constància pujo al bloc aquesta entrevista publicada a VilaWeb.



Hugh explica per què Catalunya pot ser intervinguda al novembre
Josep Casulleras Nualart – 16/05/2012

“Entrevista amb l’economista, que pronostica que Espanya aprofitarà el no-compliment del dèficit per intervenir Catalunya”.

Catalunya serà intervinguda al novembre pel govern espanyol, va pronosticar l’economista gal·lès Edward Hugh, col·laborador del premi Nobel d’economia Paul Krugman i conseller independent de Catalunya Caixa. Al programa Singulars, que és on va fer aquestes declaracions, no va explicar per què al novembre. Avui ho explica en una entrevista de VilaWeb. Es basa, sobretot, en dues raons: l’enorme dificultat que Catalunya compleixi l’objectiu de l’1,5% de dèficit, en un marge de mig any, fins al novembre, i la voluntat política del govern espanyol de fer aquesta intervenció.

Per què al novembre?

El govern espanyol fixa un termini de sis mesos per veure si es compleix l’objectiu de dèficit i el compromís de la Generalitat exposat en el pla d’ajustament. Imaginem que Madrid acceptés aquest pla, però ja hem vist, en casos com Grècia –i salvant les distàncies–, que després és molt difícil de complir el compromís. Imaginem que Europa proposa uns objectius amb bona fe, però Madrid veiem que els proposa amb mala fe, i sense concedir res: no ha pagat els deutes pendents amb Catalunya, ni ha complert la disposició addicional tercera de l’estatut.

Per què la Generalitat no podrà complir aquest objectiu de dèficit?

Els ingressos de la Generalitat seran inferiors als ingressos esperats, per la contracció econòmica. Hi haurà un forat. Per exemple, el president Mas deia ahir de vendre patrimoni. Però, si no es ven al preu marcat, i per comptes de vendre’s a 500 milions es ven a 300 milions, hi ha un forat de 200 milions. Les previsions seran difícils de complir, sobretot amb una contracció econòmica més forta. Són estimacions, i a Catalunya ja hem vist que les estimacions i la realitat són coses diferents. I és molt difícil fer aquesta mena d’ajustament, de passar del 3,7% de dèficit de l’any 2010 a un 1,5% a final d’enguany. Ningú no ho ha fet.

També dieu que hi ha unes raons polítiques per a la intervenció

Som en una Espanya cada vegada més abocada a l’endeutament i a la necessitat de finançament. Es pot dir que Espanya s’acosta a la fallida. En els meus estudis sobre el deute ja explico que el ritme de creixement del deute espanyol comença a ser perillós i s’acosta massa ràpidament al 100%. Potser hi trigarà un parell d’anys. I cal pensar en les necessitats del sistema financer; l’estat espanyol no vol diners d’Europa perquè, si li’n donen, aquests diners s’afegiran al percentatge de deute del PIB per sobre del 100%, i això és un número crític, si mirem països amb més problemes. Espanya es troba, doncs, acorralada i no es comporta racionalment. I com que no es comporta racionalment, mira de quedar tan bé com pot davant l’opinió pública. I com que ara no hi ha el recurs d’ETA, hi ha els catalans. I volen vendre a Espanya que ells han fet tot l’esforç possible per Catalunya, però que Catalunya no ha complert.

I què significaria una intervenció?

Perdre autonomia Hi hauria un grup de gent a la Conselleria d’Economia, i potser a Presidència, mirant tots els números. Amb això ja n’hi ha prou.

Dèieu que ens havíem de preparar. Què volíeu dir?

Intentar un consens pel pacte fiscal no tindrà èxit perquè el resultat, si n’hi hagués, seria tan descafeïnat que no valdria la pena. El president ha de cercar suport entre els qui realment entenen el problema i l’abast del problema. I si al final això vol dir que cal anar a la independència, doncs caldrà anar-hi. I jo no sóc independentista. És una conclusió sobrevinguda. Sóc economista i tècnic. Jo miraria de salvar els mobles i de trobar una sortida conjunta amb Espanya. Si Espanya fos capaç d’anar cap a un estat modern, els catalans s’hi apuntarien fàcilment. Si no, els catalans haurem de fer una reflexió. Per això dic que ens hem de preparar: hem de tenir un debat realista, sabent que no ens donaran el pacte fiscal.



El problema no son tant els espanyols -que sí que són un gran problema- sinó els que s’anomenen catalans i que no mouen un dit pel país, Catalunya, o bé perquè se’n aprofiten d’allò més de la situació, o bé per covardia, o bé per ambdues, fet que si fa o no fa ens porta el mateix resultat. D’aquest -molt a desgrat meu- en tenim a tots els àmbits, econòmic, empresarial i polític, i la realitat és aquesta. Tot plegat només ens deixa un camí i, passant-los als uns i als altres pel damunt, anar cap a l’Estat Català, i com tant els agrada dir als veïns del sud-oest…, ‘a per ells!, oe!, oe!, oe!’

Siau…

P.D.: Aquest apunt havia de veure la llum el proppassat agost (2012). Vaig pensar, en un primer moment, que era quelcom a tenir en compte pel setembre del mateix any, i el vaig desar per si un cas . Ara, vist el que va succeir l’última Diada -que va aturar, temporalment, la intervenció de la Generalitat- i ensumant-me canvis importants per a les pròximes setmanes, l’hi ha arribat l’hora…

Ens volen matar els germans

Article d’en Ferran Suay aparegut a VilaWeb.



Matar el País Valencià
Ferran Suay – 15/05/2013

El PP valencià aprovarà, amb la seua majoria absoluta (i absolutament al·lèrgica al diàleg), una norma que pretén impedir l’ús del terme ‘País Valencià’. Ja sabem que vets i prohibicions són les estratègies preferides d’un partit que, estacat fins al coll en casos de corrupció i sospites clamoroses d’activitats delictives diverses, només veu en la llei un instrument per a imposar les seues obsessions. Particularment, les derivades del caràcter ultranacionalista.

Entre aquestes obsessions ocupa un lloc principal la que tenen amb el nom del país. Obsessió curiosa, si pensem que el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, impulsat i votat pel PP, amb la connivència imprescindible del PSOE, diu: ‘Aprovada la constitució espanyola, és en el seu marc on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana.’

Potser és això, la concepció moderna, que tant els molesta. Estarien més còmodes amb una concepció obertament feudal? Probablement sí, però crec que cal un esforç per a entendre la bel·ligerància virulenta del nacionalisme espanyol (representat ara i ací fonamentalment pel PP, però no exclusivament), que pretén prohibir una denominació que forma part del nom de la majoria de les organitzacions cíviques, sindicals i polítiques que formen el teixit social valencià.

Després de la mort de Franco, i durant el procés mal anomenat ‘transició’, el País Valencià va viure un primer assaig d’allò que, anys més tard, s’ha mostrat com una constant: la completa unitat de criteri dels dos grans partits del nacionalisme espanyol en relació amb l’organització territorial de l’estat. En aquells anys, la UCD i el PSOE van pactar una estratègia orientada a amputar artificiosament el creixement de les forces polítiques valencianistes, en benefici –lògicament– d’ells mateixos. Aquella estratègia va aportar –entre més coses– la infausta barrera electoral del 5% (única a tot l’estat) per a poder accedir a les Corts Valencianes i la guerra bruta d’incitació a l’odi que acabà abocant a la vergonyosa batalla de València.

L’obsessió malaltissa contra el nom de ‘País Valencià’ respon al coneixement profund del valor que tenen els símbols per a qualsevol poble. Han tret profit de promoure l’analfabetisme sense complexos i d’instigar a l’odi per qüestions com els colors de la bandera, el nom de la llengua i el del territori. I és perquè saben que la simbologia no és pas una qüestió menor. Algú s’imagina un estadi sencer cridant rítmicament ‘Co-mu-nitat Va-len-ciana’? Resulta senzillament impossible. No ho és, en canvi, esgargamellar-se cridant ‘Espanya’, o ‘Astúries’, o ‘Catalunya’. I això (òbviament, entre moltes altres) és un dels elements que fan país, cosa que –tant sí com no– volen impedir.

‘Comunitat’ és –sens dubte– un nom menor, una paraula dèbil. Ens remet a ‘comunitat de veïns’ o ‘comunitat de regants’, si no a ‘comunitat religiosa’, però no reflecteix de cap manera una idea sòlida de poble que es dota d’una organització política i social. ‘Comunitat’ és el nom de la forma administrativa (comunitat autònoma) adoptada en la constitució de 1978. És –només– un terme legal, una denominació. No és el nom d’un poble ni ho pot ser. És significatiu que els mateixos que mai no han alçat la veu quan els mitjans de comunicació espanyols ens han insultat amb el terme sucursalista ‘Levante’ s’esvaloten pel fet que siguem un país i que ens anomenem país.

No ens deixem enganyar. Tota aquesta traca per a revifar lluites intestines i tornar a instigar l’odi respon al fet que veuen com els perilla la continuïtat en el poder. Els importa ben poc la pau social o la convivència, perquè no han vist mai la política sinó com una manera d’enriquir-se, ni la democràcia sinó com un substitut convenient de les armes, quan ja no són sostenibles. I el nom ‘País Valencià’, aqueixes senzilles dues paraules, representen per a ells el pitjor dimoni: la imatge d’un poble que no es resigna a ser un simple apèndix d’un altre i que –finalment– es troba en condicions de fer fora les sangoneres que l’han governat des de fa més de tres segles.

És contra aquesta por que reaccionen. I és per defensar els seus privilegis que no dubtaran a causar tant de mal com podran, i a enfrontar els ciutadans ells amb ells, si poden tornar a fer-ho. Enfront, només ens hi tenen a nosaltres, els qui, venint d’on vinguem i parlant com parlem, no estem acomplexats de ser valencians; els qui no ens sentim superiors als altres pobles, però tampoc inferiors; als qui sempre hem desitjat un nom digne per a un poble tan digne com qualsevol altre. Nosaltres som els valencians, i el nom és País Valencià.



No cal dir pas que a aquestes alçades el nostre procés d’alliberament no només ens afecta, i afectarà, als catalans del Principat -tant si és reeixit com si no ho és- sinó que arrossegarà als germans dels altres Països Catalans -per a bo i per a dolent-… La responsabilitat envers la nació és enorme i no podem donar-los-hi l’esquena perquè, com per a nosaltres, els hi va la vida…

Siau…

Comentaris tancats a Ens volen matar els germans Posted in Interiors, La cava

Nash i el reconeixement de l’Estat Català

catalunya-europaArticle de n’Antoni Martínez publicat a l’Intocabledigital.



Nash i el reconeixement de l’Estat Català
Antoni Martínez – 09/05/2013

(Estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses a ESADE, cap local de la Joventut Nacionalista de Catalunya de Tàrrega i Conseller Nacional)

Hi ha moltes persones que tenen por no només que la UE no accepti una Catalunya Estat, sinó directament que no se’ns reconegui com a estat en la comunitat internacional.

El ciutadà català és conscient de que els costos i els beneficis d’una Catalunya Estat dependran majoritàriament de l’estratègia que jugarà la comunitat internacional a l’hora de reconèixer-la o no i la batalla política de Catalunya per voler ser reconeguda. Si analitzem l’opinió dels ciutadans trobem que no hi ha masses preocupacions per al cost de construir un nou estat. Això es pot entendre fàcilment si es te en compte que s’acabarà amb el dèficit fiscal que pateix Catalunya amb el que entre un 8-9% del PIB (aproximadament) marxa cada any cap a la resta de l’estat espanyol i no torna. Sí, en canvi, els preocupa que se’ls reconegui, ja que els fa por estar en un buit legal a nivell internacional. És a dir, la preocupació sobre el procés sobiranista no és sobre l’estat propi en si, sinó sobre les conseqüències que pugui tenir sobre les seves vides.

Com és previsible i tal com es va demostrant, Espanya està utilitzant totes les eines i recursos que té per frenar el procés sobiranista, de manera que és lògic pensar que si Catalunya aconsegueix un dia la independència, intentarà impedir que el nou estat sigui reconegut, però falta saber l’estratègia del poble català el dia de la consulta i si expressaran de forma majoritària un sí clar a favor de l’estat propi, o, en canvi, preferiran seguir com a part d’Espanya. Tenint en compte tot això, podria dir que de forma simplificada els interessos de les dues parts són els següents. La independència eliminaria el dèficit fiscal, cosa molt bona per Catalunya. No ser reconeguda per la comunitat internacional seria un cost per Catalunya però també per la pròpia comunitat internacional (moltes empreses i multinacionals tenen molts interessos i inversions a Catalunya. Els costos de transacció si no fórem reconeguts augmentarien de forma dramàtica ja que tampoc podríem negociar tractats amb la UE degut a la falta de reconeixement com a Estat independent i les empreses que tenen inversions a Catalunya es trobarien amb una inseguretat jurídica).

La teoria econòmica, més concretament, la teoria de jocs, ens proporciona una sèrie de interaccions estratègiques que ens poden ajudar a avaluar la decisió de la comunitat internacional sobre Catalunya. Ens trobem davant d’un joc d’estratègia amb dos jugadors. El votant català el dia de la consulta i la decisió de la comunitat internacional d’acceptar o no a Catalunya com a estat. El votant català a d’escollir entre voler la independència de Catalunya o no i la comunitat internacional ha d’escollir entre acceptar o no a Catalunya. Els quatre resultats possibles són: independència sense reconeixement, independència amb reconeixement, no independència i reconeixement i no independència i no reconeixement. En un joc així, les actuacions racionals donen com a resultat el que es coneix com a equilibri de Nash (rep el nom del seu creador, el matemàtic i Premi Nobel d’Economia l’any 1994, John Forbes Nash) és, un parell d’estratègies que són a la vegada millor resposta. Quan un jugador avalua la seva decisió, ha de tenir en compte i confirmar que, davant la decisió de l’altre jugador, ha escollit la millor decisió, independentment de la reacció de l’altre. Per conèixer el resultat d’aquest joc podem acceptar la idea que el cost de no ser reconeguts és més elevat que el benefici de la independència, ja que si això no fos així, no hi hauria possible interacció perquè la independència seria la millor decisió possible.

Aquest joc ens dona dos equilibris de Nash: un és la no independència de Catalunya i no reconeixement i l’altre, la independència i el reconeixement de la comunitat internacional. El motiu és fàcil d’entendre. Si l’estratègia escollida per la comunitat internacional és de no acceptar a Catalunya, la resposta racional d’acord amb l’escrit anteriorment dels ciutadans de Catalunya seria de votar que no el dia de la consulta. Si de per si els catalans no volguessin separar-se d’Espanya, la estratègia de la comunitat internacional de no acceptar-la no implicaria cap cost, ja que no l’hauria d’aplicar de cap de les maneres. En cas que la decisió de la comunitat internacional fora acceptar a Catalunya, els catalans haurien de votar a favor de la independència. Davant de la independència de Catalunya, la millor solució per a la comunitat internacional seria de reconèixer a Catalunya com a estat independent.

Aquest és un joc successiu, és a dir, la reacció del primer dels jugadors i la seva decisió ha de tenir en compte la possible reacció i decisió del segon. Amb tot això ens trobem amb una solució i un equilibri de Nash senzill: independència i que la comunitat internacional ens accepti com a nou estat. Per què? doncs perquè el primer que jugarà serà el votant català. Si tot va bé el 2014 es produirà una consulta en la que els catalans hauran d’escollir entre formar un nou estat o no. Com que els catalans poden amb aquest joc intuir que en cas es construeixi un nou estat, la millor decisió de la comunitat internacional serà acceptar-los, l’amenaça de que no siguin acceptats deixa de tenir valor.

Quan parlo de que ens reconeixerant s’ha de tenir en compte també no només tots els beneficis o costos que sofririen els països i les seves empreses si no ens acceptessin, també s’ha de tenir en compte que si no volguessin reconèixer Catalunya deixarien un precedent molt perillós: si un poble vol aconseguir la seva independència i reconeixement només pot fer-ho a través de la guerra (ja que tots els països que l’han aconseguit així han estat posteriorment reconeguts). En canvi, un poble que ho vol fer de forma democràtica i pacífica, no se l’accepta. Quedarien en entredit tots els valors de democràcia i llibertat que l’ONU propugna. Per tant, si els ciutadans de Catalunya voten a favor de construir un estat propi en la consulta del 2014, l’amenaça d’una falta de reconeixement internacional no és creïble.



Plausible i creïble, oi?

Siau…

Comentaris tancats a Nash i el reconeixement de l’Estat Català Posted in La cava

Les set plaques bíbliques

7_plaguesArticle aparegut el 2 d’abril d’enguany al setmanari El Temps



Les set plagues bíbliques de la CEOE
Gemma Aguilera – 02/04/2013

“L’Instituto de Estudios Económicos (IEE), vinculat a la CEOE, signa l’informe ‘La cuestión catalana, hoy’, que conclou que una Catalunya lliure quedaria en la més absoluta misèria. Xifres inflades, sentències falses i conclusions errònies basteixen un argumentari fet a mida per acadèmics d’encàrrec. Amb dues excepcions: Oriol Amat i Joan Tugores, que n’extrauen conclusions diferents però que han quedat silenciades.”

Sense Espanya, Catalunya no seria res, perquè viu del comerç amb la resta d’Espanya i de la subvenció de l’estat, que “ha hagut de recórrer a l’emissió de deute públic per a fer front al saldo negatiu de les aportacions de Catalunya”. Però, encegada per “alguns economistes presumptament abduïts per la febre independentista que patrocina el Govern de Catalunya” que tergiversen la realitat per fer creure a la població nacionalista que una Catalunya independent els faria més pròspers, s’aboca a un escenari “dramàtic, apocalíptic”. Tres xocs esfondraran el país l’endemà de la independència: el trencament dels fluxos de comerç i d’inversió amb Espanya, la ruptura del mercat únic amb Europa i la sortida de l’euro. Una desgràcia que equival al “bloqueig dels mercats de capital i del BCE”, a la “fuga massiva de multinacionals i d’entitats financeres”, un “augment induït” de l’IPC proper al 50%, i “la sortida de capitals propietat de residents i no residents contraris a la independència”, entre d’altres efectes tràgics. Aquesta és la Catalunya miserable que retrata l’informe La cuestión catalana, hoy, encarregat per l’Instituto de Estudios Económicos (IEE), de la patronal d’empresaris espanyols CEOE. El president de l’IEE, josé Luis Feito -ambaixador espanyol a l’OCDE durant la presidència d’Aznar-, signa el pròleg d’un suposat estudi de to estrictament polític i mancat d’academicisme, en què assegura, en nom de tots els autors, que “les represàlies que seguirien un procés independentista són inevitables”. Represàlies que, més enllà del típic boicot al cava o al fuet, afectarien greument les entitats financeres. Clemente Polo, catedràtic d’economia de la UAB i fundador de C’s i d’UPyD, infereix que “tenint en compte que només un de cada quatre catalans se sent només català, és raonable presumir que una fracció superior al 50% voldrà mantenir la nacionalitat espanyola. Per tant, també és raonable que una fracció similar dels actius i passius de les entitats financeres catalanes acabin transferint-se a entitats amb domicili fiscal a Espanya”. Catalunya també perdria un16% dels llocs de treball, “com a conseqüència d’una deslocalització massiva de multinacionals i d’empreses espanyoles”. L’IEE dóna per fet que Catalunya seria expulsada de la UE, “i per tant, de l’eurozona, de manera que seria molt difícil, si no impossible, continuar utilitzant l’euro. Això deterioraria greument la competitivitat de Catalunya a l’esterior, i cauria en una hiperinflació”. I és clar, “Catalunya no tindria accés als recursos per a països amb problemes de liquiditat”, un fet que “agreujaria encara més el seu deute públic descomunal”.

Les consignes de partit. L’informe no presenta ni un sol càlcul inèdit que denoti una tasca acadèmica, Es tracta, a grans trets, d’un inventari dels arguments superficials i escrits amb poca destresa, que es poden trobar en documents unionistes de la Fundación Faes, de Convivencia Cívica Catalana, de Ciudadanos (C’s) i d’UPyD. Manipulen les dades oficials i les vesteixen amb teories polítiques que queden molt allunyades de la teoria econòmica, De fet, la manipulació s’ha produït també en la selecció de les conclusions, en que s”obvien les reflexions de dos dels acadèmics que signen l’informem Oriol Amat i Joan Tugores, que si bé no són obertament partidaris de l’estat propi, aporten una visió netament acadèmica.



A banda de l’article, a les mateixes pàgines, hi ha inserida una contra-crònica que treu a la llum les incongruències del susdit informe i que diu així:



Amat i Tugores, manipulats

Als actes de presentació de l’estudi, a Madrid i a Barcelona, hi faltaven dos autors: els catedràtics Orioy Amat (UPF) i Joan Tugores (UB). No pas per desídia seva, sinó perquè no se’ls va convidar expressament. L’Instituto de Estudios Económicos ja havia censurat prèviament part de les conclusions dels dos acadèmics, que no neguen la viabilitat econòmica de la independència, i no estava disposat a deixar-los discrepar en públic de les conclusions apocalíptiques de La cuestión catalana, hoy. Silenciant la seva opinió, es podria mostrar a tothom que acadèmics catalans també repudiaven el procés. Però una lectura de les aportacions d’Amat i Tugores evidencia que en cap cas no se’ls pot vincular a les conclusions d’un estudi que, manipulant xifres, lleis i realitats, vaticina l’esfondrament econòmic, social, polític i moral de Catalunya.
Oriol Amat assenyala en l’assaig “Radiografia del teixit empresarial català i possibles impactes del debat independentista” que “en un escenari d’abandonament de la UE, el més raonable és que Catalunya continués amb l’euro i no tingués aranzels per facilitar un reingrés més ràpid a la UE”, cosa que contradiu una de les conclusions de l’informe. I si bé remarca que “una altra conseqüència de la independència serien les deslocalitzacions, també algunes multinacionals han comunicat que no tenen intenció de marxar”. És més, Amat apunta que “un estat independent podria atraure seus multinacionals que en aquest moments tenen la seu espanyola fora de Catalunya. Això s’ha observat en estat de nova creació com Eslovènia o Eslovàquia”. Amb tot, Amat adverteix que “el debat sobre la independència pot estar produint impactes negatius des del moment en que s’ha obert, com a conseqüència de les incerteses i dels boicots a productes catalans i de la resta d’Espanya”, i insta els governs català i espanyol a “pactar” una solució.

Joan Tugores és més contundent en el seu assaig “Perspectives econòmiques: realitats, incerteses i temes en l’agenda”, i comença deixant molt clar que “a Europa existeixen països amb dimensions demogràfiques, territorials i productives molt similars a les de Catalunya que permeten superar el debat sobre la viabilitat econòmica de la independència”. Pel que fa als efectes d’un boicot, Tugores remarca que “a mitjà termini, la racionalitat econòmica i les pautes de competitivitat acaben imposant-se, almenys entre els agents econòmics que es comporten amb pautes econòmiques objectives”, cosa que desmunta els arguments d’un boicot permanent que ofegaria l’economia catalana. Encara més, recorda que “la plena condició de membre de la UE no és l’única manera de beneficiar-se del mercat interior de la UE: els acords d’associació de països de l’Espai Econòmic Europeu són il·lustratius i, en tot cas, no és ociós recordar que ni Suïssa ni Noruega no formen part ni de la UE ni de l’eurozona, i no se’n ressenten”. Finalment, el catedràtic de la UB es pregunta per l’acumulació del deute públic espanyol, i si no seria Espanya qui “hauria de negociar -amb Catalunya- a propòsit d’això, un fet que exigiria clarificacions”.



Doncs vist i llegit ja podem ser conscients del nivell de desesperació dels espanyols i de fins on pensen mentir i manipular la realitat per mirar de retenir-nos-en sota el seu jou…
I unes darreres reflexions… qui amb dos dits de seny -suposem que és Espanya- no deixa anar-se’n algú que li xucla els recursos -suposem que és Catalunya- i diu a tort i a dret que se’n vol anar? Si els fotem els recursos i ens hi han de mantenir,, i volem fotre el camp, perquè no ens deixen anar?. I l’altre, si -segons ells- quan ens en anem rebran el 50% dels actius i passius que hi ha ara a ‘la comptabilitat catalana’ cap a casa seva, i essent menys per repartir més… quin neguit tenen per a que ens hi quedem, oi? Les respostes jo ja les sé, però les deixo en aquí -les reflexions- per si algú les vol fer servir amb els unionistes de pa sucat amb oli que corren per aquest món de Déu… a veure que ens expliquen aquest cop…

Doncs això.

Siau…

Del referèndum a la independència

Ferran_RequejoArticle d’en Ferran Requejo.



Del referèndum a la independència: Catalunya i la Unió Europea
Ferran Requejo – 25/01/2013
Professor de Ciència Política. Universitat Pompeu Fabra

Hi ha escepticismes que es basen en els límits del coneixement: sabem que a partir de les nostres capacitats empíriques i intel·lectuals no podem conèixer més enllà de determinats límits. I sempre queda el dubte de si aquests límits només són els que ara veiem. És la línia Erasme-Montaigne-Shakespeare-Hume-Kant-Heisenberg-Wittgenstein-Berlin. Però també hi ha escepticismes que es basen en la incertesa del futur. Del fet que no sabem exactament què passarà, alguns conclouen precipitadament que cap de les alternatives previstes acabarà realitzant-se, mentre que altres conclouen, més erròniament, que totes les alternatives són igual de possibles i que tot depèn de la voluntat de portar-les a terme.

La política té a veure amb aquests dos tipus d’escepticismes. No coneixem totes les variables que intervenen en les decisions polítiques, i sempre podem qüestionar qualsevol projecte de futur. La conclusió és que cal passar pels dos tipus d’escepticisme, però sense instal·lar-nos en cap d’ells. Bertrand Russell (La meva concepció del món) ho diu bé: “si algú està segur del que sigui, certament està equivocat, ja que no hi ha res mereixedor d’una certesa absoluta i tots hauríem de considerar la possibilitat d’afegir a les nostres creences un determinat element de dubte i ésser capaços d’actuar enèrgicament malgrat aquest dubte”.

Governar és difícil. També, o sobretot, en les democràcies contemporànies. La política sempre inclou un component agonístic inevitable. De fet, si es vol evitar el populisme -de dretes o d’esquerres-, governar esdevé la tasca paradoxal d’uns esperits solitaris. Sempre rodejats de gent; sempre sols. T. Wilder (Els idus de març) ho posa en boca de Juli César: “La condició de governant afegeix més graus de solitud a la solitud inherent de l’home. Cada ordre que donem augmenta el nostre aïllament, i cada mostra de deferència que ens dediquen ens separa dels altres”.

El procés polític “Catalunya, nou estat d’Europa” està entrant en una nova fase. La primera fase del procés, la fase de l’independentisme, caracteritzada pel lideratge d’organitzacions de la societat civil catalana (Omnium, ANC, moviment de les consultes, etc) va acabar amb les eleccions al Parlament del 25-N del 2012. L’inici d’aquesta fase va ser la manifestació-resposta (juliol 2010) a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, un text molt modest que havia estat ratificat en referèndum pels ciutadans de Catalunya. Tal com mostren diferents estudis, el creixement de l’independentisme en aquesta fase ha sigut constant, fins arribar a l’expressió inequívoca de la massiva manifestació de l’11 de setembre del 2012.

A partir del 25-N el país ha entrat en la fase de la independència, liderada per les institucions del país (Govern i Parlament) i pels partits polítics. Podem distingir dues etapes en aquesta segona fase. La primera comprèn el període entre les eleccions al Parlament i la celebració del referèndum/consulta. La segona etapa, cas d’una victòria del “sí”, serà la que anirà des del referèndum fins a la formalització del nou estat. Les tasques a desenvolupar en aquestes dues etapes són diferents, i cal no confondre els objectius i les estratègies respectives.

Un dels aspectes sobre el que hi ha actualment més confusió és el de la vinculació o no de Catalunya a la Unió Europea, cas que els ciutadans optem per un “sí” en el referèndum. Podem veure com es considera aquest punt en el cas d’Escòcia-Regne Unit. Esquematitzem-ho a partir de les dues etapes esmentades.

Etapa Eleccions-Referèndum. Sembla prou clar que la UE no té una posició fixada sobre processos “d’ampliació interna”. També és clar que els casos escocès i català estan protagonitzats per ciutadans europeus (que ho són des de fa 40 anys en el cas d’Escòcia i 26 en el de Catalunya). Tanmateix, hi ha un clar contrast en dos aspectes bàsics. D’una banda, els ciutadans escocesos tenen garantit legalment el dret de pronunciar-se en un referèndum democràtic, previst per la tardor de 2014, sobre si prefereixen seguir dins del Regne Unit o bé constituir un nou estat. Per contra, els ciutadans de Catalunya parteixen d’un marc constitucional que impedeix l’exercici d’aquest dret. Previsiblement, per tant, en aquest cas la consulta haurà de fer-se a partir d’un marc legal internacional. D’altra banda, mentre que les enquestes indiquen que la majoria de ciutadans escocesos són partidaris de seguir al Regne Unit, a Catalunya resulta factible que una majoria de ciutadans recolzin la constitució d’un estat propi. El que tenen uns, els hi manca als altres.

Resulta flagrant el contrast entre les cultures polítiques britànica i espanyola en termes de democràcia, modernitat, drets i respecte al pluralisme intern. Mentre els escocesos prepararan el referèndum en els propers dos anys i debatran els pros i contres de cada posició, a Catalunya la principal tasca serà assegurar la realització de la consulta, donada l’hostilitat del marc constitucional espanyol. Un objectiu bàsic del proper Govern de la Generalitat serà assegurar que el referèndum es faci, i amb totes les garanties procedimentals i legals que el legitimin internacionalment. Per aquest objectiu comptarà amb moltes complicitats de la ciutadania i de la societat civil. Durant tota aquesta etapa tant els ciutadans escocesos com els catalans seguiran essent ciutadans de la UE.

Etapa referèndum-proclamació formal del nou estat. En el cas escocès, el procés post-referèndum està descrit en detall per diferents informes (vegis per exemple el signat per Graham Avery, decisor i expert en temes europeus; sessió 2012-13, HC 643, accessible en la home page del Parlament britànic; repeteixo, no del Parlament escocès, sinó britànic!). De manera contundent s’estableix la irracionalitat i la manca de realisme que suposaria que Escòcia quedés fora de la UE per tornar a ser admesa poc després. Es dóna per descomptat que s’establiria un procediment simplificat, després del referèndum, per l’accés d’Escòcia com a nou membre de la UE (també es va fer un procediment simplificat, i molt ràpid, en el cas de l’Alemanya unificada). Es tracta d’un procediment molt diferent al de l’accés de nous membres a la UE. Escòcia, és diu, no és Turquia. Hi ha drets de ciutadania europea que han de ser respectats. Qualsevol altra cosa seria contradictòria amb els valors de la Unió. Les modificacions a introduir en els Tractats serien mínimes (decisió del nombre d’eurodiputats, de vots en el Consell, etc).

Aquest procediment es faria en paral·lel a la negociació entre els governs de Londres i Edimburg sobre els termes concrets de la separació. En aquesta segona etapa transitòria s’apunta que es podrien adoptar fórmules de participació d’Escòcia a la UE, com tenir veu sense vot en el Consell, representació a les Conferències Intergovernamentals, delegat a la Comissió, etc. Així, en definitiva, al final d’aquesta etapa, es produirien simultàniament la proclamació formal de la independència i l’accés de ple dret a la UE.

Desprès del referèndum, el cas de Catalunya es podria regular amb un procediment similar. Per això he proposat que el referèndum a Catalunya es faci el mateix dia que el d’Escòcia. Seria el dia del referèndum Scot-Cat. Així, el procés s’europeïtzaria automàticament. I la resposta prevista de la UE hauria de ser similar en els dos casos.

En definitiva, amb una majoria social interna no n’hi ha prou per ser un nou estat d’Europa. Cal treballar en diversos àmbits: consolidar i ampliar aquesta majoria; establir una xarxa i una estratègia d’aliances a nivell internacional que faci que actors decisius recolzin el procés (o com a mínim no s’hi oposin); establir una sòlida majoria parlamentària; projectar el lideratge de la Presidència de la Generalitat; mantenir la congruència entre les accions de les institucions del país i de la societat civil.

La internacionalització del procés és un dels punts clau del seu èxit. A diferència del que passa al Regne Unit o Canadà, el marc constitucional espanyol ha esdevingut un marc hostil per Catalunya. S’ha convertit en una camisa de força que impedeix varies coses: 1) el reconeixement del país com una societat nacional diferenciada, tant a nivell intern com europeu i internacional; 2) tenir un autogovern nacional solvent per a que Catalunya decideixi per si mateixa el seu futur i la seva projecció al món (economia, benestar, cultura, educació, recerca, innovació, pensions, política europea, relacions internacionals, etc); 3) que el país surti de l’espoli fiscal actual i pugui disposar dels recursos que genera, sense la sagnia permanent actual, i 4) que Catalunya disposi de les infraestructures que necessita (aeroport, port, línies ferroviàries, telecomunicacions, etc) pel seu desenvolupament competitiu en un món globalitzat.

“Hi ha moments –diu M. Yourcenar a Alexis- en que només ens cal un arbre que depassi una muralla per recordar-nos que els boscos existeixen”. Ara és un d’aquests moments. A partir d’ara és l’hora de la professionalitat. Això vol dir, entre altres coses, que les preses són comprensibles en la població, però no en els professionals de la política. Cal posar molt rigor en els objectius, en les estratègies, en els procediments i en les aliances. El ritme, la velocitat del procés, ha de venir en funció del rigor i la qualitat, no a l’inrevés. Quan un té molta pressa acostuma a pensar ràpid i malament. L’hora de la professionalitat també vol dir que el proper Govern estigui composat per persones competents, tant en termes professionals com en termes polítics (dues condicions que no van juntes necessàriament). El repte és la presència de Catalunya en el concert internacional dels estats del món. És un repte que podem dir que hem heretat dels nostres fills i dels nostres nets. De les generacions futures.

En el proper bienni, el Govern de la Generalitat necessitarà brúixoles ben orientades per navegar en el cantó de Janus que mira al futur. Caldran decisions que permetin que Catalunya s’alliberi d’un estat anacrònic i estableixin una democràcia de benestar de molta més qualitat. Els polítics catalans es mouran, però, entre realitats que d’entrada són hostils o indiferents al futur del país. Els principals arguments seran els de la democràcia (fórmules de desobediència civil i mobilitzacions ciutadanes incloses). Vots i reconeixement internacional. La política exterior del Govern serà un element clau. Però ho serà encara més el fet que la majoria social i la classe política que recolza el procés vers un estat propi mostrin al món, de manera reiterada, la seva voluntat de que la ubicació forçada de Catalunya a l’Estat espanyol pertany al passat. I per tenir èxit, això probablement caldrà fer-ho des del racionalisme escèptic que expressen dos personatges de W. Faulkner: “el mal té una estructura lògica”; “no tenim tant temps com per consumir-lo a tota pressa”.

Avís final per federalistes benintencionats: per la via federalista, Espanya mai serà federal. Una federació plurinacional s’entén, l’únic model que podria ser acceptable des de Catalunya. Un model amb trets confederals i asimètrics en que quasi totes les decisions internes i internacionals estiguessin en mans d’una Generalitat protegida constitucionalment (no com ara). Amb models federals uninacionals el resultat seria fins i tot pitjor que l’estat de les autonomies. Però en tot cas, per aconseguir un acord plurinacional el que ara convé és votar a partits favorables a l’estat propi, no a partits federalistes sense idees clares sobre els diferents models federals de la política comparada. A Madrid, el llenguatge que entenen és el de la força. Només des de la contundència dels resultats electorals a favor de l’estat propi es podria negociar una federació plurinacional. Però aquest model, com deia, està més enllà de les possibilitats mentals dels actors polítics espanyols. Per Catalunya, la via federalista és una via morta.

Al segle XXI, cada cop serà democràticament més inviable mantenir territoris nacionals dins de fronteres en contra de la voluntat de la majoria dels seus ciutadans.



Enllaç a l’informe (traduït) d’en Graham Avery HC 643.

Siau…

Comentaris tancats a Del referèndum a la independència Posted in Interiors, La cava