Arxiu de la categoria ‘ Les golfes ’

M’he trobat!

11s2013 - Via Catalana T.101

Doncs això…

Siau…

‘Chanchullos’

Valentí Almirall - Lo catalanismeRemenant per la biblioteca de casa he recuperat un llibre del meu avi què, pel títol i l’època en que va ser escrit i, perquè no dir-ho, per l’autor, m’ha cridat a llegir-lo. En aquest llibre -del que tot just porto llegides unes poques pàgines- estic trobant tota una sèrie de ‘perles’ que l’estan convertint en el més entretingut del que han passat per les meves mans aquests darreres mesos. No m’esplaiaré més en les sensacions que em produeixen les descripcions del mateix i tant sols una petita mostra penso que farà perquè també a vosaltres us la faci picar el cuquet…

“Madrid fa veure que viu de la política, però lo que realment sosté son luxo y satisfà sos capritxos, elevats á necessitats, no son pas los sous que escuran los pressupostos, sinó los chanchullos y traficas que se fan ab tot lo que ha de ser resolt en sas oficinas.”

Valentí Almirall. Lo catalanisme (1886)

La rebel·lió és aquí

Si fem cas de les iniciatives que han anat apareixent els darrers mesos o anys, manifestacions amb més d’un milió i mig de persones, insubmissió fiscal, impagaments de peatges –Abertis reconeix que hi ha un problema-, i d’altres que se’n estan coent, tot sembla assenyalar que la tant desitjada ‘rebel·lió catalana’ és aquí. També val a dir que no ha estat de cop i volta, que la situació s’ha anat ‘escalfant’ amb el temps i que ens començar a espolsar les pors del damunt. Tot això no hauria estat posible sense l’inestimable col·laboració dels governs de les espanyes -val a dir-ho-, i a la tasca, de formiga però imparable, de persones i associacions de tota mena que posant-hi fil a l’agulla es recorren el País, Catalunya, de nord a sud i de l’est a l’oest, amb els missatge de la revolució… El que avui pujo al bloc és el discurs que en Santiago Espot feia dins el cicle de conferències anomenat ‘No pagarem’ i que es pot trobar al llibre Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”.



Conferència NO PAGAREM
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

Senyores, senyors,

Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:

“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”

Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.

Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:

“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”

D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:

“Un catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.

D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.

El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:

“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”

En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.

Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn… Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té… En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.

Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.

És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.

Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”

Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.

D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”

Però, després, més avall, afirma:

“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:

“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.

Moltes gràcies.



Tota una lliçó…

Siau…

3er aniversari de ‘Patriotisme i dignitat’

En el tercer aniversari de la proclama Patriotisme i dignitat d’en Joan Carretero, president de Reagrupament Independentista de Catalunya, i publicada a El Punt Avui, vull tornar-la a reivindicar, car la seva vigència i el rerefons que la va propiciar, molt al meu pesar, són encara vius avui dia… i és per aquest motiu que el torno a publicar al bloc.



Patriotisme i dignitat
Joan Carretero i Grau – 18/04/2009

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric -un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros- de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya…

Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.

Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes -se suposa, perquè ja fa mesos que esperem- del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament -i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC-. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric -ni simètric, ni de cap mena-. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits… Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.



I per acabar un afegitó. Part del missatge de llavors ha sigut escoltat. Les idees i els principis que defineixen aquest discurs -cal veure si les formes també- han estat adoptats per diverses organitzacions polítiques i civils i pels líders d’aquestes formacions que se’ls han fet seus, donant fe de l’encert i l’oportunitat de les mateixes idees i dels mateixos principis, amb un però, encara esperem que qualli en els models i les formes d’exercir govern i d’estructurar els afers polítics. És una tasca pendent que no pot deixar-se de banda, car ens caldrà, i molt, per donar-nos la credibilitat que necessitarem per a l’acceptació interior, i internacional, del nou Estat català…

Siau…

Spanish troglodytes

Aquest passat vespre m’he retrobat amb un document que tenia desat al ‘rebost’. Crec que paga la pena recuperar-lo per fer-hi memòria amb qui ens hi juguem les garrofes… Potser algú em dirà que no toca, però vénen eleccions al Parlament espanyol i el Partido Popular, que té molts de números per a fer uns bons resultats, malgrat em dolgui, és un dels protagonistes rellevants de l’esdeveniment…

Les referències inicials les podem trobar a aquest vídeo d’en Alfons López Tena, tot el demés en aquest article del The New York Times de fa 5 anys. He fet una traducció del mateix per fer-ho més entenedor.



Army troglodytes in Spain
The New York Times – 24/06/2006

És un principi bàsic de la democràcia que els oficials de l’Exercit no poden desafiar públicament la legitimitat dels Governs electes o fer el plantejament que les tropes puguin marxar per la capital per a corregir decisions del Parlament. Malgrat tot, això és el que ha passat per dues vegades aquest mes a Espanya, un país llur història al segle XX obliga a prendre’s seriosament aitals amenaces, fins i tot quan les possibilitats que aquesta crida a la insubordinació pugui provocar una insubordinació siguin força reduïdes. La resposta del Govern de centre-esquerra del primer ministre José Luis Rodriguez Zapatero ha estat apropiada i ferma, que ha inclòs la destitució i l’arrest d’un dels responsables, un general important. Lamentablement, el Partido Popular, de centre-dreta, el principal partit de l’oposició, sembla més interessat en disculpar els oficials que en defensar l’ordre democràtic del que en depèn tant.

El pas ràpid i suau d’Espanya cap a la democràcia moderna després de la mort de Francisco Franco, el 1975, fa fàcil oblidar els horrors de la Guerra Civil i la brutal dictadura que va succeir-la. Aquests malsons varen començar quan oficials dretans de l’exercit es revelaren contra el govern electe d’esquerres, que consideraven il·legítim i massa permissiu amb els separatistes regionals.

La societat espanyola, els polítics espanyols i, per sobre de tot, els oficials de llur exèrcit han recorregut un llarg camí des de llavors, moderant les seves posicions i refermant el seu compromís amb el joc democràtic. Però el Partido Popular no ha pogut assumir la seva derrota electoral de fa dos anys, dies després dels atemptats terroristes als trens de Madrid. A la realitat mai ha acceptat la legitimitat democràtica d’aquella votació. Ha arribat l’hora què el Partido Popular miri cap endavant, a la democràcia espanyola li cal i es mereix un recolzament, un recolzament vigorós per part dels dos principals partits.



Senyors, anem amb compte!, aquest personatges encara existeixen i no han canviat pas el seu tarannà. Les espanyes encara viuen la follia imperial i cal allunyar-se’n d’elles abans que sigui massa tard. No badem, ens hi va la vida…

Siau…

Què en treurem de romandre a Espanya?

Una de les qüestions més importants dins aquest enrenou de ‘independència sí, independència no’ és, potser, que en podem treure, de positiu i no pas de possessiu, quin futur podem esperar de la dependència. Un tast del que està sent, i on volen anar els amics de les espanyes, ens la dona en Germà Bel a través d’aquesta entrevista que, publicada el passat 2010 a les pàgines de l’Avui, tot just he rescatat de les golfes.



Entrevista amb Germà Bel, catedràtic de política econòmica de la Universitat de Barcelona
17/01/10 00:00 – Mar Jiménez

Germà Bel: “Els aeroports a Espanya són un instrument de jerarquització territorial”

Germà Bel va ser un dels tenors d’aquell acte a l’IESE el març del 2007 en què l’empresariat català va reclamar un aeroport intercontinental per a Barcelona. Bel, reconegut expert en infraestructures, repassa la situació a Catalunya i Espanya.

Diu que la clau de la recuperació està en el “retorn al sentit de la mesura”.

La crisi ha estat més intensa a Espanya i trigarem més a sortir-ne perquè els nostres excessos van ser aquí més grans que a la majoria de països.

Expliqui’s.

Vam tenir una bombolla immobiliària molt grossa, com la d’alguns Estats dels EUA; vam tenir un dèficit exterior record al món, més gran en termes relatius que el dels EUA… Els nostres excessos van ser més forts i la nostra recuperació serà més lenta perquè tenim més desequilibris per corregir. Per això dic que hem de tornar al sentit de la mesura! Un sentit de la mesura que va estar absent quan presumíem de fer més quilòmetres de TGV que ningú al món i d’unes terminals d’aeroport imperials. I vam presumir-ne sense preguntar-nos com ho pagaríem.

El president Zapatero no ha deixat de fer aquestes declaracions.

Avui només diu que tenim més quilòmetres de TGV que ningú. I tinc la sensació que no ho farà durant gaire temps, perquè recuperar el sentit de la mesura implica que la gent es pregunti: i com ho pagarem? Ho vam oblidar durant deu anys.

Hem presumit d’infraestructures. Aclareixi’m quin és el seu rol en el creixement econòmic i l’augment de la productivitat d’un país.

Les infraestructures tenen un paper potencial molt important: disminuir el temps i millorar la qualitat que necessitem per portar persones i mercaderies del centres de producció als centres de mercat. I, alhora, esclar, per a la nostra vida quotidiana.

Joan Trullén comentava que tenim, per primera vegada a la història, unes infraestructures que ens permeten apuntar alt. És cert?

El món en general està millor ara que fa 30 anys. I alguns països fins i tot han millorat amb molta més intensitat, com l’Índia i la Xina. I altres han millorat menys, com Uganda.

Entre la Xina i Uganda, on som?

Estem millor en ciment, del qual mai havíem estat malament, i la T1 n’és un exemple. El gran problema és que hem fet més ciment del que necessitàvem i seguim sense resoldre allò que avui aporta el màxim a la productivitat i al benestar: la gestió.

Ens hem equivocat de prioritats?

Hem fet diferent a la resta de països: ens vam convertir en uns esnobs amb quilòmetres de TGV i en terminals imperials que no estaven destinades a política de transport sinó a donar una imatge d’Espanya al món. És clar que ens hem equivocat.

El TGV ens fa més rics?

El TGV és la infraestructura que menys aporta a la productivitat.

¿El TGV a Madrid ens ajudarà a tornar a ser capdavanters a Espanya?

El TGV a Espanya s’explica per motius ideològics i no de transport. El TGV està expressat, en paraules de José María Aznar l’abril del 2000, com una infraestructura destinada a connectar totes les capitals de província espanyoles amb Madrid.

I ens vam empassar aquest gripau.

Hi va haver un canvi de govern i se’n van programar mil quilòmetres més. I, certament, el TGV ens connecta molt bé amb Madrid.

Hem aplaudit una idea d’Aznar?

Si hi ha algun lloc on tingui sentit el TGV a Espanya és entre Madrid i Barcelona per volum de trànsit. Però el TGV fa una cosa que ja feien molt bé els avions: viatjar a Madrid. I a Catalunya hem sigut víctimes de la idea romàntica que amb el tren arribaríem a Europa. Però amb tren no anirà ningú a París! La gent farà servir l’avió, més ràpid i barat.

Hem perdut diners i temps?

Com que estàvem ocupats construint el TGV Madrid-Barcelona no vam reflexionar en el fet d’aquest barreja d’evocació postmoderna tecnològica amb una vertebració territorial d’Espanya. El TGV és una infraestructura d’ús ideològic! En el terreny de les infraestructures, el TGV i els aeroports eren els braços armats de l’impuls centralista d’Aznar.

¿Canviaria l’enfocament si el TGV fos València-Barcelona-Perpinyà?

No, perquè si parlem de l’aportació de les infraestructures ferroviàries a la societat i a la productivitat, les que veritablement ho fan són Rodalies i el transport de mercaderies.

¿El progrés econòmic d’aquest país seria més gran sense el TGV però amb unes Rodalies modernitzades?

Sense cap mena de dubte!

Vam fer el contrari del que convenia!

No es pot fer tot alhora i vam deixar de banda Rodalies a tota Espanya… excepte a Madrid, on es fa tot. I, a més, sàpiga que el col·lapse de Rodalies estava anunciat des del 2003.

Per què no es va preveure?

És una bona pregunta per al sistema polític espanyol i català.

Vostè ha estat en política a Catalunya i Espanya. Quina és la resposta?

En matèria d’infraestructures va entusiasmar massa el ciment, la postmodernitat i el glamur i es va oblidar el sentit de la mesura, el coneixement i el que realment aporten a la vida quotidiana i al col·lectiu.

I també se n’ha ressentit el Corredor Mediterrani per a mercaderies.

Si els governs catalans no s’haguessin preocupat de tenir un TGV Barcelona-València, hauríem insistit en el fonamental, que era el Corredor Mediterrani de mercaderies per sortir a Europa.

El tindrem algun dia? ¿O serà impossible amb l’aversió de Madrid a dotar d’infraestructures la perifèria?

Espanya és un país tan singular que el Corredor Mediterrani anirà a 300 quilòmetres de la costa: Algesires-Madrid-Saragossa, amb el risc que connecti amb França pels Pirineus aragonesos.

¿Hem de donar per perdut el transport de mercaderies per València-Tarragona-Barcelona-Perpinyà?

Com a prioritat del govern espanyol, es pot donar per perdut. Aquest govern ha heretat l’impuls d’Aznar. Segons el seu primer programa electoral, havia de canviar l’enfocament d’Aznar. Però no l’ha canviat.

Quin greuge econòmic suposa que no es potenciï el Corredor Mediterrani?

Empitjora la nostra posició relativa, ens impedeix ser més productius i ens impedeix una millor articulació del nostre sistema productiu amb el de València i l’europeu.

¿La recent proposta de gestió aeroportuària de José Blanco permetrà que la T1 sigui més que ciment?

La proposta de Blanco sobre gestió aeroportuària no canvia res substantiu: la T1 serà el mateix que fins ara.

¿El pla de Blanco té vincles amb el que es va defensar a l’acte de l’IESE?

A l’IESE es va dir que al món hi ha dos models de gestió aeroportuària: de forma centralitzada com a Espanya i Romania; o a nivell local com es fa a Alemanya, França, Canadà o els EUA. Vam apostar per passar del model centralitzat integrat a un model de gestió individual: això garantiria que la missió d’una aeroport es definís des del territori.

Blanco ha optat per Romania.

Sí. Blanco ha optat per mantenir la gestió en xarxa, que vol dir centralitzada i integrada. I això fa que no tinguem la garantia que les decisions estratègiques sobre el Prat es prenguin pensant en els interessos del Prat.

El model de Blanco té algun benefici?

Aquest model és molt ineficient i es basa en una qüestió ideològica: en una visió centralista de l’Estat. Al món els aeroports són instruments de política de transport. A Espanya són un instrument de jerarquització territorial i de política de poder.

Amb la política infraestructural que descriu, ¿en quin punt queda la relació Catalunya-Espanya?

A la pràctica, jerarquitza la capital política d’Espanya per sobre de la resta de territoris. I aquesta política fa que Catalunya quedi postergada com un territori de segona amb una capital de segona. Això és el que volem? Cadascú ho ha de meditar.

Amb l’actual encaix polític, ¿Barcelona pot tornar a ser la capital econòmica de fa quinze anys?

No, per circumstàncies externes i per la nostra incapacitat.

Quina ha estat la nostra incapacitat?

Hem sigut extremadament conservadors, conformistes, i vivim tan bé que ens fa por arriscar-nos. Catalunya té un sistema polític i institucional que s’ha de plantejar, honestament, si convé seguir lluitant o val més deixar-ho córrer.

Està apostant per la independència?

Estic contestant a la pregunta que m’ha fet. Si la gestió que ens ofereix Blanco és el màxim que podem aconseguir, val més que ho deixem córrer i que amb un altre govern o un altre entorn polític intentem arribar més lluny. S’ha acabat pidolar almoina per fer veure que manem una miqueta.

Què és avui Catalunya?

Ens està bé el paper de segons i ens conformem amb poc per no generar problemes. El que hem de fer és aclarir-nos i saber si volem ser definitivament un país o ens conformem de ser una regió més d’Espanya.

Vostè ha treballat estretament amb Zapatero. ¿Són injustes les crítiques de la premsa internacional a la seva política econòmica?

Això requeria tota una entrevista.



Un altre ‘tast’ de com funcionen i que volen les espanyes de nosaltres. Si hom no ho té prou clar, millor que s’ho faci mirar per algú que entengui…

Siau…

En Suso del Toro

La lectura d’un bloc de l’Avui m’ha fet venir al cap un article d’un periodista gallec, Suso del Toro, aparegut al diari El Pais i que ja vaig reproduir al bloc fa uns mesos, però sense anomenar-ne la font ni l’autor. Per corregir aquesta relliscada, meva es clar, el torno a pujar amb el reconeixement degut a l’autor de la peça i al mitjà on va aparèixer per primera vegada. Desitjo el trobeu tant interessant com ho va ser per a mi el cop que el vaig llegir.



Si Cataluña se va
SUSO DE TORO – 08/08/2010

“Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado de la desafección al despegue”

La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con “los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales “españoles” que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en “los españoles”. ¿A que no saben quiénes son “los más odiados” de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?

Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos “enemigos de España”: catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.

El odio contra los “enemigos de España”, los “antiespañoles”, viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con “los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen…” Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.

Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.

El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La “España plural” ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!

Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.



Com a mínim aquest home ho té tant o més clar que nosaltres, no?

Siau…