Arxiu de la categoria ‘ Política ’

La nació jurídica amb Unió Perpètua

Aquest és un text molt aclaridor que posa llum als ‘principis’ que explicarien les ‘raons’ de la resistència del l’Estat espanyol, i d’altres nacionals amb un Estat consolidat, davant el repte de l’independentisme català.

El text ha estat copiat de: Golden.cat i porta com a títol: Una Catalunya independent de rècord Guinness.

Gaudiu-lo.
Continua llegint

Anuncis

Qui, perquè, com…

catalunya-espanyaNo paga la pena insistir que els catalans ens trobem immersos en un procés molt engrescador d’emancipació nacional, com tampoc paga la pena repetir -per massa coneguts- els arguments a favor, i en contra, del procés. I per a que en consti, jo hi estic totalment a favor. El que considero que paga la pena de debò és el saber si aquesta decisió -la d’emancipar-nos-en de l’estat espanyol- té cabuda dins el debat formal en la ciència política i si les respostes que es donen al debat del qui, perquè i com ens inclouen -inclouen la situació del catalans i de Catalunya- dins les premisses admeses per la ciència política per legitimar-nos-en des de la perspectiva de la justificació ètica, perquè al cap i a la fi si algun fet ha de fer acceptat el nostre anhel per la comunitat internacional és que la justificació, la seva raó, sigui entesa i compartida i tingui cabuda dins els cànons ètics de la política internacional. És per això, i perquè sempre he pensat que cal raonar a fons de l’assumpte, que avui porto un article d’en Marc Santjaume, publicat inicialment el proppassat desembre a la Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol, i que per la seva extensió no reproduiré, però us en deixo l’enllaç públic (i per si de cas el meu privat) per a que el pugueu gaudir.

Doncs això, fem-ho bé, ens hi juguem molt…

Siau…

Saltar-nos-en el mur

SaltamursEn un temps de discursos polítics plens de metàfores -com l’actual- em penso permetre el luxe de fer-ne servir una altre per expressar la sensació que m’amara davant la possibilitat que el Parlament de Catalunya aprovi la ‘Declaració de Sobirania del Poble Català’ el pròxim dimecres. No penso pas que la susdita declaració sigui el que jo voldria -la Declaració Unilateral d’Independència- però si es fa prou bé pot arribar a ser una gran fita de la nostra història col·lectiva, com a nació catalana, on per primera vegada en els darrers 80 anys es faci un gest clar i rotund de sobirania. El fet és que aquesta ‘Declaració’ hauria de suposar un ‘salt’ qualitatiu dins els procés d’emancipació encetat -i accelerat des del proppassat 11s2012-. El gran maldecap actual, a banda és clar de la consolidació de la majoria per la independència, és superar el mur constitucional espanyol que il·legalitza un dret fonamental com n’és el ‘Dret d’auto-determinació dels pobles’ què, per cert, se’ns nega amb l’abrandament de la ‘Constitución española’ com a llibre sagrat i dogma de fe.

Dit això he d’afegir què comparteixo la visió del Cercle Català de Negocis sobre aquest afer, i que tot seguit pujo al bloc.



El CCN explica que la Declaració de Sobirania del Parlament és l’ instrument de superació del marc constitucional espanyol
Cercle Català de Negocis – Gener 2013

El Cercle Català de Negocis emet aquest comunicat per aclarir, des d’un punt de vista jurídic, que significa la Declaració de Sobirania de Catalunya que aquest dimecres ha d’aprovar el Parlament. Segons Albert Pont, expert en Dret Internacional i vicepresident del CCN, la Declaració de Sobirania no té força en el marc constitucional vigent perquè, de fet, el sobrepassa en anar més enllà dels seus límits. De totes totes, diu Pont, “és l’instrument de superació d’aquest mateix marc polític i jurídic”.

El vicepresident del CCN posa un exemple prou gràfic per il·lustrar la transcendència de la Declaració: “portada a l’àmbit del Dret Civil, la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya equivaldria a una demanda de divorci. Seria la constatació de la ruptura d’una entitat familiar. Suposa, doncs, l’obertura d’un procés durant el qual es posa fi a la convivència conjugal”. Posteriorment a aquest trencament, que porta implicita una separació i repartiment de bèns i deutes familiars, és quan hi ha una sentència jurídica que ratifica el divorci i la distribució dels actius i passius familiars. “En un altre context, ens trobem davant la mateixa situació”, manté Pont.

El CCN recorda que les declaracions de sobirania són una pràctica internacional democràtica perfectament reconeguda. La dissolució de la Unió Soviètica va ser precedida per una onada de declaracions de sobirania per part de cada un dels seus parlaments regionals (els Països Bàltics, Bielorrúsia, Ucraïna i la mateixa Rússia). En aquell cas les declaracions tampoc tenien cap força jurídica, però van ser l’avantsala de les respectives declaracions unilaterals d’independència -aquestes sí dotades de tota la força jurídica que els atorgava legitimitat democràtica en referèndum popular.

L’objectiu de la Declaració de Sobirania, explica el Cercle, “és la manifestació de la voluntat d’un poble en constituir-se com a subjecte de Dret per si mateix. I, com a tal, doten al nou subjecte de plena capacitat per exercir la seva pròpia sobirania amb la finalitat de determinar un nou marc en les relacions amb els seus pobles veïns, bé sigui dins d’un nou marc constitucional (federal) o dins del marc de l’ordenament internacional, és a dir, convertint-se en un Estat”.

El fet que no tingui efecte jurídics -cosa que ha remarcat la premsa espanyola per desligitimar la Declaració- no vol dir que no tingui conseqüències pràctiques. Segons Albert Pont, “la Declaració ens situa al marge per sempre més de tota la història constitucional espanyola, iniciada a Càdis el segle XIX. Les Corts de Cadis van constituir un nou subjecte de Dret, “la nació espanyola” que acabava amb el règim absolutista i desposseïa el monarca de la sobirania absoluta per atribuir-se-la a sí mateixa”. La Declaració catalana a qui reconeix com a subjecte polític i jurídic sobirà és al poble de Catalunya.

El CCN considera que estem a les portes d’una fita històrica, però lamenta que la Declaració no inclogui cap referència a la restitució de la nostra sobirania històrica i a la il·legalitat de la nostra annexió per part de la Corona de Castella que va fer emparant-se en el “dret de conquesta”.



Doncs això, si es fa prou bé de ben segur que la Declaració de Sobirania del Poble Català ens haurà de servir per saltar-nos-en el mur constitucional espanyol, oi?

Siau…

L’enemic com més aprop…

Duran cap per baixDiuen que algú va dir al seu moment que els enemics se’ls havia de tenir ben aprop per poder-los controlar millor. No seré pas jo qui posi en dubte la ‘saviesa popular’, però en el cas que ens ocupa no em sembla pas encertada aquesta dita. El fet és que en ‘Duran y Lérida’, conegut per el seu alineament incondicional amb les tesis espanyolistes -aquelles que volen una Catalunya sotmesa als interessos castellans-, segueix sent, malgrat que amb una valoració a la baixa, un dels elements principals de l’estratègia espanyolista per frenar el procés d’independència de Catalunya. La seva posició com a cap dels ‘socis’ de CDC, i de retruc del Govern de la Generalitat de Catalunya, i aprofitant que és una persona d’un tarannà extremadament narcisista i egocèntric ha esdevingut fins ara una peça important per a la guerra de l’espanyolisme contra Catalunya. Ara, arran del ‘cas Pallerols’ -que fora d’alguna fumera no ha forçat més accions per part de l’espanyolisme-, amés de ser un element afí és, en Duran, un captiu, més condicionat si no ho estava prou, a fer-los-hi el joc brut aprofitant la seva posició dins la política catalana.

Per altra banda amb l’esclat de la resolució del susdit ‘cas Pallerols’, on tothom s’ha espolsat les responsabilitats polítiques -i amb el que encara tenim una possibilitat real de fer-lo fora- hi ha qui diu, a casa nostra, que no s’hauria de fer sang, que la caiguda d’en Duran pot provocar una greu crisi a CiU i fer trontollar l’encara tendre procés sobiranista encetat des del Parlament de Catalunya, que demanar-la o forçar-la -la dimissió de ‘lo pelat’- seria fer-los-hi el joc als espanyolistes. Els arguments són prou entenedors, però no se si el preu de tenir-lo en actiu i tant endins dels òrgans de poder ens hi pot portar res de bo, i més quan n’ha donat tantes de mostres d’estar contra la independència de Catalunya, i que hi treballa amb l’objectiu d’impedir-la.

Aprop?, lluny?, no se pas quina seria la millor solució, però jo personalment preferiria que desaparegués de l’escena política d’una vegada per totes i es pogués alliberar Unió d’aquest feixuc llast, i pogués d’aital manera encarar-se definitivament, amb el País, cap a la via de la llibertat.

L’enemic com més aprop?, doncs no ho se… però jo el voldria lluny…

Siau…

La política dels corbs

CorbsFa prou dies que no escric al bloc, no pas per que em faltin ganes, sinó més aviat per manca de temps. Avui, llegit el ‘final judicial’ de l’afer de finançament il·legal d’Unió Democràtica de Catalunya -que com bé sabem és dirigida amb mà de ferro per lo ‘Pelat de la Franja’- i veient com el susdit s’espolsa les responsabilitats polítiques, morals, ètiques i humanes no he pogut fer fugir del cap la imatge d’uns corbs… -i m’ha fet traure’n temps de sota les pedres per escriure-… Perquè? doncs vés a saber… potser perquè la imatge que tinc al sots-conscient d’aquests animalons els associa amb la rapinya, la foscor, el treball en grups -de malefactors- i la manca d’honorabilitat, i també de ser prou vius per sortir-se’n, però només potser…

El que sí que n’és és que n’haurien de començar a rodar caps. No pot ser que el màxim responsable d’una organització política, dirigida amb ‘manu militari’, després de dir l’any 2000 -el temps que fa que això s’arrossega, oi?- que si es demostrava que el seu partit s’havia finançat irregularment, que és el mateix que dir ‘de manera il·lícita i il·legal’, dimitiria. Doncs ara diu allò tant ‘espanyol’ de ‘Donde dije digo digo Diego‘, i en català planer ‘No tinc paraula’.

El fet és que aquest afer, conegut com el ‘Cas Pallerols’, tracta de l’assignació i el pagament de subvencions -amb fons europeus- als amics del ‘partit’ per fer un cursos de formació -de vegades fins i tot inexistents- i justificats amb factures inflades, assignats arbitràriament i que un cop ‘cobrats’ meritaven les comissió corresponents a UDC.

Però millor no m’escalfo els dits i que algú altre ‘parli per mi’, així doncs avui penjaré l’editorial d’en Vicent Partal que de ben segur serà prou més entenedora…



La responsabilitat de Duran
Vicent Partal – 09/01/2013

La fi del cas Pallerols, l’acord assolit, deixa poc marge de dubte. Unió Democràtica de Catalunya admet haver-se finançat irregularment mitjançant subvencions del Departament de Treball entre el 1994 i el 1999. El fiscal afirma que, en total, 600.000 euros que havien d’anar destinats a cursos es van desviar per a finançar el partit. En virtut del pacte aconseguit ara, els acusats esquiven la presó. Des del punt de vista jurídic, res a dir. Però i des del punt de vista polític?

Cal recordar l’abast de la trama. En el judici el fiscal acusava Unió i els seus militants d’haver desviat cap al partit 600.000 euros que havien d’haver servir per finançar cursos per a desocupats. Però al parlament la Sindicatura de Comptes ha informat que les empreses de Pallerols en aquella època van rebre subvencions per valor de prop de divuit milions d’euros. I que d’aquestes subvencions ja se’n van revocar el 34%, amb un valor de sis milions d’euros que havien d’haver estat retornats. I que no els van retornar perquè les empreses van fer fallida. Són molts diners…

Unió no és el primer partit al qual es demostra un finançament irregular. Dissortadament, el mal és massa estès. Però això no pot servir d’excusa. És un fet notablement greu. Un partit, membre de la coalició de govern del president Pujol, va fer que diners que havien de servir per a una causa pública anassen a parar a butxaques privades. L’acord en l’àmbit de la justícia és correcte. Però queda la responsabilitat política. Ningú d’Unió no l’assumirà.

En aquells anys, el màxim dirigent del partit demòcrata-cristià ja era Josep Antoni Duran i Lleida. Duran va dir en una entrevista a la Cadena SER que si es demostrava això que es va demostrar ahir ell dimitiria. Però no dimitirà pas. Ho sabem tots. Qualsevol raó o excusa serà vàlida. Tant hi fa, al capdavall. Encara que no hagués dit res hi ha una tradició honorable segons la qual el cap és el responsable d’allò que passa en una organització. I, ni que ell no en tinga la culpa, hi ha dies, importants, en què ha de concretar en la seua persona i en els seus actes allò que l’organització haja fet malament. O bé.

Per això, encara que no hagués dit res fa anys, avui Duran hauria d’assumir políticament les conseqüències d’allò que ha fet Unió i dimitir. I demanar perdó als ciutadans i al Parlament de Catalunya, que durant molts anys ha mirat de saber què hi havia de veritat en el cas Pallerols i s’ha trobat massa sovint amb negatives irades i cops de pit tan solemnes com –avui ho sabem– falsos.

No ho farà, però. Duran no dimitirà. D’ell, només n’espere que, si més no, en algun racó del seu cervell siga conscient del mal que ha fet a Unió, un partit d’història remarcable que no es mereixia de trobar-se enfangat d’aquesta manera. I també a la política, la de tots: la credibilitat social, el prestigi, la imatge pública de la política. I a Catalunya, és clar.



Bé, doncs vist i llegit només vull per afegir que d’això se’n diu fer ‘política de corbs’, oi? Doncs això…

Siau…

Donem la benvinguda al Col·lectiu Wilson!

Avui a les 10 del matí ha arrencat oficialment, amb aquest article, el Web del Col·lectiu Wilson, una associació d’eminències -tot són catedràtics i/o investigadors- que té per objectiu la publicació d’informacions i estudis per a rebatre la campanya de la mentida que des de l’Estat espanyol s’està fent contra el independentisme català.

Aquest col·lectiu està format, inicialment, per:

  • Pol Antràs – Catedràtic d’Economia a l’Universitat de Harvard.
  • Carles Boix – Catedràtic ‘Robert Garrett’ de Política i Afers Públics a Princeton University.
  • Jordi Galí – Director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI), Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i Research Professor de la Barcelona GSE.
  • Gerard Padró i Miquel – Catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science (LSE) i co-dirigeix el programa de recerca en Governabilitat i Economia Política a l’International Growth Centre.
  • Xavier Sala i Martín – Catedràtic J and M Grossman de Desen-volupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York.
  • Jaume Ventura – Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI), Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i Professor Afiliat de la Barcelona GSE.

El web també ofereix articles de producció ‘individual’ dels seus components i material àudio-visual, i promet ser una font de recursos informatius rigorosos, per bastir-nos-en d’arguments -si encara ens en calessin més- i desmentir les proclames del ‘colonialisme espanyol’ -això és meu- sobre la viabilitat de la independència, acte i potència.

Com a celebració del seu naixement ‘oficial’, que no és cosa que es cogui en quatre dies, valgui la publicació del seu primer article.



Europa, Europa
Col·lectiu Wilson – 13/11/2012

“La gran pregunta del debat sobre la independència de Catalunya és: quines serien les conseqüències econòmiques de tenir un estat propi?”

Si hem de ser intel·lectualment honestos, la veritat és que la resposta no és gens clara. I no ho és perquè, per poder respondre amb seriositat, hauríem de comparar què passaria si Catalunya marxa amb què passaria si es queda. I tots dos escenaris són plens d’incerteses. Per exemple, quedar-se pot tenir conseqüències desastroses si Espanya s’ensorra encara més en la crisi financera o si el govern espanyol continua amb les polítiques de redistribució interterritorial i d’inversions públiques que han acabat per ofegar l’economia catalana. D’altra banda, els beneficis de la separació a curt, mitjà i llarg termini seran positius o negatius depenent de les institucions, lleis, regulacions i polítiques que els governs institueixin un cop Catalunya tingui estat propi.

Un dels aspectes que més incertesa crea és el que fa referència a si una Catalunya independent seguiria formant part d’Europa. Una part important de la incertesa és innecessària i ha estat provocada per la reacció que les autoritats espanyoles han tingut quan han vist que la ciutadania de Catalunya es prenia seriosament la possibilitat de marxar. Ministres, economistes, analistes, polítics i autoritats diverses han anunciat que, en cas que Catalunya decidís separar-se d’Espanya, seria expulsada d’Europa i els catalans hauríem d’usar el passaport per viatjar a Saragossa, les empreses catalanes haurien de pagar uns aranzels que les arruïnarien i tots plegats hauríem de deixar de fer servir l’euro. Tot això, afegeixen, comportaria la ruïna automàtica per a tothom. És més, se’ns ha dit que l’expulsió d’Europa seria immediata i que, per tornar a ser admesos hauríem de posar-nos els últims de la cua i que la readmissió requeriria la unanimitat de tots els membres de la Unió. Implícita hi ha l’amenaça que Espanya votaria que no. Com que amb un sol vot en contra n’hi ha prou perquè un país no entri, diuen, Catalunya quedaria fora d’Europa durant tres generacions.

Totes aquestes amenaces només tenen un objectiu: atemorir els ciutadans (sovint amb plantejaments absurds sobre fronteres imaginàries i cognoms prohibits). Però no fan més que demostrar la debilitat d’Espanya, ja que intenten guanyar el referèndum a base d’impedir que es faci: pensen que si a la gent li entra la por, els nostres dirigents faran figa i així el referèndum mai no es portarà a terme. Però encara que sigui part de la campanya de la por, els membres del Col·lectiu Wilson pensem que és poc seriós que es diguin segons quines coses i es facin segons quines afirmacions. És per això que hem decidit fer públic un comentari tot analitzant la possibilitat que Catalunya pugui quedar “fora d’Europa”. Malgrat que no hi hagut mai a la història de la Unió un procés similar al que han encetat Escòcia i Catalunya, és possible fer una anàlisi freda de la situació. I si es fa, un arriba a la conclusió que els escenaris catastròfics dibuixats a Madrid són falsos, fins i tot si (tal com amenacen algunes autoritats espanyoles) Espanya resistís amb la màxima energia la voluntat dels catalans.

CW-Europa

El primer que cal entendre és que això de “sortir d’Europa” en realitat no vol dir res, ja que Europa la conformen una multitud de tractats, grups i institucions. Per aclarir-ho una mica, el gràfic adjunt mostra els nombrosos grups, espais i acords que hi ha a Europa i qui forma part de cadascun d’ells: hi ha el Consell d’Europa, la Unió Europea, l’Eurozona, l’Espai Econòmic Europeu, l’Acord Europeu de Lliure Comerç (EFTA) i l’espai Schengen. Els diferents grups, acords i espais representen compromisos sobre diferents aspectes econòmics i polítics. Per exemple, els membres de l’espai Schengen s’han compromès a donar llibertat de circulació de persones dins dels seus territoris (de manera que quan fem turisme i anem d’un país de l’espai Schengen a un altre –com per exemple quan anem d’Espanya a França–, ni tan sols hi ha fronteres ni policies que ens demanen els passaports). La Unió Europea, per la seva banda, és una associació d’estats amb un mercat únic integrat i, alhora, amb institucions polítiques comunes. Però, un cop més, aquesta és una de les múltiples solucions que es fan servir a Europa per assegurar la integració econòmica a nivell continental.

Fixeu-vos que els diferents països d’Europa formen part de diferents grups. Espanya, per exemple, forma part de la Unió Europea, l’Eurozona i el Consell. Suïssa forma part de l’EFTA i de l’espai Schengen, però no pas de l’eurozona ni de la Unió Europea. El Regne Unit forma part de la Unió Europea però no de l’Eurozona ni de l’espai Schengen. Per tant, la primera cosa que cal aclarir és: quan diuen que vetaran la nostra incorporació a “Europa”, exactament a què es refereixen? A la Unió Europea? A l’Euro? A l’espai Schengen? A l’Espai Econòmic Europeu?

És de suposar que l’amenaça fa referència a la Unió Europea, tot i que, recordem-ho, els tractats de la UE no diuen res sobre processos d’ampliació interna. És a dir, no diuen res sobre el procés d’adherir membres que s’independitzen de països que ja són membres: ni els regulen, ni els prohibeixen. Però posem-nos en el cas més pessimista i imaginem que, en cas d’independència, Catalunya deixa de formar part de la Unió Europea. Voldria dir això que l’endemà del referèndum s’erigirien fronteres entre Catalunya i la resta de la UE? Voldria dir que si guanya el sí, els catalans deixaríem de poder viatjar sense passaport per Europa, que les nostres mercaderies haurien de pagar aranzels a l’hora d’exportar-les a la UE, i que els capitals deixarien de poder circular entre Catalunya i la resta de la UE? I voldria dir això que per tornar a ingressar i tornar a gaudir de tots aquests drets i llibertats de circulació, hauríem d’esperar que Espanya deixés de vetar la nostra incorporació a la UE? La resposta a les totes aquestes preguntes és: NO. Rotundament NO.

En primer lloc, la hipotètica celebració d’un referèndum no conduiria a l’exclusió de la UE. Aquesta darrera tindria lloc, en tot cas, amb una declaració formal i pública d’independència. Per tant, un cop cel·lebrada la consulta i en cas que tingués èxit, res no podria impedir un procés de negociació dins de la UE sobre l’estatus tant de Catalunya com d’Espanya. I res no impediria que (tal com recomana un informe del Parlament britànic per a Escòcia) el que s’hagués de negociar fos que el dia de la proclamació definitiva de la independència coincidís amb la data d’adhesió a les institucions europees.

En segon lloc, en cas de ser obligats a sortir de la UE, és cert que es requeriria el vot d’Espanya perquè Catalunya fos readmesa. Una aplicació extensiva (que no directa) de l’article 49 del Tractat de la UE estipula que l’accés d’un nou membre de la UE requereix el vot unànime de tots els seus membres, inclòs el d’Espanya. Per tant, el nostre destí a la UE estaria en mans dels espanyols: els catalans que afavoreixen la independència han de contemplar un escenari on Catalunya, almenys a curt termini, quedaria fora de la UE si Espanya s’entestés a votar “No” a la incorporació de Catalunya a la Unió Europea. Des del punt de vista del Col·lectiu Wilson, creiem que les amenaces espanyoles no són del tot creïbles per dues raons. Primera, la capacitat d’Espanya d’exercir aquest veto dependrà molt de si està intervinguda econòmicament (els canvis de la Constitució que el Partit Popular i el PSOE van acordar acceleradament a petició de les autoritats europees demostra que la capacitat de les autoritats espanyoles per fer segons quines coses no és tan gran com fan veure). Segona, perquè arribat el moment, no els interessaria fer-ho. Espanya pateix el problema que els economistes anomenem “inconsistència temporal”. D’entrada els interessa dir que posaran el veto, però un cop fet el referèndum els interessarà tot el contrari, ja que per exportar a Europa han de passar per Catalunya i voldran que Catalunya assumeixi una part proporcional del deute de l’administració central espanyola.

Però seguim posant-nos en el cas més pessimista i imaginem que una Espanya furiosa i venjativa decideix castigar Catalunya i veta qualsevol intent català de reingressar a la UE i que la UE li ho permet. Implica això que les empreses catalanes no podran vendre a Europa, que els ciutadans catalans hauran de passar duanes i fronteres, i que per anar a Saragossa caldrà el passaport? La resposta és NO.

Els tractats de la UE exigeixen utilitzar el principi d’unanimitat per aprovar l’entrada de nous membres (TEU, art. 49) i per fer “acords associatius”, és a dir, aquells acords que estableixen institucions comunes entre la UE i els altres països signataris de l’acord (més endavant explicarem per què això dels acords associatius és important).

Ara bé, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació de mercaderies (és a dir, per no pagar aranzels) Catalunya no necessitaria formar part de la UE. Només hauria de signar acords bilaterals com els que té Suïssa. I els tractats diuen que els acords bilaterals sense institucions comunes no exigeixen unanimitat, sinó una majoria qualificada (TFUE, art. 207 i 218). Per tant, si Espanya intentés utilitzar el seu vot per vetar la incorporació de Catalunya al mercat únic i a la lliure circulació de mercaderies, no ho podria fer perquè Catalunya podria signar un acord bilateral amb la UE, un acord per al que no es requereix la unanimitat sinó la majoria qualificada. Aquest acord, per tant, Espanya no el podria vetar de manera unilateral. De fet, aquesta situació d’estar fora de la UE, però gaudint de la llibertat comercial que hi ha a la UE, és la de Suïssa, que no va voler entrar a l’Espai Econòmic Europeu per voluntat pròpia, però que manté un d’aquests acords bilaterals amb la UE, aprovat amb majoria qualificada.

No cal dir que la UE tindria el màxim interès a signar aquest acord bilateral amb Catalunya. Al capdavall, a Catalunya hi ha importants empreses europees que es veurien ostensiblement perjudicades per la introducció de les barreres comercials amb les que amenacen les autoritats espanyoles. És evident que és de l’interès de tota la UE (Espanya inclosa!) que tot segueixi com està. Quin incentiu tenen a comprar més cars els productes catalans que importen? O a vendre més car el que exporten a Catalunya? Donats aquests incentius i el fet que Catalunya, com a membre que és de la Unió, satisfarà tots els requisits en matèria de regulació, institucions i de més exigits per la UE, aquest acord bilateral es preveuria d’efecte immediat.

Resumint: fins i tot en el cas que Espanya s’entossudís a expulsar Catalunya de la Unió Europea, no podria evitar que Catalunya signés tractats de lliure comerç amb la UE i, per tant, les empreses catalanes podrien exportar a Europa amb la mateixa llibertat, drets i obligacions amb què ho fan ara.

I les persones? Podrien seguir circulant lliurement, les persones? La resposta és sí, però no perquè el tractat de Schengen s’apliqués de manera automàtica. Si Catalunya volgués adherir-se a l’espai Schengen sense ser part de la UE, hauria de signar un acord d’associació tal com va fer Suïssa. Ara bé, en ser un acord d’associació, requeriria unanimitat al Consell i, per tant, podria ser vetat per Espanya. Dit això, si bé Espanya podria vetar l’accés de Catalunya a l’espai Schengen, els catalans hi tindrien accés en la seva condició de ciutadans espanyols. Tornem a citar l’article 11.2 de la constitució espanyola que diu que cap ciutadà espanyol pot ser privat de la seva nacionalitat. Per tant, com que el govern espanyol no podria treure la nacionalitat espanyola als ciutadans de Catalunya, aquests podran viatjar des de Catalunya a qualsevol país de l’espai Schengen (per exemple, per passar la frontera espanyola o francesa) amb tota llibertat i per fer-ho, n’hi haurà prou amb conservar la nacionalitat espanyola (juntament amb la catalana) i dur el passaport o el DNI espanyol a l’hora de creuar la frontera. En aquest sentit es donaria la paradoxa que qui garanteix la lliure circulació dels ciutadans de Catalunya per tot Europa seria la mateixa constitució espanyola.

Finalment, l’euro: haurem de deixar de fer servir euros? Aquí hi ha gent que confon conceptes: el fet que un país sigui independent significa que aquest país té la possibilitat d’utilitzar la seva pròpia moneda… però això no vol dir que tingui l’obligació de fer-ho. De fet, el món està ple de països que empren les monedes d’altri. Equador, Panamà i les Bahames, entre molts d’altres països, fan servir el dòlar nord-americà sense que els Estats Units ho puguin impedir. A Europa, Andorra, Mònaco i Montenegro són exemple de països que utilitzen l’euro sense formar part ni de l’Eurozona ni de la UE. Com que no hi ha manera d’evitar que un país utilitzi la moneda que més li convingui, les amenaces que Catalunya serà expulsada de l’euro no tenen cap mena de sentit. Catalunya podria fer el mateix sense haver de demanar permís a la Unió o al Banc Central Europeu. Òbviament, aquesta seria una situació transitòria fins que el sentit comú portés a la plena integració, amb la possibilitat d’estar representats a les institucions de l’eurosistema i de participar en les seves decisions.

Conclusió: els membres del Col·lectiu Wilson pensem que el fet que les autoritats espanyoles amenacin amb la previsió de catàstrofes econòmiques sobre Catalunya si els catalans decidissin votar a favor d’un estat propi només demostra la seva debilitat amb un intent de guanyar el referèndum senzillament no celebrant-lo i per això, adopten l’estratègia de la por de les desgràcies econòmiques.

Estem convençuts que, si arriba el dia, les autoritats espanyoles no posaran entrebancs perquè Catalunya segueixi formant part de la Unió Europea. I ho faran per interessos econòmics: a Espanya no li interessa tenir una relació dolenta amb el país que ha de travessar quasi inexorablement quan vulgui exportar a Europa, i a Espanya li interessa negociar amb Catalunya perquè aquesta assumeixi una part proporcional del deute públic (que al cap i a la fi, al capdavall, és del Reino de España!). Ara bé, si no ho fan així i fan efectives les seves amenaces, Espanya possiblement podria impedir que Catalunya torni a formar part de la UE, perquè per ser membre de la UE podria ser necessària la unanimitat de tots els membres. Però Espanya no podrà vetar que Catalunya signi acords bilaterals de lliure comerç amb la UE per tal de formar part del mercat únic des del primer dia ja que, per signar aquests acords bilaterals, no cal la unanimitat, sinó la majoria qualificada. Tampoc podrà evitar que els ciutadans de Catalunya circulin lliurement per l’espai Schengen o que les empreses i els ciutadans catalans utilitzin l’euro com a mitjà de pagament.

Dit d’una altra manera: si els dirigents de Catalunya ho fan bé, els ciutadans i les empreses catalanes seguiran gaudint de lliure circulació de mercaderies i de treballadors, de prestació de serveis i de circulació de capitals. Exactament les mateixes llibertats de circulació que tenim ara mateix i que han permès Suïssa ser un dels països més rics i competitius del món. Catalunya, doncs, seguirà sent part d’Europa.



Això, que sona tant bé, de ben segur que ens en serà molt, però que molt útil per fer front a l’estratègia de la por i la mentida de les clavegueres de l’Estat espanyol -i acòlits-… Endavant!

Eps!, i abans que me’n oblidi, us podeu adherir -‘virtualment’ és clar- al Manifest de presentació i donar-los suport a través d’aquest enllaç

Siau…

No renunciarem al futur

FàsticArticle de na Teresa Casals.



No renunciarem al futur
Teresa casals – 01/1/2012

L’última manifestació clara que el govern d’Espanya no té cap intenció de compartir una part de sobirania, per petita que sigui, amb el govern de Catalunya és la reforma educativa que planteja el senyor Wert, ministre d’educació espanyol. No cal insistir en el fet que els pobles tenen dret a dissenyar aquell sistema educatiu que, entroncat en la seva tradició pedagògica, respongui als interessos de la seva comunitat. No hi ha res més inútil i més patètic que voler imposar una història i uns valors que et són absolutament aliens i que no et serveixen per conèixer el passat, per entendre el present i per construir el teu futur personal, laboral i nacional.

Però tot aquest raonament, malgrat que el senyor Wert el coneix, o potser precisament perquè el coneix molt bé, no ha influït en el disseny del nou model educatiu que pretenen que regeixi a tot l’Estat espanyol. Primer ha estat la llengua. Sistemàticament, amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut com a marc, s’ha intentat trencar el model lingüístic de les nostres escoles amb sentències i amb proclames que atiaven la confrontació lingüística i dibuixaven un panorama d’imposició del català que només existia en l’imaginari d’uns quants. Sortosament, els ciutadans de Catalunya no s’han deixat arrossegar per la mentida i el despropòsit. De les 50.000 famílies que aquest curs han incorporat els seus fills a P3 (Parvulari, 3 anys) només 12 d’aquestes famílies han demanat que fossin escolaritzats en castellà. Només el 0’024%. Quin fracàs de la demagògia!. I això tenint en compte que els senyors Caja, Rivera i la senyora Camacho amb tot el PP de Catalunya al darrera han posat tota la carn a la graella.

Quan no poden convèncer, es proposen vèncer. I aquest és l’objectiu del senyor Wert. La nova Llei d’educació espanyola, fruit d’una clara voluntat recentralitzadora, representa una autèntica invasió educativa. El govern de l’estat estableix el 65% dels continguts educatius en les comunitats amb llengua pròpia (fins ara n’establia el 55%), controla les diverses avaluacions de l’alumnat, estableix proves úniques a Primària, ESO i Batxillerat, suspèn la selectivitat. Tot això, diu el senyor Wert, amb l’objectiu d’acabar amb la dispersió ingovernable de continguts. És evident que l’objectiu del senyor Wert no és millorar els resultats de l’alumnat sinó establir una educació i una cultura general homogènia a tot l’Estat espanyol.

Sortosament estem enfilant el camí de la dignitat. Estem guanyant el futur. No hi podem renunciar. Aquests propers dies hem d’explicar molt bé als nostres conciutadans que, en la partida que estem jugant, el que està veritablement en joc és la possibilitat de decidir nosaltres mateixos en matèria educativa i en totes les altres. Ras i curt. Ens hi juguem la possibilitat d’esdevenir lliures o continuar essent súbdits en un estat que ens vol captius.



I no vull acabar aquest apunt sense fer referència a les declaracions del ‘sinistre espanyol’ d’educació on diu, clar i castellà, que el futur que ens ofereixen -que traspua aromes d’un passat recent que molts voldríem no tornar pas a ensumar- passa obligatòriament per deixar a banda la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història, les nostres arrels, i que els sentiments del País no valen per a res i que la culpa del pols actual és del nostre model d’ensenyament -suposo que deu voler dir que el nostre model educatiu no ‘fabrica espanyols’, que és el que ell voldria- i el vol aniquilar… Doncs ho sento molt per vostè Sr. Wert, però no renunciarem al futur…

Siau…

Tots els camins porten a… la independència?

Article d’en Xavier Diez.



Independència per sorpresa
Xavier Diez – 04/07/2012

“Els possibles processos d’independència, per tant, van associats més als interessos i l’oportunitat que al desig, a la conveniència que a la voluntat, als errors estratègics hispànics que als encerts dels independentistes”

Ho afirma Xavier Rubert de Ventós. Els catalans no serem independentistes fins que no ens hi obliguin! Aquesta frase palesa les ambigüitats, paradoxes i contradiccions pròpies dels catalans respecte als projectes nacionals. El cert és que una cosa és el desig, una altra la conveniència, i finalment l’oportunitat. En els processos d’independència contemporanis cal una conjunció de factors perquè això passi. I quan s’esdevé, més que respondre a un anhel llargament compartit, els ciutadans que canvien de passaport ho fan amb cara de sorpresa. Al llarg del segle XX nous estats han anat sorgint associats a la descomposició dels imperis o a la fallida política d’estats heterogenis sense gestió satisfactòria de la diversitat nacional. Aquestes grans eclosions han estat vinculades a la resolució de conflictes bèl·lics. Els serveis d’intel·ligència dels contendents sempre han fet servir les tensions nacionals alienes com a arma desestabilitzadora. Els alemanys van enviar fusells als independentistes irlandesos per desencadenar l’aixecament de Setmana Santa de 1916. Els russos propiciaven la deserció de les unitats eslaves de l’Imperi Austrohongarès. Els britànics fomentaren la revolta àrab contra els otomans. El resultat, una multiplicació dels estats, sobretot entre les potències perdedores.

Podem arribar a conclusions similars per a la darrera onada d’independències europees. La fi de la guerra freda implicà l’emancipació d’aquells pobles que, com en el cas dels bàltics, anhelaven la independència, i en el cas de bielorussos o ucraïnesos, menys entusiastes amb la secessió, van decantar-se per l’opció més convenient. El divorci de Txecoslovàquia i l’esclat de l’antiga Iugoslàvia acabaren de multiplicar el mapa polític del continent fins al punt de fer irreconeixible el mapa europeu.

El traç de les fronteres respon a interessos geopolítics. L’afebliment de les potències centrals, la creació d’un glacis respecte a l’URSS i l’extensió de la influència dels guanyadors de la gran guerra esdevenien interessos més poderosos que el principi d’autodeterminació de l’idealista Wilson. En la resolució de la guerra freda, l’extensió de la influència occidental fins a les portes de l’antagonista soviètic representava nous mercats i jaciments de mà d’obra barata per a una Unió Europea apressada a ampliar-se a costa de l’antic bloc oriental. En el cas del trencament de Iugoslàvia, no és cap secret que Alemanya reconegué de manera immediata Eslovènia i Croàcia per recuperar l’antiga àrea d’influència de l’Imperi Austrohongarès enfront la tradicional relació privilegiada entre Sèrbia i França.

Espanya, a la pràctica imperi multinacional, preservà la integritat de les seves fronteres gràcies a la seva neutralitat a les dues guerres mundials i a la importància estratègica a la rereguarda d’occident. Tot i això, no mancaren temptacions a les cancelleries europees d’aprofitar les tendències independentistes de bascos i catalans per forçar una modificació del mapa. És aquí on s’inscriu l’aprofitament de França del miler de voluntaris catalans a la Gran Guerra, o els tempteigs de francesos, alemanys i italians durant la Guerra Civil de donar un hipotètic suport a una independència catalana o un estat basc sobirà. Tanmateix, la participació d’Espanya al bàndol vencedor de la guerra freda blindà una de les fronteres més estables d’Europa des del segle XVII.

En l’Europa unida del XXI els conflictes seran més econòmics que militars. I en el nou context la secessió no està exempta com a possibilitat. En la batalla per l’hegemonia europea, no és cap secret que Alemanya podria ser la més beneficiada per una hipotètica independència bascocatalana. Afebliria un competidor, per dimensió econòmica i demogràfica, en el control de les institucions comunitàries. D’acord amb les darreres estadístiques, la independència del Principat i el País Basc faria caure el volum de l’economia espanyola d’1,369 bilions de dòlars a 983.000 milions, una dimensió que l’equipararia a Turquia, i demogràficament, Espanya quedaria per sota de Polònia. Una extensió del conflicte, amb País Valencià, Illes Balears i Navarra, implicaria una caiguda encara més gran, el 40% del PIB, fins a situar-la en un volum (806.000 milions) semblant a Polònia (721.000) i no gaire lluny d’Holanda (677.000), i amb una dimensió demogràfica per sota dels 30 milions d’habitants, entre Polònia (38) i Romania (22). El reconeixement d’un procés secessionista, per tant, rebaixaria les pretensions de Madrid en el joc europeu i degradaria l’estatus de l’antic imperi a potència de tercer ordre. D’altra banda, i en el potencial conflicte entre Berlín i París, el reconeixement d’una Catalunya i un Euskadi independents podria causar problemes a la rereguarda francesa en la disputa per l’hegemonia europea, més tenint en compte la dimissió voluntària en els afers continentals d’un Regne cada vegada més (des)Unit, i els problemes, també potencialment secessionistes, d’un nord d’Itàlia que podria veure’s reconfigurada amb un mapa pregaribaldí. Qualsevol estudiant de geopolítica coneix aquests fets, i no fóra gens estrany que aquests càlculs s’hagin fet entre polítics catalans amb bon nivell d’alemany i personal discret del consolat.

Tampoc no cal tenir gaire imaginació per veure que la Xina considera Barcelona una mena de Hong Kong, és a dir, una via d’entrada dels seus productes al sud de la Mediterrània, i que és més fàcil controlar els seus interessos polítics i comercials amb un Principat segregat dels interessos de Madrid. En una línia molt similar, els petrodòlars del Golf, cada vegada més actius al sud de la Mediterrània, veurien amb bons ulls un afebliment de la monarquia hispànica, d’acord també amb les seves fantasies geoestratègiques.

Els possibles processos d’independència, per tant, van associats més als interessos i l’oportunitat que al desig, a la conveniència que a la voluntat, als errors estratègics hispànics que als encerts dels independentistes, a la feblesa que a la força. Com diria el Tardà del Polònia, algú ho havia de dir…



Una bona reflexió és el que ens convé i, havent-hi llegit l’article, tenir prou clar que si les coses son tant ‘imprevisibles’ caldrà treballar molt i de valent per a crear les condicions que ens permeti alliberar-nos.

Siau…