El dilema d’Europa i la independència catalana

Catalunya-Europa
Ja ho sabem -sabíem-, Europa només actua davant la consumació dels fets. En el nostre cas, de Catalunya i la seva reivindicació d’esdevenir independent, ho farà quan tinguin damunt la taula la Declaració d’independència, és clar, sigui via DUI o no, però no cal témer en excés perquè no se’n està pas de pensar-se que fer, d’observar i rumiar que succeeix a Catalunya, de pensar-se com actuarà quan arribi l’hora…
Continua llegint

Allò que no valia per a res

insignificantVes per on que la Declaració de Sobirania del Poble Català, que va ser presentada al proppassat gener, i que segons els PPros ‘no sirve de nada’, per insignificant, ridícula, inútil, etcètera, etcètera, etcètera… i sense cap mena de valor, ara s’ha convertit en un afer ‘constitucional’, car sembla ser que el ‘abogado del estado’ ha trobat ‘signos de inconstitucionalidad’ -no deu ser, la Declaració, prou corrupte?-, i això que només es tracta d’una declaració política, un document de caire polític què -a desgrat meu- tant sols és una declaració d’intencions. Tota una fita, la troballa, no aconseguida mai en tota la història -i ja en són un quants segles!- i amb la que ens han regalat les oïdes els mesetaris. En veient el suc que en podien traure el ‘gobierno’ ha encarregat un ‘informe’ al ‘consejo de estado’ -deuen voler dir la Faes, oi? que és qui ‘aconseja al estado’- per, un cop sol·licitat, pagat, emmarcat, enquadernat, i no sé quants nat’s més, fer-ho revisar per la quarta cambra, el ‘tribunal prostitucional’ -que tribunal més prostituït no n’hi ha a banda i banda dels mars-.

Bé, deixant d’un costat la sensació que tot plegat em provoca, val a dir que pagaria la pena fer una lectura més curosa del que realment pretenen fer des l’empresa més gran del país veí (Xoriços PP), perquè si s’han embrancat en una croada d’aquesta mena és que alguna en porten de cap.

Anem a veure-ho…

De primeres, i veient els ‘tempos’ de la qüestió, és evident que pretenen brandar al vent la bandera de la defensa de les espanyes, davant el seu públic és clar, per tapar les vergonyes dels escàndols de corrupció on hores d’ara suren. Ja se sap, anar contra els catalans és el que més uneix els espanyols de qualsevulla condició, i qui es posa al capdavant de la croada assoleix el rang d’heroi ‘nazional’.

De segones, i per seguir amb el ‘sarao’, pretenen capitalitzar el procés d’autodeterminació portant-lo al seu territori, fer-lo entrar en els laberints de les seves institucions i lleis per poder-lo controlar i guiar-lo fins a la seva aniquilació final. Si el porten als seus tribunals i els hi seguim el joc els estarem reconeixent potestat per interferir -més enllà del que ho estan fent- i dir la seva. Els estarem legitimant per a ficar-hi cullerada, reconeixent-nos-en subordinats a les seves institucions i lleis. No s’ha d’entrat al drap!

De tercers hem sobta, i molt, que de cop i volta li vulguin reconèixer, a la Declaració, valor jurídic, pels motius explicats anteriorment, si no portessin de cap implicar judicialment els màxims representants de les institucions i la política catalanes, Govern, Parlament i partits, i mirar de fer passar-ho tot per una insubordinació per -com a últim recurs- anular-nos-en les institucions pròpies de Catalunya, altra cop Generalitat i Parlament.

Tot plegat massa feina i massa brutícia per a quelcom que al seu dia van definir com un ‘paper sense valor’. De ben segur que en el fons la seva ànima se’n han adonat que anem de debò i que no ens sedueixen pas els seus cants de sirena, ni ens fan por les seves amenaces, ni ens engresquen les seves promeses d’amor etern… això sí, no badem perquè tot plegat forma part de la guerra contra l’independentisme, qualsevol maniobra, si és per sortir-se’n amb la seva, els hi semblarà d’allò més, i aquesta n’és una i grossa…

I tot per allò que no valia per a res…

Siau…

Aprofitem l’oportunitat

EsteladaArticle d’opinió d’en Joan Carretero i Grau.



Aprofitem l’oportunitat
Joan Carretero i Grau – 17/11/2012

“Hem d’aconseguir que les eleccions siguin un plebiscit per avançar cap a l’estat propi”

El dia 25 de novembre d’enguany la ciutadania de Catalunya té, per primera vegada en molt temps, l’oportunitat de començar a decidir el seu futur de manera democràtica, pacífica i tranquil·la.

Això és possible no per una conjunció astral, ni tampoc per una casualitat, sinó per la feina, la lluita i el sacrifici de molts anys per part de moltes persones, que en els darrers temps s’ha cristal·litzat en la gran manifestació de l’Onze de Setembre passat i en el compromís i el lideratge del president de la Generalitat, Artur Mas, que ha escoltat la veu del seu poble i ha fet seves les demandes d’un país esgotat per anys de tracte colonial per part de l’Estat espanyol.

En la història de les persones, però també en la dels països, les oportunitats cal aprofitar-les, ja que no sempre es repeteixen. Catalunya, si vol esdevenir un nou estat, no pot deixar passar les properes eleccions com si fossin unes eleccions autonòmiques qualssevol. Cal que tinguem ben clar què és el més convenient per anar avançant en la direcció cap a la constitució del nou estat de Catalunya.

Molts independentistes “de tota la vida” es pregunten de bona fe: arribarà el president Mas fins al final? Amb algun company de viatge com Duran Lleida és factible assolir aquest compromís? La tradicional actitud de peixalcovisme tornarà? Quan l’Estat espanyol colli més, aguantarà?

Lògic que hi hagi gent que es faci aquestes i altres preguntes semblants.

El primer que cal dir i repetir fins a l’extenuació és que, en l’actual situació de Catalunya, només el president Mas, que s’ha compromès davant del seu poble, pot tirar endavant aquest procés. Cap altre líder polític català ho pot fer, ja que només des d’una posició de majoria democràtica, que de moment cap altra força política té ni tindrà a curt termini, es pot pilotar aquest viatge cap a la llibertat.

En segon lloc cal afirmar, sense cap mena de dubte, que la manera segura per no arribar fins al final del trajecte és que el president Mas no obtingui un gran resultat el dia 25 de novembre. Només si el president Mas en surt reforçat, es podrà arribar a assolir l’objectiu somniat. Totes les forces espanyolistes treballen per fer-lo fracassar i aquesta i cap altra és la seva obsessió actual.

Els independentistes catalans clàssics volem tenir els mateixos objectius que els espanyolistes més recalcitrants?

Gairebé totes les forces polítiques concorren en aquestes eleccions amb les mateixes estratègies de sempre, erosionar el líder que va al davant i intentar millorar les posicions de sortida o no empitjorar-les gaire, en funció de les enquestes. Tanmateix aquestes eleccions poden ser, si els ciutadans volem, completament diferents de les que hem fet fins ara.

A Reagrupament Independentista hem tingut clar des que es varen convocar les eleccions que calia un enfocament diferent i explorar una unió de tots aquells que volem la independència, que volem una Catalunya sobirana, que volem un estat lliure que gestioni els nostres interessos i que ens representi en el món amb l’energia i el coratge que cal.

Malauradament no ha estat possible i tots els partits han prioritzat els seus propis interessos, legítims sense cap mena de dubte, però que en aquests moments tan transcendentals es troben molt lluny del que més interessa a Catalunya.

En definitiva, hem d’aconseguir que aquestes eleccions siguin un plebiscit per avançar cap a l’estat propi i això ho hem de fer donant suport al president, que ha posat els interessos de Catalunya al davant dels del seu partit i del seu propi futur polític.

Sense cap altra prioritat que els interessos de Catalunya, penso que cal donar suport incondicional al president Mas i el dia 25 de novembre votar-lo amb l’esperança que els dies de la llibertat del nostre país siguin més a prop.



Demostrem al món que la nostra voluntat és ferma, la nostra decisió definitiva i que no hi ha retorn… Aprofitem l’oportunitat!

Siau…

Valents…

TianamenAvui he llegit al diari que n’Alícia S-Quematxo ha tingut la santa barra de faltar al respecte el seu President -el MH Artur Mas- dient-lo covard en públic en la ‘trobada’ d’amics de les espanyes que ha tingut lloc a Barcelona aquest cap de setmana.

Per començar, no sé si una representant d’una formació política amb representació al Parlament de Catalunya hauria de tenir més respecte per la primera figura del Govern de Catalunya. Jo penso que sí, perquè també és el seu President, malgrat no li agradi pas -mala sort- que ho sigui. Com a ‘catalana’ -car li agrada dir que n’és- li deu un respecte, que també. Com a política ens deu un respecte -que també-, una explicació i unes disculpes a tot els catalans car a insultat el nostre President i, amés a més, per fer el que ha fet el President, posar-se al capdavant del poble que li ha dit, i ha demanat, de fer-se el seu propi Estat, per fer de President de debò.

L’ha acusat de covardia, tot brandant l’argument d’embolcallar-se amb la senyera per no fer-hi front a la crisi i els problemes de Catalunya, per amagar -segons el seu parer- la seva responsabilitat i el fracàs dels seus esforços per alleugerir-nos-en la crisi que ens envolta i ens ofega. Aquesta persona -per no faltar-li-la el respecte que no es mereix- ha obviat, com sempre, que el Govern de la Generalitat de Catalunya és el govern d’un país, Catalunya, atacat sistemàticament per govern de l’Estat que l’hauria de cuidar -l’espanyol-, però no ho fa pas, i es dedica amb cos i ànima a escanyar-lo, explotar-lo, insultar-lo i, sempre que s’escau, mirar d’humiliar-lo agredint la cultura i la llengua catalanes, les institucions i els seus habitants… i interferint i penalitzant l’economia i les infraestructures, per posar un exemple…

Covards?, la covardia és la dels que creient-se superiors, i tenint tots els recursos d’un Estat, s’esmercen tothora a maltractar els seus ciutadans -súbdits als seus ulls-, a mentir-los i repudiar-los per ser com són, a negar-los-hi el seu futur, a amenaçar-los amb les armes quan han decidit que ‘ja n’hi ha prou!’ d’aquest color, d’aquest menyspreu, d’aquests insults i d’aquests atacs.

Ho diuen aquests que s’atreveixen a qüestionar el valor dels altres i són els mateixos que se’n van a les llars d’avis a espantar-los, amb mentides, dient que no cobraran les pensions si exerceixen el seu dret a decidir, si se’ls ocorre voler ser lliures, si voten una Catalunya independent. Els nostres grans, una de les baules febles de la societat i amb els que s’ha de tenir especial cura i respecte. Aquest si que ho són de valents, si senyor…

Els mateixos que no baden boca quan una colla de militars retirats, mitjans d’informació i polítics de dubtosa vàlua, amenacen amb represaliar qui gosa anar-los a la contra, i per reblar el clau, amb ‘referències’ a Presidents afusellats -Lluís Companys- com exemple del que ‘podrien fer’. O quan ‘casualment’ s’augmenta la presència militar espanyola en terres catalanes, amb l’excusa d’exercicis que fa anys que no fan, però ves per on, ara es veu que els calen…

Covards són els que s’amaguen darrera uns plecs de ‘lleis’ imposats amb coaccions i interpretades al seu antuvi, i no s’atreveixen a canviar-les -no fora que perdessis bous i esquelles pel camí- ni a donar la veu a la gent per a que digui el que vol, perquè això si que els fa por, oi? Però bé, ja se sap, els ‘castellans’ -molt valents ells- i els seus acòlits, sempre han estat molt atrevits davant els pobles desarmats, i seguint la seva màxima del valor han fet sang amb tot el que no els hi és de grat, amb tot i tothom que no s’ha sotmès als seus designis i no tenia la força de les armes al seu abast -mireu l’exemple de Gibraltar, amb qui no s’atreveixen per que té la Gran Bretanya al darrere-. Cruels amb que pensen dèbil, submisos amb qui pensen fort…

Tota una lliçó de valentia… Però ara s’han girat les tornes, el món no admet la raó de la força i mana la força de la raó, i com no tenen cap de les dues, han de reflectir la seva impotència i els seus temors en els altres, i acusar-los del que ells pateixen, i això no és res més que un atac de covardia, la seva, perquè el futur que se’ls ve al damunt els fa pixar-se a les calces… en aquests valents…

Siau…

Desnacionalitzar el debat

Mas-RajoyLes declaracions d’ahir del president del Govern espanyol al ‘Senado español’ van fer aparèixer els primers indicis de per on aniria l’estratègia del PP davant la contesa electoral del 25N, a banda, és clar, dels papus que hores d’ara ja ens estan venent, i les premonicions apocalíptiques del futur d’una Catalunya independent.

Si fem cas del que varem sentir, l’orientació del missatge i els eslògans del PP, anirien en la línia de vendre que el projecte d’independència català no és pas un projecte de la societat catalana -greu errada d’anàlisi-, sinó un projecte personal de l’actual President de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Artur Mas. No han entès res. Quan va voler mostrar la imatge d’un Artur Mas poc dialogant i amb flaires de xantatgista -cal parar orella a la narració de la trobada el proppassat 20-S a La moncloa-, amb una actuació de nen de primària, volent deixar entreveure que qui no havia volgut dialogar, i es va tancar a cap mena d’alternativa -base de tota negociació-, no va ser pas ell sinó el seu interlocutor, que el va comminar a ‘atenir-se a les conseqüències’ -Rajoy dixit!- si no n’acceptava ‘la imposició’ del ‘pacte fiscal’, aital va voler vendre.

D’altra banda l’absurditat de negar que hom l’hagi demanat de fer un referèndum, quan la susdita petició està documentada, no té pas més recorregut, car si al ‘Congreso español’ es presenta una proposta per a què s’autoritzi de fer una ‘consulta oficial’ a Catalunya, amb els precedents i el context en el que es demana, qui pot tenir els sants nassos de defensar que aquesta petició no ha estat feta? i amés a més en públic? Potser desitjava que li haguessin fet a cau d’orella i en la més absoluta intimitat, oi?

L’objectiu de tot plegat és clar, tots aquest indicis donen peu a pensar que volen canviar la percepció de la realitat del moment i fer-la passar -obviant l’anhel d’independència del poble català- per una esbojarrada ‘croada personal’ del MHP i d’unes certes elits burgeses (CiU) -que el que de debò voldria, el Sr. Mas, seria amagar els dèficits de la seva gestió al capdavant del Govern de Catalunya-.

Si aquest discurs arribés a bon port aconseguirien, alhora, diversos objectius:

-Refermar la negació que el poble català és subjecte responsable, propietari conscient, del seu futur i apartar-lo de l’àmbit de decisió.

-Distorsionar el discurs i les raons de fons, la col·lisió de dues formes de concebre Catalunya, com brillantment va definit Xavier Rubert de Ventós –en aquest vídeo-, passant de subjecte -al nostre entendre- a objecte -a ulls espanyols- polític.

-Centrar el focus damunt el MHP Mas convertint, el President, en l’objectiu a batre i en responsable i enemic únic -amb CiU al darrere-, personalitzar la contesa, per poder fixar els atacs en la seva gestió al capdavant del Govern de Catalunya i que no es percebin com un atac al país.

-Minimitzar els efectes col·laterals que la sensació d’enfrontament amb la societat catalana podria encendre, augmentant la massa de l’independentisme reactiu.

-No col·lisionar amb les altres línies d’atac al procés sobiranista, com són les crides a l’emotivitat i els auguris catastrofistes de la independència.

Tot això només va en la línia de donar més gruix, si s’escau, al ventall de tàctiques que veurem desplegar fins el dia de la independència i que l’únic que cerca és la desnacionalització del debat.

Doncs això.

Siau…

Fes-me cinc cèntims!

ReagrupamentDes de la comunicació oficial del posicionament de Reagrupament Independentista de Catalunya davant la pròxima contesa electoral fins a avui m’he trobat immers en un procés de meditació interior, amb alguna interpel·lació per part d’amics i coneguts. De primeres he de dir que jo també em vaig sorprendre amb la decisió de la Junta Directiva de Reagrupament en demanar i oficialitzar el suport al President Mas -que no a CiU, siguem clars!- i amb la decisió de no presentar-se, i he de reconèixer que em va costar, i molt, pair-ho, però un cop ben explicat i argumentat la cosa té tota la seva lògica i en resulta del tot entenedor i assumible, com a mínim, per a la meva persona.

Però anem al rovell de l’apunt i aquest crec que es resol prou bé amb aquesta entrevista a en Joan Carretero



“Votar el president Mas és ara la millor possibilitat pel país”
Mireia Giner – 23/10/2012

“Joan Carretero (Tremp, 1955) és president de Reagrupament, partit que en aquestes eleccions ha demanat el vot pel candidat de CiU, Artur Mas. Des de Puigcerdà, on exerceix de metge, ens recorda que són unes eleccions inèdites i que al seu entendre cal estar al costat del president de la Generalitat perquè pugui convocar el referèndum. I desitja d’aquí quatre anys poder circular amb un carnet d’identitat català i de la Unió Europea.”

Reagrupament dóna suport a Artur Mas en les properes eleccions. Per què aquesta decisió?
Inicialment volíem que hi hagués una unió de totes les forces que volen la independència i l’Estat propi. Però això no ha estat possible i llavors nosaltres tenim clar que no volem ser una força més. Som una força que fa dos anys va competir i no va aconseguir cap diputat. Per tant, vist el que hi havia hem pensat que el més important és donar suport al president Mas, que és qui està liderant el procés per fer un referèndum, i poder tirar endavant el projecte que nosaltres volem.

En què es diferencien les eleccions del 25N amb les de fa dos anys?
Fa dos anys ho vam provar, no vam obtenir representació al Parlament. Aquest any ho podíem tornar a intentar i era possible que tampoc en tinguéssim. No tenia gaire sentit destinar esforços per no aconseguir cap representació. La proposta que fa el president Mas no l’havia feta mai cap president de la Generalitat fins ara. Aquestes eleccions seran úniques. És molt important que pugui tirar endavant aquesta proposta i tingui la suficient força el 25 de novembre.

L’han presa per unanimitat? Hi ha hagut molt debat intern?
És una decisió que ha pres pràcticament per unanimitat tota la junta directiva. Feia dies que en parlàvem i hem pensat que era la millor possibilitat pel país. Esperem que la majoria dels associats hi estiguin d’acord. És evident que uns ho veuran amb més bons ulls i d’altres no tant, però nosaltres no som una secta. Som un moviment polític i per tant la gent té una opinió.

El president Artur Mas s’ha posat en contacte amb vostès?
Sí, sí, es va posar en contacte amb mi per agrair-me el suport i saludar-me.

Vostè farà campanya?
En principi no, però no vol dir que en un acte en concret hi pugui ser, si val la pena que hi sigui.

El suport a Mas suposa un trencament de la coalició amb ERC que van fer a les eleccions generals?
No. Amb ells tenim coalició en alguns municipis i a Madrid, i en principi això continua i esperem que continuï bé. Però insisteixo que aquestes eleccions tenen un caràcter singular on el president demana suport per poder tirar endavant un referèndum d’autodeterminació. Estem en una situació inèdita en la política catalana.

Vostè va marxar d’ERC per fundar Reagrupament. Què els diferencia avui dia?
Nosaltres no som un partit polític convencional, on el seu objectiu és ser gran, créixer i governar, sinó que som un moviment que vol que Catalunya sigui un Estat lliure i independent. El dia que això s’aconsegueixi deixarà de tenir raó la nostra existència política. Som un moviment transversal on hi ha gent que pot ser més de dretes, d’esquerres o de centre. En canvi ERC moltes vegades es posiciona clarament com a partit d’esquerres. Les diferencies són importants.

Per què no va ser possible fer una coalició electoral dels partits independentistes? Massa personalismes?
Hi ha històries que han fet que hi hagi divergències en plantejaments, maneres diferents de veure les coses. I és difícil d’un dia per l’altre que organitzacions que tenen poca relació ho arreglin tot i facin una coalició.

I digui’m. Amb quina llei a la mà pot assegurar que Catalunya formarà part de la Unió Europea i de la zona euro quan esdevingui independent?
Una Catalunya lliure i el fet de ser un Estat lliure a l’Europa occidental el més normal és que formi part de la Unió Europea. Queda clar que la Unió Europea no té previst què succeeix si un territori d’aquesta esdevé un Estat propi. Però en tot cas no hi ha cap norma que digui que ha d’estar exclòs de la UE. I tinc clar que si això passa haurem de negociar.

El català haurà de ser l’única llengua oficial del futur Estat?
És un debat prematur. El que jo vull és una Catalunya lliure on els seus ciutadans puguin decidir, però és evident que la llengua pròpia de Catalunya és el català, encara que també cal recordar que hi ha molts ciutadans que tenen el castellà com a llengua comuna. El nou Estat haurà de garantir l’ordre lingüístic de totes les persones que hi siguin. Ara bé, és una evidència que el català haurà de ser la llengua pròpia d’aquest país.

Des d’Espanya ataquen el nou procés català amb el discurs de la por. Estan febles d’arguments o farà forat?
De fet, arguments no n’han tingut gairebé mai. Ara fan servir arguments punitius, de castigar el president. Els que apostem per la independència sempre ho hem fet amb arguments. I afortunadament la gent ja ha perdut la por.

Què en pensa de les declaracions del ministre Wert “el nostre interès és espanyolitzar els nens catalans”?
Són declaracions de tipus feixistoide. No es pot intentar uniformitzar la gent des del punt de vista nacional. La gent és com és. Això ja ho va intentar la dictadura franquista i no se’n van sortir. Va intentar aniquilar la cultura i llengua catalanes i no va poder. Com a mínim, són unes paraules molt desafortunades, però alhora la gent que podia tenir el dubte de què pretenen cada vegada ho tenen més clar.

Es veu amb un passaport català d’aquí uns anys?
Atès que serem de la Unió Europea no ens caldran passaports, sinó que amb el document d’identitat català ja en farem prou. Crec que aquest procés s’ha de fer amb serenitat però espero que sigui abans de quatre anys. Que pugui tenir un document que m’acrediti com a català i de la Unió Europea.



Doncs això, desitjo haver acomplert amb tot els que m’haveu demanat que us aclarís la situació al crit de ‘Fes-me cinc cèntims!”

Siau…

Una legalitat dubtosa

LegalitatFa dies que per la xarxa corre una carta d’una persona que comenta què una part de l’articulat de la ‘Constitución española’ va ser dictat i imposat per ‘forces alienes’ a la comissió política que la va redactar i que alhora varen condicionar l’orientació de la susdita constitució a través de ‘certes interlocucions’ amb el cap polític del moment, el Sr. Adolfo Suárez, i amb d’altres personatges del moment, com -per exemple- el Sr. Herrero y Rodríguez de Miñón. També he llegit -i és de lògica- què qualsevol llei -o acord, contracte, transacció- feta sota coacció és nul·la de ple dret car no s’ha acomplert la màxima de la lliure decisió, que no s’ha estat lliure de condicionants aliens a la naturalesa mateixa de la pròpia decisió, que l’han condicionada ‘contra-natura’… Si això fora cert -i hi ha indicis que ho pot ser- la ‘Constitución española-, o una part rellevant que afecta principalment a la ‘unidad indivisible de la patria española’ i la l’atribució a l’exèrcit espanyol del rol de ‘protector’ de la susdita ‘unidad’, al marge d’altres ‘topalls constitucionals’ a les llibertats dels pobles a l’Estat espanyol, farien que aquest text no tingués validesa legal… Més detalls i explicacions d’aquest afer els prodem trobar en aquest article de n’Oriol Vidal-Aparicio (Professor de política internacional i de constitució dels Estats Units a Glendale Community College) que tot just pujo…



La dubtosa legitimitat de la constitució sota l’amenaça militar
Oriol Vidal-Aparicio – 19/10/2012

Circula aquests dies per internet una carta titulada ‘Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón’, signada pel professor Enric Casulleras, tot i que no he pogut comprovar-ne l’autoria ni trobar-ne la data exacta. La carta fa un raonament interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il·legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, expliqués en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la ‘indissoluble integritat del territori espanyol’ i aclarís la participació de l’estat major de l’exèrcit a l’hora de redactar-lo. Cal dir que hi ha dos articles de la constitució espanyola que fan servir aquesta mena de llenguatge: el 2 (‘La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols’) i el 8.1 (‘Les forces armades (…) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional’).

Vull recordar aquí que en gran part aquesta qüestió ja ha estat aclarida, com explico al meu llibre ‘500 preguntas al nacionalismo español’ (2006). En el vint-i-cinquè aniversari de la constitució Miguel Herrero va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional: ‘L’article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l’estat major, que el president Suárez va fer seva i que així va transmetre.’ Ho confirmà Miquel Roca, ponent de la constitució per Minoria Catalana: ‘Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió ‘nacionalitats’ a la constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.’ I també Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, va afirmar: ‘La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública; el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (…) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.’ Herrero, Roca i Serra van fer aquestes declaracions al reportatge ‘Més enllà del consens’, emès el 7 de desembre de 2003 al 30 Minuts de TV3.

I què hi diuen els militars mateixos? Doncs el tinent coronel Fernando Reinlein, un dels primers membres de la Unión Militar Democrática, va dir que, a l’hora de redactar la constitució volien evitar ‘d’incomodar els sectors ultres nostàlgics de Franco’ (Avui, 5.12.2003, p. 18). Per la seva part, el general Sáenz de Santamaría, militar franquista i cap de l’estat major de la guàrdia civil durant la transició, descrivia així aquell moment:’Els comandaments militars, sobretot els més elevats, s’oposaven a qualsevol canvi i va començar el que es va anomenar ‘soroll de sabres’. Ens coneixíem tots i n’hi va haver molt pocs que pensessin que s’havia d’arribar a una democràcia’ (‘Víctimes de la Transició’, 30 Minuts, 10.11.2002). Aprovada la constitució, les amenaces sedicioses van continuar; per exemple, en unes declaracions del general Milans del Bosch a l’ABC (23.7.1979) o en forma de manifest publicat al diari El Alcázar (17.12.1980) per un col·lectiu identificat amb un grup de militars i destacades figures de l’ultradreta, que afirmava que ‘la presa de consciència crítica dels militars va molt més enllà de la simple insatisfacció per la tasca del govern… per la qual cosa la dignitat i l’honor, valors substancials de l’ànima militar, se senten cridades a entrar constitucionalment en joc. (…) Al carrer hi ha fermament instal·lada la urgència d’una solució correctora que permeti de regenerar la situació’. On diu ‘entrar constitucionalment en joc’ llegiu article 8.1 de la constitució. El cop d’estat del 23 de febrer de 1981, dirigit pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero, va ser un intent fallit de la ‘solució correctora’. Tot i fracassar formalment (no tant en el propòsit recentralitzador), va confirmar que el perill de tutela militar durant la transició era real.

En resum, hi ha prou indicis per a afirmar que ‘la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces’, com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón. En aquest sentit, és molt interessant l’observació final: ‘Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.’ Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia o el risc real d’involució democràtica. Cal entendre que el referèndum constitucional a Espanya es va proposar ‘en termes equívocs o sota l’amenaça encoberta de mals majors, després d’haver preparat els votants amb una propaganda hàbilment dirigida pels poderosos mitjans de difusió de què disposen els estats moderns’, segons les paraules profètiques de José María Gil Robles i les seves ‘Cartas al pueblo español’, publicades el 1966. Cal recordar que és aquesta constitució, fruit d’aquelles circumstàncies i d’aquella legitimitat qüestionable, la que ara es vol oposar a la voluntat de tants catalans de substituir el seu marc polític per un que doni resposta a les seves necessitats com a societat.



No és pas el primer cop que en sento a parlar -i llegit- sobre aquestos episodis de la història recent de l’Estat espanyol, i que amb tota la barra anomenen ‘Transición española’. En algun cas, fins i tot, per definir aquestos temps l’he sentit anomenar ‘Translación española’, donant la significació que no es va transitar pas entre estadis polític-socials sinó què més aviat va ser la projecció del règim feixista-nacional-catolicista espanyol cap a l’actual ‘partitocràcia tutelada’ per les oligarquies hereves de l’anterior règim i l’exercit hereu de l’exercit del susdit règim, tot alhora.

Pot semblar, aquesta darrera ‘definició’, una mica esbojarrada, però les actituds i els arguments -provinents de més enllà de l’Ebre- sentits aquest darrers dies, i veient qui i com branden la ‘Constitución’, i quins són els articles que assenyales per defensar les seves posicions -contra el dret d’autodeterminació-, comencen a donar versemblança a la història -la que descriu la susdita carta- dels condicionants que varen afectar la redacció d’aquesta ‘inamovible legalitat espanyola’ , oi?

Doncs això, que hores d’ara la màxima llei de l’Estat espanyol comença a tenir ombres i que comença a gaudir d’una legalitat dubtosa…

Siau…