El règim del 78: territori hostil

VilawebAvui he llegit la constatació d’allò que a totes llums era evident i ningú no volia dir… L’estat espanyol sorgit del règim del 78 és, hores d’ara i a totes llums, un estat hostil amb Catalunya, el seu govern, la seva població i les seves aspiracions de fer-se el seu propi espai on viure digna i democràticament.

La constatació de que no soc pas l’únic, i de que se’n comença a parlar obertament, la he tingut en llegir l’editorial d’en Vicent Partal a Vilaweb.

Abans de res, i que per respecte hi pertoca, l’enllaç a l’article original.



Cedir ni serveix ni servirà de res
Vicent Partal – 28/02/2018

«Som enmig d’una confrontació i, per tant, hauríem de pensar en termes de confrontació, no en termes de possibilisme i encara menys en termes d’acord, de possibles negociacions»

Ahir dos ministres del govern espanyol van amenaçar de mantenir el 155 o fins i tot endurir-lo si no es forma un govern tal com ells volen i encapçalat per qui ells vulguen –Pere Martí ja s’hi va referir a bastament en l’anàlisi vespertina d’ahir, si la voleu llegir. I no va ser l’única amenaça. El govern espanyol també va anunciar represàlies contra la mesa del parlament només per haver acceptar de tramitar les resolucions que es votaran avui. I els partits unionistes van intensificar la pressió i van escampar la por, en un intent d’impedir la investidura de Jordi Sànchez. No sé què deuen pensar aquells que tanta força han fet, des de l’independentisme, per evitar la investidura de Carles Puigdemont, però el panorama és ben clar i inequívoc: no acceptaran res. Res de res. I amb cap cessió no n’hi haurà prou. Perquè no cerquen –els dos PP i el PSC– cap pacte, sinó l’aniquilació. I potser seria hora que ho començàssem a entendre, això.

Ahir vaig participar en un acte magnífic al paranimf de l’Hospital Clínic de Barcelona. Un dels qui hi va parlar fou el doctor Josep Maria Llovet, una eminència científica i un ciutadà conscient i segur, que va dir les paraules més exactes i clarividents que he sentit des de fa molt temps. Entre més coses, va dir que ja estava bé de flagel·lar-nos repetint i repetint que no estàvem preparats per a la independència i que havíem fallat. A l’octubre hi hagué una confrontació, va dir, i com a confrontació hem d’entendre tot allò que va passar, passa i passarà.

I és així, certament. Som enmig d’una confrontació i, per tant, hauríem de pensar en termes de confrontació, no en termes de possibilisme i encara menys en termes d’acord, de possibles negociacions. No ens equivoquem: ací no s’ha tancat cap període, sinó que continuem dins el conflicte començat a la tardor.

Allò que explica millor què va passar durant l’octubre republicà és el descobriment, el 20 de setembre, que Espanya estava disposada a fer-ho tot per impedir la independència. Absolutament tot. I la constatació, la vàrem tenir el primer d’octubre, quan descobrírem que si calia matar matarien –perquè és evident que si no hi va haver morts va ser per sort, només. Es va constatar aquell dia que, si de cas, l’error greu del govern i de la societat catalana havia estat de no haver pensat, abans, que Espanya no tindria cap mirament a implantar mesures dictatorials contra l’independentisme, indignes d’un sistema democràtic. Vam ser ingenus? Potser. Però una volta apresa la lliçó –ara sí– no hauríem de tornar a ser ingenus. N’hauríem d’haver après. I no hauríem de tornar a congriar fantasies.

I en aquest sentit la pregunta és òbvia i simple: per quina raó hauríem de creure’ns que el govern espanyol ara acceptarà ni tan sols la formació del govern independentista més moderat? Alguns volien pensar que el problema era investir Puigdemont, per allò de l’exili, però ara el problema ja és Sànchez. I, no us enganyeu, ho serà tothom i qualsevol cosa. Siguem conscients que el govern espanyol i els seus jutges deixen clar, amb els seus actes, que la democràcia i l’autogovern només tornaran en aquest país quan hi arribe la República. I que, en conseqüència, cedir ni serveix ni servirà de res.



Car i català, estem en guerra. L’estat espanyol vol difunta qualsevol forma de la Catalunya contemporània que no sigui l’equivalent d’una ‘provincia española’ més. De proves en tenim per donar i vendre.

I més. Els Jordis, Cuixart i Sánchez, n’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn son, deixant a banda els eufemismes, presoners de guerra, i per raons prou evidents…

I en cara una altre. No volen que ens governem, l’inefable 155 no se n’anirà fins que ens en lliurem del tot de l’estat espanyol. Així, com sona. Cap proposta que vingui del Parlament serà acceptada. Cap projecte que surti del poble català serà tingut en compte. L’estat espanyol ‘es reino’ i nosaltres súbdits de tercera categoria.

I una de més. No han paït de cap de les maneres la Declaració d’independència, per molt simbòlica que alguns vulguin que sembli.

Podria seguir amb més i més frases i no arribaria pas a abastar totes les injustícies que patim i patirem.
Els propers mesos seran durs, molt durs… però hem de tenir l’esperança posada en nosaltres mateixos. Aquestes urpades de l’estat espanyol són la prova de la seva incapacitat de convèncer, de la seva convicció que ens n’anem sí o sí. Tant sols poden provar d’endarrerir-lo, o que hi renunciem. L’evidència dels temps és del tot abassegadora, l’estat espanyol, aital el coneixem, va de cap cap a la seva desintegració.

Hi ha una República catalana declarada i ara cal donar-li forma i fer-la créixer, i per això cal que n’estiguem prou de convençuts i decidits a fer-la anar cap endavant.
Doncs això, coratge i esperança. En falta poc, ben poc.

Siau…

Els comentaris estan tancats.