Arxiu de la categoria ‘ La sorra dels temps ’

Les universitats catalanes segons Felip V de Castella (1714)

“La tenaz resistencia de los Catalanes contra la debida sujeción a mi legítimo dominio que desconoció su Perfidia, en que se indujeron muchos sujetos notables de las Universidades Literarias en aquel País, provocó mi Justicia y obligó mi Providencia a mandar que se cerrasen las Universidades que eran fomento de maldades cuando debían serlo de virtudes”.

L’article… aquí.

Anuncis

In memoriam: Josep Maria Castellet

Josep M. CastelletTot just ahir, i malgrat haver-ho vist a les xarxes, gràcies a una trucada de la mare en vaig ser conscient de qui era en Josep Maria Castellet, o si més no del que en vull que en quedi en la meva memòria. Això sí, abans de contar-lo, i com a record des de l’exterior de mi, aquest article de l’Ignasi Aragay publicat al diari ARA (cal subscripció per veure’l).
Continua llegint

El preu d’una traïció

L’any 1967 el govern espanyol, d’acord amb els principis proclamats per la carta de Nacions Unides, presentà a l’ONU la denuncia del Tractat d’Utrech, però referint-se solament al text de l’article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya. Els organismes internacionals van acceptar la reivindicació espanyola, per tant era vàlida dret a llei, i tant el Comitè de Seguretat com el Comitè de Descolonització de l’ONU instaren els dos governs a iniciar negociacions per tal d’arribar a un acord i resoldre aquest problema.

En el plenari de l’ONU la resposta de l’ambaixador britànic no va poder ser mes clara “Gibraltar es el preu d’una traïció… i Anglaterra tornaria Gibraltar a Espanya el dia que Espanya retornés a Catalunya les Llibertats que li havia pres”.

Josep Jordi Bautista

Publicat al Facebook de Catalunya Acció

Història d’un Estat (o com es fa un rapinyaire)

Fragment d’aquest article d’en Salvador Bonada.




Des de la meva humil opinió el seu naixement i consolidació el situo entre els regnats de Carles I i Felip I de la casa d’Àustria. Concretament a partir de la derrota dels Comuners revoltats al regne de Castella, que és quant Castella perd les seves llibertats i privilegis i passa a ser el pati de jocs de l’estat castellà. En aquella revolta en Carles I no acaba de poder sotmetre els revoltats, davant la passivitat absoluta de l’alta noblesa castellana i de l’Església de Toledo que es mantenen al marge del conflicte. Quant mes pelut ho té en Carles I li ofereixen ajuda per sufocar la revolta, però ai las! Imposen les condicions que són l’origen de la consolidació d’aquest estat. Obliguen a Carles a instal•lar la cort permanentment a Castella i que l’hereter també s’eduqui a Castella, sota el control i els auspicis d’aquesta alta noblesa i clergat depenent de la Seu Primada de Toledo. Ja tenim configurat l’estat. No perdem de vista que aquesta noblesa era la que configurava La Mesta, que controlava un dels grans negocis del regne, la llana i els ramats d’ovelles. Uns nobles que es podria dir que eren pastors enriquits. Un negoci que no donava gaire feina i era diner ràpid, els ramats no necessitaven gaire cura, i la llana es venia en brut, ni tan sols intentaven manipular-la per fer panys, aquesta tasca la van fer els flamencs, i quant la poca industria manufacturera de panys castellana es va queixar de la competència del producte flamenc, els varen ignorar, massa feina. No oblidem que la base de la “honra castellana” representada magistralment en els Hidalgos ( o hijosdalgo) era precisament no haver treballat mai. Ah!, no oblidem l’altra font d’ingressos seculars de la noblesa castellana, els tributs que havien fet pagar als regnes moros de l’Al-Àndalus, i les ratzies que feien als regnes que no eren fedataris seus, per això no tenien gaire pressa en fer una reconquesta que va durar segles, vivien d’ells sense treballar, i els soldats els tenien quasi de franc.

I un cop s’havia acabat viure dels tributs dels reialmes moros, a l’acabar Ferran II la reconquesta gràcies a l’aportació catalana, van i expulsen els jueus, evidentment quedant-se tots els bens que pogueren, tal com diu el decret de Granada d’expulsió del jueus es podien emportar les pertinences”exceptuando oro y plata, o moneda acuñada u otro artículo prohibido por las leyes del reinado”. Llavors els hi comença a arribar plata d’Amèrica, que utilitzen en guerres per mitja Europa amb la tècnica, que han perfeccionat fins a dia d’avui d’anar movent grans quantitats de diners, quants més millor, així no es nota els que anaven “despistant” cap a les arques pròpies. Així i tot gastaven més que ingressaven, (l’estat, no els “grandes d’Espanya”, que tenien el ronyó ben cobert) i anaven encadenat una fallida de l’estat darrera una altra. I que podien fer? Doncs el que sabien, al principi del s XVII, cent anys després de fer fora els jueus, i de quedar-se’n patrimoni, van i expulsen els moriscos, que també en tenien de terres i calerons, i evidentment fan caixa que per això són els que manen. Les terres les ven (o malvèn) l’estat a aquests “grandes d’Espanya” que havien fet fortuna a tort i a dret, i ara encara més. Tot això embolicat en motius de religió, que per això tenien a taula l’Església de la Seu Primada de Toledo. Però entre uns i altres munyien el regne i al final es moriria de tant munyir-lo. Mentrestant a Amèrica la tasca d’espoliació de riquesses del territori anava a tota vela i amb vent de popa. I la població? No era important, tan sols carn de canyó pels exèrcits a manera de lleves per Quintar.

Però hi havia un territori que s’escapava al seu control, el Principat de Catalunya i tota la confederació catalana de regnes: Aragó, València, Mallorca, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols. I el problema era que aquests regnes tenien una estructura d’estat que feia que els reis, només titelles d’aquesta estructura d’estat castellana ja consolidada i que era una piconadora, no poguessin fer i desfer al seu antull. Havien de governar en corts, i el govern efectiu dels territoris el tenien les institucions d’aquest estat, que es governava autònomament i que tenia per lleis el pitjor enemic d’aquest estat castellà: les Constitucions de Catalunya. Entenem ara les paraules del Conde Duque de Olivares “tenga su Majestad por primer i principal negocio el reducir todos estos reinos a los usos y leyes de Castilla”. Simpàtic el noi, però aquest xulo escaldat tenia ja els mitjans de “premsa” al seu servei, l’inefable Don Miguel de Quevedo i Villegas. Tots dos juntets, i tenint en compte que ja havien expulsat els moriscos, per lo que s’havien quedat sense enemic interior, que va molt bé per tenir la població, varen ser els orgullosos pares de la catalanofòbia. Qui es creien que eren, aquests catalans rebels, que s’atrevien a no sotmetre’s a la voluntat del sobirà i de l’estat per extensió?

I amb ells comença l’ofensiva contra Catalunya, que era, amb les seves Constitucions, un torpede en la línia de flotació d’aquests estat absolut, on les lleis eren fetes per a ús i gaudi dels aparells de l’estat i l’oligarquia a la qual servia.

I aquesta ofensiva va durar un segle, començant pel no jurar del rei, des de Felip II, les nostres Constitucions, el que l’inhabilitava com a sobirà, però mitjançant la compra de voluntats de l’alta noblesa catalana, i anar integrant-la en l’aparell de l’estat anaven laminant les institucions i l’autogovern (ens sona familiar oi?). Un patriota s’hi va rebel•lar, en Pau Claris, president de la Generalitat, que va plantar cara, no tot sol, però sí com a màxima autoritat. Per això va morir assassinat. S’encetà la guerra entre Castella i Catalunya, la Guerra de Separació, mal anomenada dels segadors. I en varen sortir escaldats, a la Batalla de Montjuïc, un orgullós exèrcit de terços castellans (i portuguesos, que llavors eren annexionats), amb mercenaris irlandesos, varen arribar cofois a Barcelona, quasi quaranta mil efectius, i Barcelona era defensada per la Invicta Coronela, alguna companyia regular francesa, i poca cosa més. Abans però la revolta dels segadors havia fet fugir els terços aquarterats al principat. Aquest imponent exèrcit pagat de la seva superioritat, va escometre contra el castell de Montjuïc, pensaven que seria un tràmit prendre Barcelona i derrotar Catalunya. La derrota que sofriren va ser humiliant, van deixar a Montjuïc bous i esquelles, les orgulloses banders per terra i l’exèrcit en desbandada cap a Molins de Rei i més enllà, que no varen parar de córrer fins a l’Ebre, i amb les companyies de Miquelets catalans encalçant-los, van arribar a Tortosa, entre baixes i desercions menys de set mil homes. Ja no van tornar a intentar-ho sols mai més. Aquella guerra acabà pactant, els francesos que ens ajudaven no eren gaire millor que els castellans, i finalment tots es van avenir a les condicions de pau. Després va venir la Guerra de successió i després la defensa a ultrança de Catalunya de les seves Constitucions, però la sort estava decidida. Varen preferir perdre gran part de l’imperi i del comerç i riquesa de les colònies per tal de sotmetre i anorrear els catalans. I la resta d’estats que ens eren aliats, davant els grans avantatges econòmics oferts, i desprès d’una llarga guerra on van perdre vides i economies van acabar traint les aliances i permetent la hegemonia Castellana sobre el territori català. Catalunya havia desaparegut, però no la nació catalana que sobreviu als seus il•lusos enterradors, en paraules del gran Pujols. Ja tenien la seva hegemonia garantida, la pervivència d’aquest estat castellà sobre tots els territoris de la monarquia.



Doncs ja ho sabeu, un rapinyaire neix? o es fa? Tot sembla dir-nos que es fa… ara que quelcom ha de venir per genètica… nacional, oi?

Siau…

20 anys de l’assalt a la seu d’El Temps

Article publicat a VilaWeb.



Avui fa vint anys de l’assalt per la Guàrdia Civil de la redacció d’El Temps

“Tres periodistes van ser detinguts com a part de l’operació Garzón”

Avui sis de juliol fa vint anys de l’assalt per la Guàrdia Civil de la redacció d’El Temps a Barcelona. Aquella operació que cercava la detenció del periodista Oriol Malló, que es va lliurar amb posterioritat als Mossos, formava part de l’Operació Garzón. Aquells mateixos dies Eduard López, redactor d’El Punt, també va ser detingut així com el cap de correcció del Diari de Girona Carles Bonaventura, en aquella època destacat dirigent d’ERC.

En aquest àudio recuperat del programa L’Orquestra de Catalunya Ràdio, programa posteriorment censurat per aquests fets, s’explica i es denuncia l’assalt a la redacció del setmanari. En el programa ho explica l’actual director de VilaWeb, Vicent Partal, que era contertulià habitual de l’Orquestra. L’editora de VilaWeb Assumpció Maresma era en aquell temps la directora adjunta del setmanari, que tenia de director Oriol Castanys.

Enllaç a l’audio (Disculpeu la falca publicitària, no l’he pogut driblar!).

Les primeres set detencions de l’operació Garzón es van fer el 29 de juny de 1992, per ordre del l’ex-jutge de l’Audiència espanyola, contra persones relacionades amb el moviment independentista per presumpta pertinença a Terra Lliure. L’operació, que es va saldar amb una quarantena de detinguts, es preparava des de feia dos anys i pretenia desactivar el moviment durant els Jocs Olímpics que es van fer aquell estiu a Barcelona.

Les detencions es van produir en uns quants indrets de Catalunya i del País Valencià. En l’operació es van escorcollar les seus del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a Barcelona i de la revista el Temps, a València. Trenta de les detencions es van fer abans del començament dels Jocs i les vuit restants després de la cloenda. Les detencions van afectar membres actius de l’organització armada, però també periodistes del diari el Punt i el Temps, militants d’organitzacions polítiques com l’MDT, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya i el grup ecologista Alternativa Verda.

Tortures

El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació de vint-i-cinc dels detinguts, disset dels quals van denunciar haver patit tortures. Garzón els va ignorar i va donar validesa a les declaracions fetes sota tortura.

‘Garzón va vulnerar així els drets humans amb l’operació Garzón, tal com va sentenciar (pdf) el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, que va condemnar l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura per haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments tot i les evidències existents. L’aparell polític i jurídic del moment, amb tot, no s’han assegut mai, de moment, al banc dels acusats’, expliquen els impulsors del documental ‘Operació Garzón contra l’independentisme català‘, estrenat recentment.



Per a què la sorra dels temps no se’ns endugui la memòria…

Siau..

La porta escocesa

Fa uns dies vaig escriure un article on comentava el fet que l’embranzida independentista a Catalunya havia cridat l’atenció, i espantat, els poders fàctics de l’Estat invasor. Ara, i a través d’aquest magnífic article d’en Joan B. Culla aparegut a l’Ara, constato que no tant sols és per nosaltres que se’n preocupen, sinó també pel fet què, amb el referèndum escocès, s’obre una porta a Europa que por ser aprofitada per nosaltres per a emancipar-nos definitivament. I si no, feu una ullada a l’article…



Aznar toca la gaita
Joan B. Culla – 28/04/2012

Fa gairebé cent cinquanta anys que el catalanisme, en les seves diverses etapes i expressions, s’emmiralla en models estrangers, busca referents i fonts d’inspiració tàctica o estratègica lluny de les nostres fronteres. En la dècada del 1880, i per damunt de les diferències ideològiques que els separaven, Valentí Almirall, Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, entre d’altres, van veure en l’Hongria sobirana dins la doble monarquia dels Habsburg el “mirall de Catalunya, amb qui tant s’assembla en fermesa de caràcter i en drets de nacionalitat”. Més tard, a principis del segle XX, els escriptors modernistes, admiradors d’Ibsen i de Björnson, que redactaven el setmanari El Poble Català , van quedar embadalits pel “lluminós exemple de Noruega”, que el 1905 es divorciava pacíficament de Suècia i assolia la plena independència. Després de la Primera Guerra Mundial, l’incipient separatisme català va trobar en la Irlanda insurgent contra el jou britànic una manera de sublimar les pròpies frustracions; Macià, a Prats de Molló, va intentar reproduir els efectes catàrtics de la Pasqua irlandesa del 1916, i Daniel Cardona va traduir Sinn Féin, una mica a la valenta, per Nosaltres Sols.

Sota el franquisme, i també posteriorment, la recerca catalana de lluites nacionals exitoses dignes de ser imitades no es va deturar. I mentre el pujolisme es movia entre Israel i el Quebec, el nou independentisme del PSAN i derivats tornava a fixar els ulls en Irlanda, aquest cop en l’IRA de les barricades de Belfast i Derry, fins al punt d’imitar-ne l’escissió entre Oficials i Provisionals. I més tard van venir la “febre bàltica” -que va afectar de manera particular Esquerra Republicana- i una “febre balcànica” que duraria gairebé dues dècades, des de la independència d’Eslovènia fins a les de Montenegro i Kosovo. Quants viatges d’estudi i observació no han sortit de Catalunya, al llarg dels últims trenta anys, amb destí a Montreal o a Ljubljana, a Vílnius o a Bratislava, a la recerca de la fórmula màgica que ens permetés ser com ells? Quants llibres no hem escrit parlant de Lituània, del Quebec o de Montenegro? I quants articles no han estat publicats en la premsa espanyola fent burla i riota d’aquells emmirallaments il·lusoris nostres?

D’un cert temps ençà, el nou far que ens assenyala el camí sembla l’Escòcia governada per l’SNP d’Alex Salmond. Però, aquest cop, hi ha una interessant novetat: abans que, des de Barcelona, es posi en marxa una peregrinació de nacionalistes catalans cap a Edimburg, qui primer s’ha mobilitzat seriosament en vista de la possible secessió escocesa del Regne Unit, qui primer planeja organitzar viatges a Anglaterra i Escòcia per valorar la situació sobre el terreny ha estat… la FAES; sí, la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, el gran think tank de la dreta espanyola, la fàbrica d’idees del PP, presidida per José María Aznar.

Ja el 14 de març, per iniciativa d’un dels capitostos de la Fundación, Ignacio Astarloa -el que era el màxim responsable de la seguretat de l’Estat l’11-M del 2004-, la FAES va organitzar el seminari Sobre un posible referéndum en Escocia , amb assistència del secretari d’estat per a la UE del govern Rajoy, Íñigo Méndez de Vigo. Les conclusions no han estat publicades, però unes setmanes després, en el número 34 de la seva revista Cuadernos de Pensamiento Político , la FAES acaba de dedicar un article a la qüestió del referèndum independentista escocès, previst per a la tardor del 2014.

L’autor del text és el jurista Alberto Dorrego de Carlos, que va ser director general al ministeri de Justícia entre 2001 i 2004 amb els ministres Ángel Acebes i José María Michavila; d’aquest últim, per cert, n’és avui soci en un pròsper bufet d’advocats madrileny. Les tesis del senyor Dorrego, tot i que expressades sense gaire retòrica, són clares: el referèndum escocès -que considera inevitable- ” constituye un hecho de extraordinaria importancia política en Europa y de imprevisibles consecuencias sobre el conjunto de las naciones de nuestro continente “. Especialment per a Espanya, ” amenazada también por sus propios retos independentistas en el País Vasco y Cataluña “, i que hauria de reaccionar mirant d’impedir a qualsevol preu l’ingrés d’una Escòcia independent dins la Unió Europea. ” A buen entendedor… ”

Així, doncs, estan preocupats i neguitosos, lluny de la conyeta de quan aquí jugàvem a ser lituans, o eslovens, o montenegrins. I és lògic que sigui així perquè l’exercici del dret d’autodeterminació que fan els escocesos trenca tots els arguments amb què l’espanyolisme havia intentat demonitzar aquell dret: que això era cosa de les antigues colònies afroasiàtiques, que comportava convulsió, misèria i violència, que a l’Europa occidental era implantejable, que si volíem ser com Kosovo…

Tanmateix, convindria que els catalans no ens enganyéssim. La gosadia de Salmond i les conviccions democràtiques de Cameron poden trencar un tabú i establir un precedent valuosíssim. Però el nostre referèndum ens l’haurem de guanyar nosaltres.



Clar i català. No somiem més del compte car, encara ens puguin fer part de la feina des d’Escòcia, casa nostra l’haurem d’arreglar nosaltres perquè ningú ens ho farà pas… això sí, serà una oportunitat d’or… i caldrà estar molt amatents per no deixar perdre aquesta sortida i no treure-li l’ull del damunt a la porta escocesa…

Siau…

La ‘Coronela’ de Barcelona

Article d’en F. Xavier Hernàndez Cardona.



La coronela de Barcelona
F. Xavier Hernàndez Cardona – 19/04/2012

La Coronela de Barcelona va ser una institució creada, organitzada, reglamentada, armada i uniformada a partir del 1706, en el context de la nova monarquia constitucional de Carles III. Era una institució civil armada hereva de diferents tradicions d’autodefensa catalanes i de manera més directa de les milícies urbanes, organitzades a partir de gremis, confraries i col·legis, a Barcelona des de mitjans del segle XVI. Amb la creació de la Coronela de Barcelona la monarquia de Carles III busca la definició d’un model que permeti avançar en la militarització del país, de manera respectuosa amb les tradicions, per tal d’afrontar l’esforç de guerra que exigeix el conflicte peninsular i global europeu de la Guerra de Successió espanyola. Aquest model era complementari al de la mobilització de regiments professionals. En aquest context la Coronela, una milícia d’alta qualitat, permetia garantir a un preu raonable la guarnició de Barcelona i, en generalitzar-se el model, mantenir la seguretat de nombroses ciutats sense hipotecar forces de l’exèrcit regular. Altrament Barcelona, en recuperar una milícia urbana amb competències significatives i de prestigi: guarnició de muralles i portes, i guàrdia del Palau Reial, donava per satisfetes algunes reivindicacions històriques i la ciutat, tractada com autèntica capital i plaça d’armes de confiança, es convertí en un poderós element proactiu, també en la dimensió militar, en favor de la causa austriacista.

L’estructuració i ordenament de la Coronela va ser complexa i es va vehicular a partir del diàleg i el pacte propiciats pel Consell de Cent, tot i que els problemes de rivalitats entre gremis van ser constants. La institució va comportar un alt grau de militarització en tant que durant les guàrdies els milicians restaven sotmesos a la justícia militar. Tanmateix aquesta variable es va minimitzar en fer-se el Consell de Cent responsable de l’aplicació de la justícia militar. Tot plegat la seva creació i funcionament solament va ser possible a partir d’un ampli consens, acord i en definitiva interès, malgrat problemes i resistències, per part dels gremis implicats. La creació de la unitat solament es podia sostenir en base a una molt important adhesió al projecte austriacista per part de la població de la ciutat i dels menestrals més directament implicats.

La Coronela es va organitzar com una unitat moderna quant a equipaments, armaments i tàctica. Els uniformes, aportats pels gremis sovint van ser més costosos que els del propi exèrcit regular, i les armes van ser igualment de darrera generació. Pel que fa al desplegament tàctic les unitats de la Coronela van estar preparades per respondre a la defensa de muralles i per desplegar-se i fer foc en rengles segons les tècniques més avançades del moment.

Pel que fa al comandament la Coronela va comptar amb capitans procedents del braç militar, però també del braç reial. En aquest sentit el fet que el comandament no quedés restringit exclusivament a la noblesa esdevingué una important i progressista novetat. D’altra banda els tinents, alferes i sergents van tenir les més diverses procedències socials. El rei va subministrar patent als oficials de la Coronela i en va reconèixer plenament la seva naturalesa militar. Tot plegat la Coronela es configurà com un interessant híbrid civil i militar, amb oficials pagats pel rei, armament subministrat igualment pel rei; sous durant les guàrdies, uniformes i equipaments aportats pels gremis, oficials majors sostinguts pel rei i la ciutat, càrrecs pagats per la ciutat i organització seguida i garantida per la ciutat. Entesa com un gran regiment la Coronela va tenir com a Coronel el Conseller en Cap de torn. Va ser sense dubte una de les unitats militars més singulars del seu temps. Mantenia en armes, i perfectament organitzada, una sisena part de la població de la ciutat. En aquest sentit va ser una experiència precoç de mobilització total, del model de “poble en armes” que més tard practicaria la República Francesa.

Al llarg de tot el conflicte (1706-1714) la Coronela de Barcelona va assumir les guàrdies de portes i la muralla, i fins i tot va presidiar el castell de Montjuïc. Tanmateix els alts comandaments militars no van forçar la seva entrada en combat fins el darrer moment. La Coronela no va lluitar fora del perímetre de les defenses de la ciutat, i quant es van requerir tropes de la Coronela per ajudar en campanyes exteriors el Consell de Cent va ser molt curós en reglamentar aquesta possible participació.

Durant la darrera campanya de la guerra, la del 1713-1714, la Coronela va acréixer el seu compromís en defensa de la ciutat. El Consell de Cent va arribar a planificar atacs contra el cordó de setge basats en la participació de la Coronela, o de forces d’ella extretes, amb la bandera de Santa Eulàlia. Altrament el Consell de Cent barceloní sovint va voler consolidar la seva preeminència institucional en la direcció de la resistència tot qualificant el paper de la Coronela. Tanmateix el comandant suprem de les forces militars catalanes, el general Antoni Villarroel sempre va utilitzar la Coronela amb prudència limitant la seva actuació a les guàrdies, i fiant en els regiments regulars per al combat directe. Altrament durant els combats d’agost del 1714, en els primers intents, d’assalt borbònic les companyies de la Coronela van entrar en combat i van mostrar una eficàcia rellevant. A partir d’aquell moment i per tal de compensar la progressiva feblesa de l’exèrcit regular la Coronela va assumir tasques directament bèl·liques dirigida per una oficialitat molt competent. Així durant l’assalt de l’Onze de setembre del 1714 la Coronela va lluitar amb tenacitat, ordre i eficàcia des del primer moment.

El famós i èpic contraatac del coronel de la unitat Rafael Casanova, amb la bandera de Santa Eulàlia va estar protagonitzat de manera gairebé exclusiva per forces de la Coronela.

Tot i les pèrdues patides durant els continuats combats, cap al migdia de l’Onze se Setembre la Coronela disposava encara d’un important potencial d’efectius intactes per continuar la lluita (especialment els batallons 1 i 2). Probablement la consciència respecte a aquesta situació també va ajudar a que Berwick optés per negociar i acceptar la capitulació de la ciutat.

D’alguna manera la Coronela, al capdavall va salvar la ciutat, doncs si les forces catalanes haguessin estat exterminades o s’haguessin desbandat, Berwick hagués ordenat el saqueig i destrucció de la ciutat, tal i com s’especificava en les seves ordres. Aquest objectiu de destrucció que tenia el general es confirma en el tracte que Berwick havia donat a la ciutat fins l’agost del 1714, doncs durant les primeres setmanes no va voler parlamentar en cap cas, a no ser que els barcelonins admetessin la rendició incondicional. A partir dels combats de Santa Clara, on bona part de l’exèrcit francès va quedar malmès sense cap resultat, l’opinió de Berwick va variar. El setge es convertia en un malson que calia acabar sense estalviar possibilitats.

És en aquest sentit que s’entén que, a migdia de l’Onze de Setembre, com que la Coronela encara disposava, probablement, d’un 50% dels seus efectius intactes, la situació per als borbònics podria ser d’alt risc, amb considerables baixes assegurades si continuaven els combats i sense excloure desbandades, i fins i tot la retirada i el fracàs. Així, aquesta força de dissuasió va ser, amb tota seguretat, un dels motius que va fer que el duc de Berwick negociés amb els catalans, i permetés una rendició amb condicions per a salvaguardar persones i béns. Al capdavall la resistència de la Coronela va salvar Barcelona de la destrucció. Aquell mateix dia la gloriosa Coronela va acabar la seva existència, en els dies següents es van entregar les armes. Amb ella desapareixia el que havia estat una de les més singulars unitats del segle XVIII.

Nota: A partir del llibre. RIART, f,: HERNÀNDEZ, F.X.; RUBIO, X.: La Coronela de Barcelona. Ed. Dalmau. Barcelona. 2010



Siau…

1992, la memòria viva

Article d’en David Fernández, trobada a Werkami.



1992, memòria antídot
David Fernández – 06/04/2012

Teníem a penes 17 anys i sortíem cofois, a les portes d’unes vacances sempre anhelades, dels barracons del 3r de BUP. Estiu 1992. Vila de Gràcia. Països Catalans. De sobte, com estroncant-ho tot, van irrompre remors d’encaputxats oficials i veïns detinguts al barri, engolits en una negra nit que érem incapaços de desxifrar. Coral i estiu romput, no enteníem gairebé res. D’unes nits, totes les pors i remors insondables que al cap de 120 hores inacabables referien cops, hematomes, bosses de plàstic asfixiants, simulacres d’execucions i ordres d’empresonament. I encara més detencions.

De cop, l’estiu del ’92 va ser olímpicament policial i es va tocar de tricornis, tacant-se del tot amb Federico Garcia Lorca: “tienen, por eso no lloran, / de plomo las calaveras / con el alma de charol / vienen por la carretera”. Allà, en aquella cruïlla de desconcert juvenil i punt de noretorn col·lectiu enmig d’un pati d’institut, vam descobrir de cop el país que no érem, la història silenciada amagada i la memòria negada d’on veníem. La crueltat del moll de l’ós de l’estat. Convivint amb la (ir)realitat i la violència institucional, vam desvetllar-nos, xarop de canya, a través d’obligades lliçons accelerades, quasi inassumibles, sobre estats policíacs, ràzzies i inquisicions modernes.

Clar. L’estiu del 1992 ja no va poder ser un estiu normal. Alcalá Meco, Audiència Nacional, tortura o impunitat es van incorporar de sobte al nostre vocabulari i la nostra quotidianeitat. Impunitat promptement certificada, aquell mateix octubre, a la caserna de la Travessera de Gràcia, quan condecoraven els agents de la Guàrdia Civil que van participar a l’operatiu. D’aleshores ençà, la impunitat ha perdurat, però no pas l’oblit, malgrat el tel de silenci que la planificació política de l’amnèsia pretén imposar-nos.

Moltes vegades hi penso. Que va ser en aquella escletxa, en aquella disrupció, on se’ns va trencar i vam desaprendre la falsa normalitat que encara avui es reprodueix quotidianament. Encara avui: quan allò que va passar -que els Jocs Olímpics van arrencar amb la pitjor operació repressiva contra l’independentisme català- es nega encara. I tot i així el temps és un jutge sever i posa cadascú el seu lloc: Roldan va acabar com va acabar -empresonat per lladre i per mentider-, Corcuera va acabar sent jutjat pel cas ‘Fons Reservats’ d’Interior, Narcís Serra va dimitir per les escoltes il·legals del CESID i Vera va ser condemnat i indultat pels GAL. Ells comandaven aquell operatiu repressiu.

Per contra i malgrat tot, d’aquell horror -negat, silenciat, banalitzat- vam aprendre noms i mots. Sediments de dignitat que encara avui ens acompanyen i ens han fet créixer per dins i donar-nos per fora: en Joan, en Marcel, en Ramon, per dir només uns pocs. Per ells i per la memòria d’un país matxucat, vaig trigar mil·lèsima de segon en decidir el gest col·lectiu d’aportar quelcom quan vaig saber de la iniciativa de llibertat.cat d’impulsar el documental “Operación Garzón”. Va ser ben fàcil. Una aportació mínima, retorn ridícul i incomparable amb tot el que hem rebut d’ells.

No cal dir que la recent campanya de cínic suport al jutge Baltasar Garzón, revestida de fals progressisme i reconvertint-lo en màrtir de la causa de la memòria, em va desanimar i alhora animar encara més a posar un granet de sorra en aquest projecte imprescindible. La impostura cal desmuntar-la sempre. I els independentistes catalans torturats el 1992 van ser els primers en fer-ho, en desballestar el mite Garzón, després d’una llarga lluita que el 2004 va rebre fruits al Tribunal Europeu de Drets Humans. Allà on es va condemnar el sistèmic esbiaix garzonita de ‘mirar a una altra banda’.

Síntesi i constant històrica -a l’Amèrica Llatina, a Guantànamo o a les casernes de la Guàrdia Civil-, el botxí mai suporta la mirada del torturat, del colpejat, de l’humiliat. I la veu inexpugnable d’aquells que el van patir espera sempre el moment per fer caure el teatre del cartró-pedra de la història oficial. Sempre som temps al temps i el moment està arribant. Ho escrigué Walter Benjamin: només la memòria rescabala.

Motiu pel qual concorre una darrera reflexió i una responsabilitat compartida i col·lectiva. La més fonamental de les solidaritats va activar-se aleshores amb les víctimes negades del terrorisme d’Estat. Solidaritat que es reactiva avui, a través d’aquest projecte, per alenar una complicitat inclaudicable: el suport a les persones que mai tenen el dret a no creure’s allò que ‘mai passa’. Perquè allò que ‘mai passa’ els va passar a ells.

I, sí, clar, és ben cert. Aleshores només teníem 17 anys i cursàvem batxillerat a les palpentes. Però és avui, ara i aquí i 20 anys després, quan entenem per fi que la memòria documental -també audiovisual- és l’única que és capaç de deixar oberts els expedients que el poder vol tancar com si no hagués passat res. La nostra memòria. L’únic antídot contra la tortura de tots els temps.



Aquest escrit, com molts d’altres, ens mostra com és de difícil avui dia -encara que al darrera hi hagi tot un Estat- d’esborrar fragments d’història que hi són presents en la memòria viva. Fragments d’història que tenen protagonistes vius d’uns esdeveniments que s’han volgut amagar, però que per molts esforços que esmercin sempre acaben sortit a la llum. És el problema de voler ocultar els fets quan hi han veus que encara clamen perquè es faci justícia… i encara més quan aquestes veus han aconseguit travessar el tel del silenci.

Siau…