Arxiu de la categoria ‘ La cava ’

La nació jurídica amb Unió Perpètua

Aquest és un text molt aclaridor que posa llum als ‘principis’ que explicarien les ‘raons’ de la resistència del l’Estat espanyol, i d’altres nacionals amb un Estat consolidat, davant el repte de l’independentisme català.

El text ha estat copiat de: Golden.cat i porta com a títol: Una Catalunya independent de rècord Guinness.

Gaudiu-lo.
Continua llegint

Reducció a l’absurd

Riure'sJa té nassos que hagi de ser un article crític-humoristic qui millor defineixi les ‘argumentacions’ del ‘Estado’ contra la independència de Catalunya… i és per això, i per tenir-ne cura, que el pujo al bloc…

Com sempre, i per no apropiar-me pas de l’autoria, la referència obligada a l’article d’en Iu Forn.


Ens faran fora de ‘Gran Hermano’
Iu Forn – 16/09/2015

A la seva pàgina es presenten com “L’actualitat del demà”. Es diuen El Mundo Today i són un referent de l’humor basat en l’actualitat. El seu format és el d’un diari digital que publica notícies inventades però que podrien ser certes. Perquè l’actualitat cada cop té més de ficció i d’humor. La genialitat és que algun periodisme autoanomenat seriós ha arribat a uns nivells tan fètids que al lector molts cops li és impossible establir on és la línia que separa veritat i mentida. I és aquí quan notícies publicades per El Mundo Today han sigut reproduïdes en alguns mitjans com si fossin certes. Som davant, doncs, de l’exemplificació del que podríem anomenar com “la mentida probable”.

“ El Gobierno advierte a los catalanes de que no podrán entrar en Gran Hermano si se independizan”. Aquest titular absolutament genial és d’aquest dimarts. L’han penjat amb una foto de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i amb el subtítol: “ «Hostia, cuidado con esto», ha dicho Artur Mas”. Mai ningú havia resumit en tan poc espai la realitat política i mediàtica espanyola. Els arguments que utilitzen l’Estat i els seus mitjans subvencionats per atacar el sobiranisme són tan primaris que aquest titular els despulla ab-so-lu-ta-ment. La mentida de nivell tot a un euro està tan instal·lada al seu discurs que un senzill titular de 17 paraules que uneix denúncia, absurditat, realitat i humor els desmunta la farsa. Sí, ells tenen un estat que paga bé, que fabrica i filtra informes, i nosaltres som uns pobres xitxarel·los. Perfecte. Però nosaltres tenim una arma secreta: el sentit de l’humor. I això és imbatible.



Una mica d’humor en aquests temps tant seriosos, apasionants i revoltats ens en pot anar d’allò més be, oi?

Siau..

Els murs de Jericó

Murs de JericóDe petit em varen contar una història -de les moltíssimes que n’hi ha a la Bíblia- que deia, si fa o no fa, que el poble d’Israel estava en guerra amb el rei de Jericó i de retruc amb el seu poble. També deia que el reialme de Jericó, circumscrit a la ciutat del mateix nom, era envoltada d’un altíssim mur, gairebé inexpugnable, i bastit amb unes portes alhora també inexpugnables… Continua llegint

Antoni Rovira i Virgili: Què és Catalunya?

“Què és Catalunya? Que ho sàpiga bé tothom, que ho sàpiguen bé els catalans mateixos. Geogràficament, és una terra. Històricament, és un idioma. Espiritualment, és una cultura. Biològicament és una nació”

Publicat a “La Tramontana” el gener de 1950.
(Trobat a Internet)

El meu país – Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol
Tots els anys que he hagut de viure
Allunyat del meu país
Ha estat una nit fosca
Un camí ple de neguit.

Penso en tot allò que enrere
Vaig deixar quan vaig partir
I amb els ulls de l’esperança
Torno encara al meu país.

No estimo res com la dolcesa
Del cel blau del meu país
Ara en sóc lluny, però me’n recordo
Dia i nit.

Si un dia hi torno el vent que em rebi
Esborrarà tots els neguits
I oblidaré els anys que he viscut
Tant sol i trist.

No hi ha res que no em recordi
Cada instant el meu país
Tot em fa pensar amb els dies
Que hi vaig viure tant feliç.

Quan camino el vent em porta
Veus que el temps no ha pas marcit
Si m’adormo el que somio
És només del meu país.

No estimo res com la dolcesa…

Abans que la mort m’arribi
Vull tornar al meu país
Trepitjar la terra amiga,
Caminar per vells camins.

Vull sentir les veus que estimo,
Vull plorar pels vells amics
I morir quan sigui l’hora
Sota el cel del meu país.

No estimo res com la dolcesa
Del cel blau del meu país!

Qui controla La Caixa?

La CaixaVet aquí que voltant per la xarxa he anat a petar al bloc d’en Roger Vinton i, un cop llegits certs articles, no puc dir més que és impressionant, principalment per la ingent tasca de documentació, anàlisi i síntesi que cal fer -i que aquest home ha fet-, i de l’exposició d’aquesta que hi ha al bloc. Per si algú tingués mandra fer un parell de clicades, o no ho veiés prou clar, i per la conveniència de saber qui és qui i què fa al capdavant de la primera entitat bancària catalana, aquí penjo un dels seus articles amb més suc… Que el gaudiu…
Continua llegint

Amb les tornes canviades

Comentari tret d’aquest article del Web d’en Ramon Cotarelo ‘Paniluro‘ tot parlant de la trobada d’en Rajoy amb Barack Obama.
Continua llegint

A per ells!

L’evidència no deixa lloc a cap mena de dubte. El PP, màxim representant del pan-castellanisme més ferotge i inhumà -a l’alçada del Borbó Felip V i d’en Franco, excepte perquè no hi ha de pistoles-, ha posat la directa per anorrear i destruir -que d’això es tracta- Catalunya. Ara amb l’amenaça clara i diàfana d’intervenció de la Generalitat de Catalunya amb l’excusa de l’incompliment dels compromisos de contenció del deute, amb l’inestimable ajut, és clar, d’ells mateixos, que desprès de negar uns deutes, no pagar els altres i amb la darrera trepitjada de cap amb l’exigència que reduïm -encara més del pactat fa uns mesos- el dèficit, s’han fet venir coll avall el poder executar el seu gran somni, deixar Catalunya, els seus habitants, sense cap mena de representació política -amb el reforçament de les ‘Diputaciones Provinciales’ entre d’altres mesures- i econòmica. En poques paraules, esclavisme pur i dur. El més greu de tot és que es veia a venir, i que estàvem avisats, si més no per l’economista Edward Hugh, i per a què en quedi constància pujo al bloc aquesta entrevista publicada a VilaWeb.



Hugh explica per què Catalunya pot ser intervinguda al novembre
Josep Casulleras Nualart – 16/05/2012

“Entrevista amb l’economista, que pronostica que Espanya aprofitarà el no-compliment del dèficit per intervenir Catalunya”.

Catalunya serà intervinguda al novembre pel govern espanyol, va pronosticar l’economista gal·lès Edward Hugh, col·laborador del premi Nobel d’economia Paul Krugman i conseller independent de Catalunya Caixa. Al programa Singulars, que és on va fer aquestes declaracions, no va explicar per què al novembre. Avui ho explica en una entrevista de VilaWeb. Es basa, sobretot, en dues raons: l’enorme dificultat que Catalunya compleixi l’objectiu de l’1,5% de dèficit, en un marge de mig any, fins al novembre, i la voluntat política del govern espanyol de fer aquesta intervenció.

Per què al novembre?

El govern espanyol fixa un termini de sis mesos per veure si es compleix l’objectiu de dèficit i el compromís de la Generalitat exposat en el pla d’ajustament. Imaginem que Madrid acceptés aquest pla, però ja hem vist, en casos com Grècia –i salvant les distàncies–, que després és molt difícil de complir el compromís. Imaginem que Europa proposa uns objectius amb bona fe, però Madrid veiem que els proposa amb mala fe, i sense concedir res: no ha pagat els deutes pendents amb Catalunya, ni ha complert la disposició addicional tercera de l’estatut.

Per què la Generalitat no podrà complir aquest objectiu de dèficit?

Els ingressos de la Generalitat seran inferiors als ingressos esperats, per la contracció econòmica. Hi haurà un forat. Per exemple, el president Mas deia ahir de vendre patrimoni. Però, si no es ven al preu marcat, i per comptes de vendre’s a 500 milions es ven a 300 milions, hi ha un forat de 200 milions. Les previsions seran difícils de complir, sobretot amb una contracció econòmica més forta. Són estimacions, i a Catalunya ja hem vist que les estimacions i la realitat són coses diferents. I és molt difícil fer aquesta mena d’ajustament, de passar del 3,7% de dèficit de l’any 2010 a un 1,5% a final d’enguany. Ningú no ho ha fet.

També dieu que hi ha unes raons polítiques per a la intervenció

Som en una Espanya cada vegada més abocada a l’endeutament i a la necessitat de finançament. Es pot dir que Espanya s’acosta a la fallida. En els meus estudis sobre el deute ja explico que el ritme de creixement del deute espanyol comença a ser perillós i s’acosta massa ràpidament al 100%. Potser hi trigarà un parell d’anys. I cal pensar en les necessitats del sistema financer; l’estat espanyol no vol diners d’Europa perquè, si li’n donen, aquests diners s’afegiran al percentatge de deute del PIB per sobre del 100%, i això és un número crític, si mirem països amb més problemes. Espanya es troba, doncs, acorralada i no es comporta racionalment. I com que no es comporta racionalment, mira de quedar tan bé com pot davant l’opinió pública. I com que ara no hi ha el recurs d’ETA, hi ha els catalans. I volen vendre a Espanya que ells han fet tot l’esforç possible per Catalunya, però que Catalunya no ha complert.

I què significaria una intervenció?

Perdre autonomia Hi hauria un grup de gent a la Conselleria d’Economia, i potser a Presidència, mirant tots els números. Amb això ja n’hi ha prou.

Dèieu que ens havíem de preparar. Què volíeu dir?

Intentar un consens pel pacte fiscal no tindrà èxit perquè el resultat, si n’hi hagués, seria tan descafeïnat que no valdria la pena. El president ha de cercar suport entre els qui realment entenen el problema i l’abast del problema. I si al final això vol dir que cal anar a la independència, doncs caldrà anar-hi. I jo no sóc independentista. És una conclusió sobrevinguda. Sóc economista i tècnic. Jo miraria de salvar els mobles i de trobar una sortida conjunta amb Espanya. Si Espanya fos capaç d’anar cap a un estat modern, els catalans s’hi apuntarien fàcilment. Si no, els catalans haurem de fer una reflexió. Per això dic que ens hem de preparar: hem de tenir un debat realista, sabent que no ens donaran el pacte fiscal.



El problema no son tant els espanyols -que sí que són un gran problema- sinó els que s’anomenen catalans i que no mouen un dit pel país, Catalunya, o bé perquè se’n aprofiten d’allò més de la situació, o bé per covardia, o bé per ambdues, fet que si fa o no fa ens porta el mateix resultat. D’aquest -molt a desgrat meu- en tenim a tots els àmbits, econòmic, empresarial i polític, i la realitat és aquesta. Tot plegat només ens deixa un camí i, passant-los als uns i als altres pel damunt, anar cap a l’Estat Català, i com tant els agrada dir als veïns del sud-oest…, ‘a per ells!, oe!, oe!, oe!’

Siau…

P.D.: Aquest apunt havia de veure la llum el proppassat agost (2012). Vaig pensar, en un primer moment, que era quelcom a tenir en compte pel setembre del mateix any, i el vaig desar per si un cas . Ara, vist el que va succeir l’última Diada -que va aturar, temporalment, la intervenció de la Generalitat- i ensumant-me canvis importants per a les pròximes setmanes, l’hi ha arribat l’hora…