Canviem d’amo!

Mentre arriba la tant desitjada independència catalana deixeu-me rondinar una mica i proposar un estadi intermedi que ens permeti viure, encara que només sigui una estona, amb un cert alleujament. Els esdeveniments no van tant ràpids com voldria, de fet si demà ens declaréssim independents no tindria pas res a objectar, però la situació no és pas aquesta, i els que podrien fer quelcom en aquest sentit no estan per la feina. Així que de moment, i mentre es mentalitzen del que han de fer, i només per un curt espai de temps, demano un canvi d’amo, és clar, mentre no ho siguem nosaltres mateixos, perquè posats a estar ‘tutelats’ millor la CE que l’Estat invasor, i si ha de ser per la via que Europa intervingui l’Estat invasor, i de retruc a nosaltres, m’està prou bé, perquè de ben segur que pitjor no ho faran pas…

Aprofito, donada la coincidència d’apreciació, per a pujar al bloc aquest article d’en Salvador Cardús que en parla en la mateixa línia que jo…



Si us plau, intervingueu-nos!
Salvador Cardús – 18/04/2012

A la vista del projecte de pressupostos del Govern espanyol i del tracte que donen a Catalunya, m’inclino a pensar que una intervenció europea en tota regla sobre l’economia espanyola ens seria molt més beneficiosa que la intervenció de facto que ens aplica el Govern de l’Estat. Amb l’actual projecte, el Govern espanyol ens ha dit ben a les clares que l’Estat no està en condicions de complir les seves pròpies lleis ni de pagar els deutes adquirits de manera formal amb Catalunya. Així mateix, a l’hora de distribuir el pressupost d’inversions, s’entesta a mantenir la vella pràctica –que el nou Estatut havia de canviar- de subestimar les necessitats productives d’aquesta part del territori actual de l’Estat.

Hom preveu invertir a Catalunya tan sols un onze per cent dels recursos disponibles –ja veurem un cop acabat l’any què se n’haurà complert-, malgrat que els catalans aportem gairebé el 19 per cent al PIB estatal, que tenim el 16 per cent de població i que l’Estat s’apropia del 43 per cent dels impostos que recapta aquí. I tot això, mentre atén inversions no tan sols improductives sinó que, com passa amb els quilòmetres de tren d’alta velocitat, tenen uns costos de manteniment -100.000€ per quilòmetre i any- que no seran suportables per a una economia a punt de fer fallida.

Pel que fa a Catalunya, com he dit, a la pràctica ja n’està d’intervinguda per Espanya. L’espoliació fiscal és una forma clara d’intervenció. Si, a més, l’Estat pot incomplir arbitràriament els compromisos, vol dir que estem en una situació d’indefensió jurídica total. Afegiu-hi que, com explica el professor Xavier Sala i Martín, els comptes de l’Estat fan disminuir el seu dèficit a base de transferir-lo comptablement a les autonomies, cosa que després els permet culpar-nos de desviaments que, per a més inri, han estat provocats per lleis aprovades a Madrid.

Per acabar –i sense ser exhaustiu-, si tenim en compte que la possibilitat de més endeutament també està condicionat per l’arbitrarietat del Govern central, ja tenim el panorama ben perfilat. És a dir, en les actuals circumstàncies, el Govern de la Generalitat no pot anar més enllà de ser, en el millor dels casos, un bon administrador de la misèria a què l’aboca un Estat voraç i maltractador.

És cert que Espanya també està supervisada per Europa. I no em refereixo pas al fet d’haver de complir criteris pressupostaris acordats solidàriament pel conjunt dels membres de la Unió Europea. Fins aquí, aquests pactes no haurien de ser considerats pròpiament una pèrdua de sobirania sinó el resultat d’expresar-la en la voluntat espanyola de participar en un projecte políticament ambiciós. Una participació que, d’altra banda, li ha reportat generoses quantitats de recursos. La supervisió, fins ara, es limita a comprovar que l’Estat compleix els seus compromisos, a causa de la desconfiança que se li té per la incapacitat demostrada per fer-ho.

Tanmateix, el fet que la presentació dels pressupostos de l’Estat hagi provocat una reacció tan negativa en els mercats, suggereix que l’actual supervisió serà del tot insuficient. Sigui com sigui, la intervenció d’Espanya, si és que es vol mantenir dins la zona euro, cada dia és més probable, i si encara no s’ha produït és més per les dificultats que presenta que no pas perquè no es cregui necessària.

És en aquest marc d’una Catalunya intervinguda de facto per Espanya –en termes polítics, també podria dir-se’n ocupada-, i d’una Espanya sota vigilància però incapaç de prendre les decisions necessàries per sortir del forat, que és fàcil arribar a la conclusió que, per als catalans, seria desitjable una intervenció d’Espanya en tota regla. La intervenció, d’entrada, no hauria d’afegir més pressió a la reducció del dèficit previst. En canvi, és probable que, a més de calmar els mercats i abaratir el finançament del deute actual, un criteri pressupostari europeu més racional posaria l’èmfasi en la despesa pública productiva i, lògicament, capgiraria les prioritats polítiques ara exhibides impúdicament pels números presentats pel senyor Montoro.

No tinc cap mena de dubte que, en aquesta nova circumstància, per seguir en l’exemple anterior, s’aturaria la construcció de les línies de tren d’alta velocitat a Galícia i Portugal que només tenen valor polític, i es prioritzarien les inversions productives com la de l’eix mediterrani, la connexió ferroviària amb el Port de Barcelona o la de l’alta velocitat amb el túnel del Pertús, el retard de la qual ja ha costat 128 milions d’euros en dos anys d’indemnitzacions a la concessionària.

No és que sigui favorable a la pèrdua de sobirania d’uns estats que ara com ara són els únics que garanteixen un control democràtic de les decisions que prenen. I és cert que el dèficit democràtic de la Unió Europea no la situa en una bona posició quan actualment ni tan sols és governada pels mecanismes formals establerts sinó per dos estats, França i Alemanya, que es comporten com a poders fàctics. Però en la mesura que a Catalunya tampoc no se li respecta l’autogovern, que cada dia se l’amenaça amb una involució autonòmica i que, per activa i per passiva, s’adverteix que no hi ha més horitzó que l’actual de pagar i callar, com a mínim, que puguem triar amo.

Per dir-ho així, si hem de ser governats per un directori, prefereixo que sigui el que estableixi criteris el més racionals possible per sortir de la crisi com abans millor.



Només demano, demanem?, una mica de sentit comú -sí, aquell que n’és tant poc de ‘comú’-, i que ens permeti d’obrir una finestra d’esperança pel nostre futur immediat mentre arriba el gran moment, el salt final…

Canviem d’amo!

Siau…

Anuncis

La ‘Coronela’ de Barcelona

Article d’en F. Xavier Hernàndez Cardona.



La coronela de Barcelona
F. Xavier Hernàndez Cardona – 19/04/2012

La Coronela de Barcelona va ser una institució creada, organitzada, reglamentada, armada i uniformada a partir del 1706, en el context de la nova monarquia constitucional de Carles III. Era una institució civil armada hereva de diferents tradicions d’autodefensa catalanes i de manera més directa de les milícies urbanes, organitzades a partir de gremis, confraries i col·legis, a Barcelona des de mitjans del segle XVI. Amb la creació de la Coronela de Barcelona la monarquia de Carles III busca la definició d’un model que permeti avançar en la militarització del país, de manera respectuosa amb les tradicions, per tal d’afrontar l’esforç de guerra que exigeix el conflicte peninsular i global europeu de la Guerra de Successió espanyola. Aquest model era complementari al de la mobilització de regiments professionals. En aquest context la Coronela, una milícia d’alta qualitat, permetia garantir a un preu raonable la guarnició de Barcelona i, en generalitzar-se el model, mantenir la seguretat de nombroses ciutats sense hipotecar forces de l’exèrcit regular. Altrament Barcelona, en recuperar una milícia urbana amb competències significatives i de prestigi: guarnició de muralles i portes, i guàrdia del Palau Reial, donava per satisfetes algunes reivindicacions històriques i la ciutat, tractada com autèntica capital i plaça d’armes de confiança, es convertí en un poderós element proactiu, també en la dimensió militar, en favor de la causa austriacista.

L’estructuració i ordenament de la Coronela va ser complexa i es va vehicular a partir del diàleg i el pacte propiciats pel Consell de Cent, tot i que els problemes de rivalitats entre gremis van ser constants. La institució va comportar un alt grau de militarització en tant que durant les guàrdies els milicians restaven sotmesos a la justícia militar. Tanmateix aquesta variable es va minimitzar en fer-se el Consell de Cent responsable de l’aplicació de la justícia militar. Tot plegat la seva creació i funcionament solament va ser possible a partir d’un ampli consens, acord i en definitiva interès, malgrat problemes i resistències, per part dels gremis implicats. La creació de la unitat solament es podia sostenir en base a una molt important adhesió al projecte austriacista per part de la població de la ciutat i dels menestrals més directament implicats.

La Coronela es va organitzar com una unitat moderna quant a equipaments, armaments i tàctica. Els uniformes, aportats pels gremis sovint van ser més costosos que els del propi exèrcit regular, i les armes van ser igualment de darrera generació. Pel que fa al desplegament tàctic les unitats de la Coronela van estar preparades per respondre a la defensa de muralles i per desplegar-se i fer foc en rengles segons les tècniques més avançades del moment.

Pel que fa al comandament la Coronela va comptar amb capitans procedents del braç militar, però també del braç reial. En aquest sentit el fet que el comandament no quedés restringit exclusivament a la noblesa esdevingué una important i progressista novetat. D’altra banda els tinents, alferes i sergents van tenir les més diverses procedències socials. El rei va subministrar patent als oficials de la Coronela i en va reconèixer plenament la seva naturalesa militar. Tot plegat la Coronela es configurà com un interessant híbrid civil i militar, amb oficials pagats pel rei, armament subministrat igualment pel rei; sous durant les guàrdies, uniformes i equipaments aportats pels gremis, oficials majors sostinguts pel rei i la ciutat, càrrecs pagats per la ciutat i organització seguida i garantida per la ciutat. Entesa com un gran regiment la Coronela va tenir com a Coronel el Conseller en Cap de torn. Va ser sense dubte una de les unitats militars més singulars del seu temps. Mantenia en armes, i perfectament organitzada, una sisena part de la població de la ciutat. En aquest sentit va ser una experiència precoç de mobilització total, del model de “poble en armes” que més tard practicaria la República Francesa.

Al llarg de tot el conflicte (1706-1714) la Coronela de Barcelona va assumir les guàrdies de portes i la muralla, i fins i tot va presidiar el castell de Montjuïc. Tanmateix els alts comandaments militars no van forçar la seva entrada en combat fins el darrer moment. La Coronela no va lluitar fora del perímetre de les defenses de la ciutat, i quant es van requerir tropes de la Coronela per ajudar en campanyes exteriors el Consell de Cent va ser molt curós en reglamentar aquesta possible participació.

Durant la darrera campanya de la guerra, la del 1713-1714, la Coronela va acréixer el seu compromís en defensa de la ciutat. El Consell de Cent va arribar a planificar atacs contra el cordó de setge basats en la participació de la Coronela, o de forces d’ella extretes, amb la bandera de Santa Eulàlia. Altrament el Consell de Cent barceloní sovint va voler consolidar la seva preeminència institucional en la direcció de la resistència tot qualificant el paper de la Coronela. Tanmateix el comandant suprem de les forces militars catalanes, el general Antoni Villarroel sempre va utilitzar la Coronela amb prudència limitant la seva actuació a les guàrdies, i fiant en els regiments regulars per al combat directe. Altrament durant els combats d’agost del 1714, en els primers intents, d’assalt borbònic les companyies de la Coronela van entrar en combat i van mostrar una eficàcia rellevant. A partir d’aquell moment i per tal de compensar la progressiva feblesa de l’exèrcit regular la Coronela va assumir tasques directament bèl·liques dirigida per una oficialitat molt competent. Així durant l’assalt de l’Onze de setembre del 1714 la Coronela va lluitar amb tenacitat, ordre i eficàcia des del primer moment.

El famós i èpic contraatac del coronel de la unitat Rafael Casanova, amb la bandera de Santa Eulàlia va estar protagonitzat de manera gairebé exclusiva per forces de la Coronela.

Tot i les pèrdues patides durant els continuats combats, cap al migdia de l’Onze se Setembre la Coronela disposava encara d’un important potencial d’efectius intactes per continuar la lluita (especialment els batallons 1 i 2). Probablement la consciència respecte a aquesta situació també va ajudar a que Berwick optés per negociar i acceptar la capitulació de la ciutat.

D’alguna manera la Coronela, al capdavall va salvar la ciutat, doncs si les forces catalanes haguessin estat exterminades o s’haguessin desbandat, Berwick hagués ordenat el saqueig i destrucció de la ciutat, tal i com s’especificava en les seves ordres. Aquest objectiu de destrucció que tenia el general es confirma en el tracte que Berwick havia donat a la ciutat fins l’agost del 1714, doncs durant les primeres setmanes no va voler parlamentar en cap cas, a no ser que els barcelonins admetessin la rendició incondicional. A partir dels combats de Santa Clara, on bona part de l’exèrcit francès va quedar malmès sense cap resultat, l’opinió de Berwick va variar. El setge es convertia en un malson que calia acabar sense estalviar possibilitats.

És en aquest sentit que s’entén que, a migdia de l’Onze de Setembre, com que la Coronela encara disposava, probablement, d’un 50% dels seus efectius intactes, la situació per als borbònics podria ser d’alt risc, amb considerables baixes assegurades si continuaven els combats i sense excloure desbandades, i fins i tot la retirada i el fracàs. Així, aquesta força de dissuasió va ser, amb tota seguretat, un dels motius que va fer que el duc de Berwick negociés amb els catalans, i permetés una rendició amb condicions per a salvaguardar persones i béns. Al capdavall la resistència de la Coronela va salvar Barcelona de la destrucció. Aquell mateix dia la gloriosa Coronela va acabar la seva existència, en els dies següents es van entregar les armes. Amb ella desapareixia el que havia estat una de les més singulars unitats del segle XVIII.

Nota: A partir del llibre. RIART, f,: HERNÀNDEZ, F.X.; RUBIO, X.: La Coronela de Barcelona. Ed. Dalmau. Barcelona. 2010



Siau…